Va néixer el 13 d’octubre de 1915 a la Garriga. Ha viscut tota la vida a la casa familiar del carrer Calàbria. Fill d’una família de ferrers, que va tenir quatre fills, dos nois i dues noies, l’Ernest va cursar els seus estudis al col·legi Vell dels “Hermanos”, que va deixar força jove. Fuster de professió va treballar a diferents tallers de la Garriga fins que va tenir el seu propi negoci. Es va casar l’any 45 amb la que avui en dia encara és la seva dona. Va formar part del primer destacament d’homes que va anar a la guerra per reclutament obligatori, passant tres anys al front d’Aragó lluitant en el bàndol republicà.
Recordo que la va proclamar en Macià, en Francesc Macià i que va venir en Companys a fer un míting aquí a la Garriga, i que va ser una alegria grossa. Els mítings els feien a Can Xic Corder. A l’Alhambra de mítings no n’hi feien masses. Quan venia algú de la República els feien a Can Xic Corder. Me’n recordo que en Macià va passar un estiu aquí a la Garriga, amb la dona i els seus fills. En Macià va venir una vegada, i a Can Xic Corder ho van celebrar amb champagne, i en Macià no es va poder acabar la copa i me la vaig acabar jo (somriu).
El meu pare era ferrer i era republicà i els seus pares eren de dretes (referint-se a la seva dona), i els d’aquí eren d’esquerres. Va resultar que amb la guerra i havia un d’aquí a la Garriga que el va denunciar i el van posar a la presó, però l’alcalde que era un pagès i amic del meu pare va dir que el meu pare no havia fet res, i tot va acabar en res.
Aquí a casa era la ferreria, i ferraven els cavalls aquí a la cantonada. Venien els “machos“ de l’aram, que baixaven de Ripoll i es quedaven a Can Sta. Digna i allí feien els canvi d’animals per no fer-ho tot d’una tirada fins a Barcelona, i jo anava allà amb el meu pare i ferràvem els animals. Aquí a casa en deien Cal Ferrer. Aquí a casa la porta sempre era oberta, i així fins ara, tota la vida. Els pagesos sempre han deixat la porta oberta.
Més endavant la ferreria es va convertir en una botiga que hi veníem espardenyes, i durant una època hi vaig tenir un banc de fuster, tot i que després em vaig instal·lar a la part del darrere (es refereix a l’actual garatge).
El clima de convivència era bo, el 80% de la gent eren republicans, quan hi havia sessió a l’Ajuntament allà si que discutien, però la vida al carrer era normal. Jo hi anava a l’Ajuntament, que sempre hi havia baralles, es "fotien" les cadires pel cap. No era cap problema ser republicà o de dretes. Els de dretes anaven a l’Alhambra i els d’esquerres anaven a Can Xic Corder. La gent es relacionava sense problemes. No hi havia problema, perquè el meu avi era de dretes i també anava a Can Xic Corder (diu la dona de l’Ernest) i feien el domino. El meu avi havia estat masover de Can Terrers (diu la dona de l’Ernest).
(Ens parla d’un personatge que l’anomena de Can Baró, i ens diu que el van matar). El de Can Baró el van matar, era procurador de pagesos, es dedicava a buscar vots quan hi havia eleccions. Era un home que no volia treballar, ja t’ho diré. No feia cap feina física, no volia treballar, cap feina física. No volia treballar, res, eren de dretes. El seu avi o el seu pare havia sigut notari? (li pregunta l’Ernest a la seva dona). No feien res, vivien del "cuento", eren de dretes. El de Can Baró tenia un fill, i ara t’explicaré una cosa... un dia al cine, a Can Xic Corder, quan van entrar els nacionals, cantaven el Cara al sol, i jo estava fent el servei militar a Madrid, jo no em vaig voler aixecar (no em sortia dels collons de cantar el Cara al sol) i un de darrere em va fotre una hòstia, era el fill de Can Baró, que ja és mort. Eren de Falange, feixistes. Anaves pel carrer, allà la plaça i cantaven el Cara al sol, t’havies de parar i fer així (aixeca el braç amb sorna, deixant clar que no feia el gest convençut), i anar cantant.
Jo vaig plegar aviat, els tretze anys els meu pare em va posar a treballar. Anava als Hermanos, allà al Sant Lluís, allà baix ho van inaugurar. Hi vaig anar fins als anys 30... quan va esclatar la República encara hi anava. Primer vaig aprendre a verinar, després vaig treballar amb en Sussany, després amb en Ciurans, després amb un que feia botes, i a última hora amb en Rocafort, allà davant del balneari Blancafort. Aquest en Rocafort, era aquest que et dic que li van fotre una cadira pel cap allà a l’Ajuntament. Era alcalde aleshores, i aquest de ca... aquest d’aquí de cal Bacallaner, el fill, en Ventura, dos del públic, li van fotre una cadira pel cap... (la dona pregunta si ara també passa això a l’Ajuntament) i l’Ernest contesta que no ho sap que no hi va...(somrient). Ara son mansos a l’Ajuntament, saps què passa que abans eren de dretes i esquerres, i era anivellat, i tot anava a votacions, no hi havia majoria absoluta, bastava que un d’esquerres digués una cosa perquè l’altre en digués una altra.
La proclamació de la República em va agafar acabant l’escola, i acabada l’escola vaig estar un temps sense fotre res, no hi vaig anar de seguida a treballar, "fotia" l’orni per aquí al carrer. Ara! els Hermanos, els maristes, no eren massa savis, eh... de carrera no te n’ensenyaven cap, només t’ensenyaven a sumar i restar i algun problema. Al col·legi n’hi havia que eren distingits, els senyorets, i nosaltres els pobres érem els burros, érem a darrere, i fèiem guerra (era un joc) a preguntar-los coses difícils, i recordo que li preguntava a aquell en Ramon Aguirre que ara és mort [va morir al vaixell “Uruguay”], i ell no la sabia, i després em passava la pregunta a mi, i tampoc no la sabia... (somriu). Però a dins l’escola no hi havia distincions, jugàvem a pilota, jo feia de porter. Mai em va agradar massa anar a l’escola, ara mateix, el diari per exemple, em canso de llegir el diari... ara treballar sí, fins i tot el diumenge. No he parat mai! Llavors el meu pare tenia un hort, i fins i tot el diumenge.
Quan anàvem a l’escola, et "fotien" anar cada dia a missa, i el diumenge també, i el diumenge a la tarda a doctrina, amb mossèn Vich, era un ós aquest home. Era alt, amb molta personalitat. Un dia em va fotre una bufetada a mi... acabada la doctrina feien una exposició de regals, i jo el vaig anar a tocar per allà, i va aparèixer i em fum una fava. Boix! Això no es toca!!
Després d’anar a doctrina ens donaven l’assistència, però a mi no em calia, perquè era soci del Patronat, i allà hi feien els pastorets... a casa no érem massa de missa, el meu pare a última hora hi anava, no entenc perquè, i jo si me’n puc escapar, me n’escapo, no hi vaig, la dona se m’emprenya... saps què passa... mira jo vaig estar malalt i em van operar, i hi havia el rector, i ens vam fer amics, i vam quedar que em vindria a veure, li vaig donar la direcció, i va venir, vam parlar dels capellans d’abans i molt bé, però en acabat, em va dir si volia que em donés la comunió, i jo li vaig dir que no... no ha vingut més! i ja fa temps, potser un any, i en canvi si em troba em diu: "adéu Boix!", però no ha vingut més, no...
L’església tenia un paper important, hi havia cinc capellans aquí, a la Garriga. Sap quan hi anava a missa? Per la Festa Major, perquè a mi m’agrada molt la música, llavors hi havia l’Aymerich, i per la Festa Major deien la missa amb orquestra, i anava a dalt el cor i m’encantava. Ara la meva dona si no hi pot anar a missa no hi va, eh... no és massa fanàtica, no.
Mossèn Turc, era de la mateixa època que mossèn Vich, un home molt serio mossèn Vich, hi va ser fins que va esclatar la guerra, i va marxar cap a la costa. El van matar, el van anar a buscar en un poble de la costa, els del Comitè van saber on era i el van anar a buscar. El que no sé és si els que el van anar a buscar eren de la Garriga o de Granollers (cal dir que l’Ernest i la seva dona tenen una breu discussió sobre si l’havien matat o no). Mossèn Vich tenia molta influència amb les senyores riques, que venien a les torres com Can Barbei, i tenia molta influència a demanar-los “quartos”.
- La dona de l’Ernest ens fa una explicació de la importància de l’església durant la República:
Aquí a la Garriga, per la poca gent que hi havia, hi havia molts capellans, perquè resulta que hi havia totes aquestes senyores riques, que eren les mestresses del Patronat i les mestresses d’allà on hi havia hagut la guarderia... i van ser d’aquelles que van deixar misses mentre visquessin, per tota la vida, per exemple mossèn Turc, tenia l’estada al Patronat, però també era beneficiari perquè havia estat la mestressa de tots els terrenys d’allà on hi havia el Patronat, mossèn Ramon era beneficiari de la senyora Soler, aquests dos eren fixos, més el rector i el vicari, ja eren quatre, llavors hi havia les monges franciscanes, que tenien mossèn Francisco, (un home vell diu l’Ernest). Imagina’t tu, cinc, amb la poca gent que hi havia. I tots amb sotana, diu l’Ernest. A la que va arribar la guerra es van acabar les misses! Mossèn Turc, encara es va salvar, era jove, i llest i va fotre el camp, mossèn Ramon ja era massa gran. Durant la República vivien molt bé, i no tenien cap problema, i quan va arribar la guerra, ja van marxar (ens torna a dir l’Ernest), perquè van començar a matar-ne algun i van marxar, i llavors cremar l’església, i a les monges, i tots els papers que hi havia a dins...
- La dona de l’Ernest ens explica que ella vivia cap allà a Can Terrers i que pujava i baixava quatre cops al dia per anar a les monges, i l’Ernest ens explica que fins i tot en venien de Llerona: els Ruc, els de la taverna [La Taverna, que s’anomena actualment “Bar la Plaça”, havia estat regentada per la família Barnils, després va passar als actuals propietaris, de cognom Grau, a qui es refereix l’entrevistat], venien des de Llerona, que venia a l’escola amb la carmanyola i li escalfaven a l’escola.
Al Patronat, hi havia un grup de teatre, hi havia fet els pastorets, i varies funcions, a casa meva eren socis, però no hi havia anat mai. A doctrina hi anaven nois per una banda i noies per una altra. Les noies els la feien unes voluntàries solterones, i als nois un capellà. Recordo que anàvem a la plaça i esperàvem que obrissin l’església, i sortia un escolà tocava la campana i tots cap a doctrina.
El que si que hi havia era futbol, allà al col·legi ja hi jugàvem, hi havia jugadors molt bons, en Galbany, i de porter en Marió, aquest amb la guerra va marxar a França i allà va jugar amb un primer, i llavors va ser entrenador (l’Ernest dubta de si es deia Vila o Marió). Hi havia un club de futbol organitzat, que jugaven contra el Sant Fost, jo hi havia anat molt. Hi havia molta afecció amb el futbol, saps on era el camp de futbol? allà a l’entrada de la Garriga, al final del carrer dels Banys, una mica més amunt de La Cabaña, era un camp de futbol obert, no era tancat. Sempre hi havia jovent allà jugant a futbol, que hi anava quan sortien de treballar. Jo no era de l’equip, hi anava a passar l’estona.
D’estiuejants en venien de bons eh!! però fins la guerra (diu la dona de l’Ernest), quan va venir la guerra es van acabar. Aquelles torres de sobre la via, allà hi havia unes torres... i durant la guerra van ser per refugiats. A Can Barbei, cuinera, cambrera, cuiners, porters de tot, i només hi vivia una família.
- Ens parla de la torre gran que hi ha davant del Patronat, que diu que eren dos germans, i ens explica l’anècdota que portaven una Harley, però com que no hi veia gaire, “es va fúmer una pinya al pas a nivell“.
Aquí quan venien els estiuejants tot s’ho feien portar a casa, i això donava molta feina a molta gent quan venien els estiuejants...
(La dona de l’Ernest torna a intervenir) Aquí a la Garriga el que va donar molta vida a part dels estiuejants va ser el Balneari, perquè el poble era un poble de poques cases, amb el seu hortet i la burra, així que anar a l’hort i poca cosa més, en canvi molta gent va anar a treballar al Balneari. Però si, molta gent vivia dels estiuejants. Aquelles tres cases d’allà al final del Passeig, doncs has de pensar que la primera hi tenien xòfer, minyona, i tenien un Hispano-Suïssa. Quan van fer aquelles tres torres, no hi van fer ni garatge, però llavors hi van fer garatge pel cotxe en un espai que abans era pel safareig. Els estiuejants donaven vida i propines!
“Això -diu l’Ernest- la senyora de Can Ramos quan hi anaves a treballar et donava cinc duros, que aleshores era molt!”
Llavors hi havia en Cotet, que el coneixia abans de ser capellà, que hi vivia amb la seva dona, hi va muntar un negoci de gallines, però després es va fer capellà, perquè resulta que allà a Barcelona hi tenia moltes cases, i en va regalar una al bisbat, i el van fer capellà de seguida! (la dona de l’Ernest ens diu que estem parlant de la família de les Òptiques Cotet).
Aquesta torre de la que parlem havia estat d’en Suñol, i va comprar barata, acabada la guerra (Sembla que parlem de la casa on actualment hi ha la casa dels autistes). [Al davant de “Can Pujadas”].
Tots aquests senyors que van fer aquestes cases de la Garriga venien carregats d’or d’Amèrica, i uns anaven a Cardedeu, i altres a la Garriga. Les torres les feien agafant tota la cantonada, i tota la zona del Passeig se la repartien la família Nualart i el de Can Terrers, tots els terrenys eren seus.
El Passeig sempre ha tingut l’aspecte que té ara, el terreny el va regalar en Nualart al poble. Allà al final on hi ha la bassa, hi ha una casa, allò era el molí.
Del tros del Franquisme no te’n podré dir massa cosa, perquè jo vaig fer el servei a Madrid. Acabada la guerra em va agafar en Franco a fer el servei a Madrid. A mi a la guerra em volien fotre a primera línia. Jo, l’Arisa i en Pujol vam marxar junts, érem molt amics, vam estar tres mesos al Cuartel Durruti i cada dia, cada dia, a peu, anàvem al Còmic, a Teatre Redondo, la Maria Teresa Planes, els coneixíem a tots!! I llavors ens van enviar al front a Usera, i ens van enviar l’aviació a bombardejant-nos, i collons, encara correm ara!! Vam començar a córrer i córrer i ja no podíem més, i els dic: “escolta a fer punyetes els avions”, i quan vam tornar cap allà on hi tenien la posada, ja havien marxat. Llavors resulta que eren als Montes Salitreros, allà a Saragossa, vam haver d’anar allà buscant-los... Vam ser molt temps als Montes fent barraques, i abans no hi havia cap carretera ni res, era un desert (els Monegros).
Ves quines casualitats, anàvem tots tres junts, els van agafar a tots dos, i a mi ningú no em va dir res. A ells dos els van fotre en un camp de concentració i jo vaig seguir allà. Això ens va passar a Utrilles, que hi ha unes mines de carbó.
(L’Ernest ens explica que a ell no li va passar mai res perquè va néixer vestit, ens aclareix que vol dir néixer amb un tel, i diu que sa mare li deia que això donava bona sort, que si naixies vestit no et passava mai res a la vida.)
Pensa que si hi havia combat jo era allà al mig de sanitari, i em cridaven, i cap aquí i cap allà, sentia passar els trets, que quan passen molt a la vora, fan com un xiulet. Hi havia els aviadors alemanys que eren uns malparits, eh!! Van venir aquí a entrenar-se, així que per una part, millor que hi hagués en Franco, perquè si no, potser hagués vingut a envair-nos en Hitler. Ara, és molt trist haver-se de tirar "tiros" amb un català o un espanyol.
(A partir d’aquest moment, en el segon dia d’entrevista, repassem amb l’Ernest, el fets d’octubre del 34...)
Recordo en d’Olwer, en Dencàs, el desgovern, corrien els tancs per Barcelona, i llavors a la guerra no n’hi havia de tancs. Recordo en Companys dient que Catalunya estava en perill, i gent de la Garriga que baixava a Barcelona, llavors es barallaven els de dretes i els d’esquerres i hi havia trompades fortes. Un parell d’autocars van fer a la Garriga per baixar a Barcelona. Llavors jo tenia 18 o 19 anys, recordo que vaig anar a l’Ajuntament, collons jo sentia en Companys per ràdio dient que Catalunya era en perill i t’emocionaves, i llavors va ser quan van demanar gent per baixar a Barcelona, i vaig estar a punt de pujar-hi. Un autocar segur que va baixar... llavors l’Ajuntament era d’esquerres, però llavors els van tombar. Però aquí la Garriga molts eren “frescales”, així com hi ha pobles que eren d’esquerra, d’esquerra, aquí els d’esquerres no feien massa soroll, i els de dretes tampoc, llavors a l’Ajuntament hi havia en “Portugués” i quan van canviar hi van posar en Rocafort. En “Portugués” era un senyor ric, però molt bon home, la gent n’estava content. Són tots morts. Però tampoc no me’n recordo gaire, era molt jove. Però d’aquest moment d’en Companys dient que Catalunya era en perill demanant que els catalans baixessin a Barcelona a defensar Catalunya, sí que me’n recordo. El van fotre a la presó. El pare de la meva dona era del sometent, el van agafar però no li va passar res, era un pagès de poca virosta. Aquí tota la pagesia era de dretes.
Al 36, l’Ajuntament tenia una caseta aquí a Can Sta. Digna, que servia per fer un control, i ens donaven una pistola a cada un, per veure si baixaven feixistes. Quan baixava un cotxe, havia de sortir un de la caseta, i demanar-li la comunicació. Hi havia un control aquí dalt i un allà baix. Però quan arribava un cotxe, ningú volia sortir (somriu). Un dia en va passar un, i vaig agafar una pistola, que tenia una espècie de punyal per entrar al cos a cos, i li vaig posar el punyal a la cara, i l’home em va dir, “escolti, treguin-me això de davant”, i llavors li vaig dir “tot està conforme, no?, doncs passi avall“ (torna a somriure).
Al 34, n’hi va haver un que era d’esquerra, i va haver-hi una discussió molt forta, aleshores eren cinc i cinc, i aquell que era de dretes, es va canviar, i llavors va passar a ser de dretes. Però el 36, en els fets d’octubre, no hi va haver res, perquè aquell autocar va tornar la mateixa nit.
Vam marxar al front amb un tren, ens van descarregar a Saragossa, ens van portar als Monegros i allà vam estar en campanya. No ens "fotien" en un poble, estàvem apartats. Anàvem a fer trinxeres i alhambrades. Si per exemple haguéssim d’anar a Puiggraciós, ens "fotien" a la Garriga, en un descampat, i a la nit ens donaven el sopar i llavors, quan es feia fosc ens haguessin portat cap a Puiggraciós, a fer trinxeres i "alhambrades" (ens posa aquest exemple per veure quin sistema seguien).
Però jo de picar, no vaig picar gaire, no vaig picar mai. Jo anava amb una bossa de sanitari, una bossa que no hi havia massa cosa. Jo treballar res. Jo me n’anava a dormir a les trinxeres, perquè allà hi havia els soldats d’infanteria. Una nit, m’hi vaig quedar adormit, i quan em vaig despertar ja no hi eren.
Jo en el moment d’enrolar-nos, ja érem al Cuartel Durruti, i ja ens van avisar que en una data determinada ens farien marxar. Jo vaig sortir de la Garriga i vaig estar tres mesos al Cuartel, i allà te la passaves bé, bona teca, eh... i hi havia dies que ens tocava guàrdia aquí dalt, i a la nit ens donaven el sopar, i allà els pernils anaven a dojo, allà al Comitè. Llavors el servei l’havia de fer tothom, però n’hi havia que s’amagaven, però era perillós. El meu germà es va amagar, i la van passar puta, puta, els van fotre a primera línia. Ell encara va estar de sort, perquè al ser ferrer, encara va tenir bones feines. Hi havia en Pla... mon germà no va haver de tirar mai ni un tret, i jo tampoc. Eren 7 o 8 d’aquí la Garriga, en Pla, l’Iglesias...
Allà Barcelona, van demanar voluntaris per fer de sanitaris, i jo els vaig dir que havia estudiat per metge (riu). Érem tres sanitaris, jo i dos més. Però teníem influència, perquè jo podia evacuar als que estaven "fotuts". Recordo que estant a primera línia, hi havia un ferit, i faltaven camillers per treure’l d’allà, i vaig dir als meus companys, l’Arisa i en Genís, i les vaig dir que em farien de camillers, i com que estaven molt lluny, va arribar a un moment, que li van dir que caminés, que potser ells estaven més "fotuts" que ell. Allà al front havies de vigilar molt a enraonar, perquè hi havia soldats que eren de dretes, i n'hi havia que eren “chivatos“, perquè n’hi havia molts que si haguessin pogut s’haguessin passat, i de fet n’hi havia que es passaven, però també era molt perillós. Cada matí en faltava algun que a la nit havia marxat. “Coi, en falten dos”, i anar esperant, però ja havien canviat de bàndol”. S’exposaven molt, perquè a les nits hi havia un “escucha”, i si sentia soroll o alguna cosa, de seguida hi havia un tret, potser passava un conill, hi havia un tret, i llavors hi havia trets cap aquí i cap allà...
Saps què va passar quan vam arribar al front? Nosaltres érem els primers militaritzats, no voluntaris, obligats. I el “jefe” d’allà no ens va voler donar dinar. El capità meu, anava amb pistola, i li vaig dir que si tenia collons es tragués la pistola, i aquest va estar a punt de matar al que no els volia donar de menjar. Si no hagués estat per ell, no haguéssim menjat. Allà hi havia voluntaris de la columna Companys, la columna Macià, i els feixistes tenien la columna Mare de Déu de Montserrat. Aquests de les columnes eren voluntaris, milicians. Hi havia molt poca organització. Si haguéssim anat organitzats, haguéssim guanyat la guerra. Però la vam perdre perquè era una olla de cols. Allà, si agafàvem una muntanya, llavors les companyies es barallaven, els voluntaris i militars, per veure qui l’havia agafat. I molts "mandos" eren feixistes, i tant. Ells estaven molt més organitzats. El que deia en Franco era sagrat. El capità que jo tenia a la guerra, quan va canviar de bàndol, va tenir més categoria amb en Franco. Allà no ho podies dir qui era d’en Franco... però n’hi havia.
Quan va esclatar la guerra jo era a la Garriga, però aquella època no "fotia" res. Anava d’espionatge, a veure si n’havien matat algun. Però en general, els mesos abans de la guerra hi havia força tranquil·litat. Una vegada, érem a Can Xic Corder, que hi anàvem a jugar a cartes, i va venir un del Comitè, i va dir, “vinga, tots a apagar foc”. I nosaltres li vam dir, “collons a apagar foc, que l’apagui el que l’hagi encès...”. Es veu que en van matar un allà la Xambonera, i es veu que hi havia benzina, i va córrer fins arribar al bosc, que es va cremar. El que van matar no era pas d’aquí la Garriga.
Quan va començar la guerra, els del Comitè havien espantat una mica a la gent del poble, els estiuejants van fotre el camp. N’hi havia una que havia estat minyona d’uns estiuejants que quan va esclatar la guerra sempre era allà al Comitè, li deien "La Passionària". Era la minyona dels Rovirosa. Ep, i manava, eh!! (d’aquesta dona també ens en van parlar diversos entrevistats).
Durant l’època de la guerra, la família va estar bé, normal, fent de ferrers. Però jo allà a la guerra ni un tret, però de la companyia se’n van morir molts, potser vam sortir set o vuit. Jo tenia notícies de la família, i vaig ser fora tres anys, vaig venir de permís una vegada. Vaig ser quinze dies, però no sabia on anar (com si es sentís descol·locat). Llavors vaig tornar, cap a València, a “transeuntes“, a buscar material sanitari. Vaig sortir fins a Barcelona amb un camió, que hi anava molta gent, a la Plaça Espanya.
Quan era allà vaig evacuar en Genís, no sé si va venir cap a la Garriga, perquè aquí hi havia un hospital (la dona de l’Ernest li pregunta que què hi van fer dos anys allà al front d’Aragó). "Coi", què hi feia? Res no fèiem, a la nit dormíem i de dia a fer trinxeres i les barraques, per quan plovia. Potser teníem la barraca feta, i llavors canviàvem de lloc. A l’Aragó m’hi vaig passar dos anys, Terol i Saragossa. A Teruel hi vam entrar, perquè l’objectiu era entrar a Terol. I llavors en els van tornar a prendre. A Saragossa també hi havíem d’entrar, en un poble, Fuentes de Ebro, abans d’entrar-hi, ens va passar un comandant amb els plànols, i tot i un plegat ja hi havia l’aviació a bombardejar. Entràvem a la desbandada, no hi havia objectius, però hi havia molts trets allà. Hi havia molta infanteria, a Saragossa, portàvem canons del quinze i del set i mig.
Un cop vaig ser aquí a la Garriga, vaig cap a València, a buscar material, i torno cap als Monegros, allà on havíem estat. I per anar pels pobles, paraves a cotxes i sempre hi havia algú que t’hi portava. Acabada la guerra molts militars, que anaven amb els camions deixaven pistoles i papers, i es treien els galons, i s’escapaven com podien, per tal de que no els enganxessin. Perquè acabada la guerra, això si que, van agafar els soldats, i els van posar en una plaça de toros, allà si que van passar gana. Jo no hi vaig ser.
Acabada la guerra, jo tenia un cosí, que li feia de xòfer a un comandant, i es va posar malalt, el meu cosí. Vaig rebre un avís, que en Lluís Aspa, estava malalt, i que tenia una pulmonia, i que jo hi baixés. Ho vaig abandonar tot, i vaig agafar un camió que em va portar a Castelló de la Plana. Allà hi havia l’estat major, i me’l vaig trobar allà que estava morint-se. Vaig agafar una ambulància, i el vaig portar a un hospital que hi havia a l’entrada de València, era una torre. Allà el meu cosí, coneixia un de les Cases de Bàrcena, i em va dir que el portés allà, i em va dir que si m’hi volia quedar, i m’hi vaig quedar quinze dies. Llavors els de casa em van portar els avals de bona conducta feta per l’alcalde, i ja vam pujar amb el tren, pagant, ja que nosaltres ja teníem "cuartos" dels bons. Vam arribar fins la Garriga sense cap problema.
Quan van entrar els nacionals jo era a Cases de Bàrcena, amb el meu cosí malalt. Em vaig posar allà la carretera, una mica amagat, i vaig veure entrar els moros, vestits de militars, amb la bandera, i cantant el Cara el sol i... collons... aquest dia vaig plorar de debò, al veure que havíem perdut. Perquè encara que et digui que me la vaig passar bé, les vam passar ben putes. Vam arribar a caminar... una vegada des d'Utrilles fins a Castelló de la Plana! Ves per quines coses més estranyes, vam trobar un camió de provisions.
Que si jo hagués anat voluntari a la Guerra? No, no, no, mai! Voluntari mai. Hi anaven gent de dretes també al front, hi havia d’anar tothom, dretes i esquerres. El meu germà era de dretes, i ja li van treure la son, ja! L’Iglesias, el pare del pintor era de dretes, en Pla... n’hi havia set o vuit que eren de dretes i hi van anar. Però jo amargar-me mai, perquè els que s’amagaven es prestaven a rebre un tir dels del Comitè, no s’hi miraven gaire. Jo no hi hagués anat de voluntari, però amagar-me mai! Els que s’amagaven... tenies el perill de que et "fotessin" un tret els del Comitè. Pel Comitè si que hi passava, m’agradava molt. Anava a xafardejar. El president del Comitè era en “Farigola”, érem amics, però era una mica malparit, però diuen que el de Granollers encara era pitjor. Era un salvatge, però també el van matar. De barbaritats en van fotre els dels dos costats.
En aquest en Farigola una vegada li vaig agafar la pistola, si m’arriba a agafar em mata. Vaig pensar que si l’agafava en tindria una per anar allà al front, per poder-me defensar. En tota l’època de ser al front no vaig portar mai pistola. No vaig portar mai cap arma, mai ni un tret en tota la guerra. Jo vaig agafar les febres, i em vaig evacuar a mi mateix, vaig anar al capità i li vaig dir que marxava. Quinze dies a l’hospital, prenent quinina, i la febre et baixava. Però la vaig llençar al riu (la pistola d’en Farigola). Els dos que van marxar amb mi, érem molt amics, i a un d’ells el vaig evacuar jo, tenia molta tos i el vaig evacuar. Ja t’he dit que em vaig fer sanitari, però jo no havia pas estudiat per metge, però era una manera d’evitar riscos. Jo no volia pas treballar amb el pic i la pala. Era perillós, perquè els altres sentien picar a pic i pala, i "fotien" una “metrallada”. El primer cop que vaig veure l’aviació, de cap a terra i que passi el que Déu vulgui. Una vegada va petar a prop, i vaig quedar colgat de terra. Jo m’ho vaig prendre tal com venia tot plegat. Era un frescales! (somriu). El capità em deia que era molt tranquil.
Vam tenir un capità que era el fill del Ministre Ernest Corominas. Era molt bon home, em va saber molt greu perquè vaig llegir que havia mort al Brasil.
Llavors de Cases de Bàrcena vaig venir cap a la Garriga, amb els avals, i no vam tenir cap problema. Eren com un salconduït, però ningú ens va demanar res. El meu cosí era aquell l’Aspa, vam venir cap aquí, i no ens va passar res. I aquí a la Garriga, vaig estar molt temps sense fer res. Va ser un canvi molt gran, i estava una mica descol·locat. Allà havia passat gana, i aquí la família no tenia problemes, i vaig estar tranquil. Llavors vaig començar a treballar de fuster amb en Rocafort, i m’hi vaig passar potser vint anys. Quinze o vint anys. Ens vam casar al quaranta cinc, i vaig ser fins als seixanta, quinze o disset anys, al final. Quan ens vam casar vaig fer jo els mobles. Fa seixanta anys, que tenim la mateixa habitació!!