Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Francesc Viñas i Faura (2009)

Cognoms
Viñas i Faura
Nom
Francesc
Data de naixement
12/09/1952
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Francesc Viñas i Faura. Vaig néixer aquí, a la Garriga, el 12 de setembre de 1952. La branca Viñas viu a la Garriga que se sàpiga des del s. XV i pràcticament fins ara. La línea Faura no ho sé però també fa anys.Per tant els meus pares també eren fills d'aquí. Ma mare és, vaja era, perruquera, perquè ja té 80 anys. El meu pare era pagès i després va ser corresponsal de banca. Família de classe mitjana, senzilla. Jo vaig estudiar a l'escola, allò que se'n deia las Escuelas Nacionales. Després vaig anar a la Salle, quan van venir aquí a la Garriga, i posteriorment vaig anar a l'Institut de Granollers, avui dia l'Institut Antoni Comella. Aleshores, l'any 70, era el primer Institut públic de la comarca.
Posteriorment, vaig anar a la Universitat de Barcelona i vaig fer Filosofia i Lletres. Primer Filosofia Romànica-Hispànica i després Filologia Catalana. També he fet un Màster en Gestió Cultural, Cursos de doctorat, etc., etc. Ara sóc director de l'Institut IES arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu a més de professor de llengua i literatura catalanes.

El 52 quan vaig néixer vivíem al carrer Consell 10, un carrer aleshores molt tranquil que era sense asfaltar. Hi havia molta canalla. Dels primers records d'infantesa que tinc .... és el de llegir contes a l'eixida que teníem a casa, una casa de lloguer. Contes que llegia en veu alta i recordo  com  treia el cap la veïna i deia: “ A aquest nen li agrada, eh!! això de llegir els contes” És una de les imatges de petit. I també d'altres com la de jugar a mestres amb els meus germans a la galeria  que hi havia a la casa. Després els estius fabulosos que passàvem al carrer, perquè no passava mai ni un cotxe. Jugàvem, no ho sé, a gairebé tot; a cuit i  amagar, a ballar, a qualsevol cosa. Sobretot els estius a la fresca, perquè tothom es treia la cadira i prenia la fresca al carrer i això ens entusiasmava perquè aquells dies aniríem a dormir tard.

Als anys  60 recordo que va haver-hi com un rebombori, perquè va passar el Franco pel centre de la Garriga, perquè va venir a inaugurar un tros de l’autovia de l'Ametlla i va sortir per la televisió. Encara que em penso que a casa meva no en teníem, però si que a la Garriga se'n va parlar molt.
Els de la meva edat sabíem que en  Franco era el que manava al país però no érem conscients de què hi havia a darrere de la seva personalitat nefasta.
Tot això del TAC pertanyia a la generació anterior. Després ja van sortir moviments més relacionats amb la parròquia. De  jove  anava bastant  per lliure, o per grups independents i més tard amb la gent de la meva generació vam començar a moure’ns; sobretot els  que ens unien unes  inquietuds semblants o ens coneixíem al tren perquè anàvem a estudiar a la Universitat.
Recordo que amb el Salvador Castells, vam ser els que vam fer venir  el Raimon a fer el primer concert a la Garriga, devia ser als anys setanta. Aleshores van néixer les colles de sardanes i ens hi vam apuntar tota una sèrie de gent que pensàvem que així reivindicàvem el país.
Hi havia la possibilitat, a través de l'OMNIUM, de fer classes de català a les escoles de primària, a les escoles d'EGB que es deia aleshores. Jo m'hi vaig apuntar; estava estudiant els matins i tenia aquesta possibilitat de fer-ho a les tardes. Ens donaven quatre duros. Va ser a través del Martí Suñol, que aleshores coordinava el tema aquí a la Garriga, que vaig poder entrar de profesor a les escoles d'EGB. Recordo la presentació d'un mestre de l’època: "Ahora os vendrá este señor que os hará catalán, que es una lengua muy importante, de vez en cuando, yo la hablo en casa". Parlava un castellà molt curiós. Etem parlant dels anys 70, del segle passat.

Aleshores també lligat amb l’església hi havia el que era el Full, el Full Parroquial, que aleshores portaven el Martí Suñol, i també una persona una mica oblidada a la Garriga, que és en Jaume Torra de Can Perris. Era una persona que fins i tot va estar empresonada, durant pocs dies però va estar empresonada pel seu pensament catalanista. Een les persones que estaven lligades a l’església i que donaven sortida a  allò que havia sigut la Hoja, i que després va ser el Full, i va donar cabuda a una sèrie de gent jove. La generació anterior a la meva, i també la meva vam poder-hi col·laborar. A  finals o a mitjans dels 70 hi havia gent de totes les tendències que hi escrivien articles que no tocaven en una revista parroquial...Era una possibilitat d’ aprofitar qualsevol tipus d'escletxa, una altra eren les associacions de veïns.

Les associacions de veïns tenien força perquè els partits encara no eren legals, i fins i tot quan van ser legals, van continuar funcionant perquè eren un lligam amb l'Assemblea de Catalunya. A l'Assemblea de Catalunya, els partits, a partir de l'any 72, crec que hi anaven a mesurar les seves forces, tot i que encara no eren legals.També hi havia  moviments pertanyents a la societat civil, un terme que a mi no m'ha agradat mai gaire. Era gent que no estava dintre dels partits però participava d'aquest moviment de l'Assamblea de Catalunya. L'associació de veïns era un exemple de tot això.

També hi havia els amics de la ONU, o sigui una altra manera d’aprofitar escletxes legals per poder fer coses diferents a les oficials. A banda que també hi havia una part diguem-ne totalment al·legal que funcionava subterràniament. Quan ja comencen  a sorgir els partits polítics a partir de l'any 75 ja hi havia un moviment previ en els últims anys del franquisme, que tothom sabia que existía com el PSUC. Hi havien, doncs, moviments socials que actuaven d'una manera coordinada per destronar aquell règim moribund.

A la Universitat vaig conèixer més directament aquests moviments i partits. Vaig ser molt reaci a apuntar-m’hi, sobretot al PSUC   que era el que manava més aleshores i a mi no m’acabava de convèncer perquè el trobava excessivament dogmàtic. Em vaig relacionar amb moviments més independents fins que l'any 76 em vaig fer del PSC que  aleshores era un partit molt obert i no com ara. No sé si va ser l'Alfonso Guerra que va dir: "Si alguien se mueve, no sale en la foto" Davant d'aquesta cosa rígida no hi estic d'acord. Abans hi havia aquesta voluntat d'obrir-se a la societat. El PSC era un partit que sintonitzava amb el que jo creia. Ara no.

La Universitat estava molt polititzada. Vaig ensopegar els primers anys 70, 71, 72 etc., amb els consells de guerra pel tema de l’ ETA, la presencia de la policía, la prohibició de recitals com els del  Raimon etc., etc., manifestacions, talls a la Diagonal, càrregues dels grisos, la policia que entrava a les aules i et feia fora…. No es podia posar cap mena de cartell que no fos de la línia del règim...

Dintre de la gent que es manifestava més, que gairebé portava la revolució a sobre, era un senyor que avui en dia es un fatxa dels més grans que és el  Jiménez los Santos. El Federico Jiménez los Santos. El vam haver de patir a la Universitat perquè venia a les clases de filosofia, del Dr. Valls, que era un gran profesor, i s’havia de fer la revolució dia sí dia també, i venia a interrompre les classes, el Federico Jiménez los Santos, i el seu amic, el Santiago Trancón. El Santiago Trancón avui dia és un professor, em penso que de teatre o de literatura a l'Aragó, a Saragossa. El Jiménez los Santos llavors era de bandera roja o d’un partit més extremista. Després ha anat a parar on ha anat a parar, quin personatge aquest!
Però també vaig tenir l'ocasió de connectar amb d'altra gent, com el fill del Cirici Pellicer, i fins i tot amb un dels crítics que té un cert prestigi com l'Alex Broch. També érem companys de classe amb l’actual crítica de teatre d’El Mundo, la Mª José Raqué Arias, que aleshores tenia una gran amistat amb el director de teatre i després dramaturg, l'Albert Miralles. També vaig conèixer en allà encara que purament d'estar asseguts a la classe, de saludar-nos perquè érem col·legues d'Universitat, l'exdirector del diari Avui, el Vicenç Sanchís, en Manel Cuyàs i fins i tot amb el Xavier Bru de Sala; o sigui gent d'aquesta generació.
Jo era un noi de poble, total, total, total. Em penso que encara ho sóc, no noi, però si molt de poble, i aleshores això d'anar a la ciutat ja et canviava radicalment. La Garriga aleshores encara era un poble rural i de serveis, i clar, vaig entrar en contacte amb un món totalment diferent i això em va obrir molts horitzons.

La generació anterior havia fet petites coses, per exemple  recordo, que  de petit els caps de setmana a més a més d'anar a catequesi, hi havia no sé com es deia, no sé si era l'ESCA o com es digués, o el JAC, o lo que fos. A la parròquia es feia activitats adreçades als infants. Totes les pel·lícules mudes que he vist del Xarlot i companyia les he vist a la parròquia perquè les projectava una persona entusiasta del cinema, que era el Josep Maria Miró. Em penso que li hem de fer un monument, perquè  la gent de la meva generació tot el que vam veure de cinema primitiu va ser gràcies a en Miró. També hi havia una secció de teatre, teatre que feien els grans per als petits.

Més tard durant la meva  joventut va venir l'època de les discoteques. Comencen les discoteques, la gent va a les discoteques, però a la Garriga encara  no n’hi havia cap. Llavors ens vam atrevir uns quants i  anàvem a atabalar els últims alcaldes franquistesdient perquè volíem algun local per poder fer festes i activitats. Al final l'alcalde Cuspinera ens va deixar els baixos de l'Ajuntament per poder-nos reunir. Va ser una gran victòria però poca cosa més…

Per altra banda hi havia  ganes de canvi, de reformar la societat; no era una qüestió només purament d'oci i de plaer personal sinó  amb ganes de transformar o canviar coses almenys així ho pensàvem  un sector bastant gran de la meva generació, d'una manera conscient o fins i tot inconscient, perquè  allò que es veia no s'aguantava…

Ja començava a col·laborar amb les associacions de veïns, però a mesura que vas formant-te veus molt més la necessitat, i veus que allò serveix pels teus objectius, per les ganes que tens de canvi.
Fer l'associació de veïns no es que costés excessivament,  el que costava era organitzar segons quines activitats. Les associacions podien fer les activitats que no fossin contràries al règim establert.
També hi havia una altra cosa en paral·lel, els amics de les Nacions Unides que aixoplugava legalment l’organització de conferències i xerrades que habitualment es feien a la Biblioteca de la Caixa.

També existia la Fundació Maurí i el Sr. Maurí havia estat un senyor molt legal lligat a la parròquia, a l’església, i per tant no hi havia sospita que fos un opositor descarat al règim. La Fundacio podía  jugar aquest paper de cobertora de les activitats que s’organitzaven.
Sempre m’havien interessat els temes d'educació i de literatura.Recordo que s’havia organitzat una xerrada, una conferència sobre el poeta Josep Carner, i a última hora la van prohibir. Havia de venir el Dr. Antoni Comas,  de la Universitat de Barcelona i  la nit anterior va arribar el paper oficial del govern civil dient que quedava prohibida. Parlar del Josep Carner, com que era un senyor que estava a l'exili... no se’n podía parlar… No recordo si jo era  un dels organitzadors; em penso que estava  allà més com a oient  que com a organitzador directe. Tampoc sé quins eren els termes de la prohibició.

Hi ha una sèrie també de factors que influeixen, com per exemple la gent que ve a viure aquí a la Garriga, i que també la intenta dinamitzar culturalment. El meu cunyat, l'Enric Barbeta, que aleshores era una de les persones més entusiastes del diari Avui, perquè el diari Avui va sortir el 76, i venia accions del diari. Encara guardo la primera acció de 1.000 ptes del diari Avui. També va venir a viure aquí l'actual alcalde de Granollers, el Josep Mayoral, hi va viure durant uns anys. Ell va sintonitzar o s'havia fet del PSC i ens convidava a fer-nos miltants. Per tant també hi va haver gent de fora La Garriga que es va venir a establir aquí i va ajudar a crear aquesta plataforma diríem de canvi o d'anar cap a un món diferent del que vivíem. Sortir del món tancat en el que ens trobàvem en  tots els sentits.

Els del PSUC els vaig conèixer a la universitat i no em van agradar. Va haver-hi un ministre, em penso que es deia Julio Martínez, si mal no recordó. Un ministre, clar, sens dubte franquista, que no se li va acudir res més que fer coincidir el calendari escolar amb el calendari anual. Vull dir, començar el curs l'1 de gener,  vaja, després de les festes… Això ho va decidir el setembre i llavors els estudiants universitaris vam quedar amb un pam de nas. Hi va haver moltes assemblees i finalment la gent es va anar aplegant segons simpaties etc. per no perdre el trimestre. El que era una cosa molt monolítica era la gent del PSUC. Em vaig posar en en una assemblea més de gent independent que volíem que les conferències fossin variades. Vam proposar, per exemple, que el Miquel Porter  fes classes de cinema.Llavors hi havia la tríada de l'Oriol Martorell, el Miquel Porter i el Ricard Salvat, cadascun en les seves arts.Volíem que aquests professors ens donessin la seva visió sobre Catalunya i sobre el teatre, el cinema, la música, etc... Als del PSUC no els hi va agradar en absolut, perquè el que volien era adoctrinar. No sé si va ser aleshores però em penso que va ser en Vázquez Montalbán que va venir a fer recitals poètics o gent que ja eren del PSUC i que volien promocionar…Aquesta cosa excessivament dogmàtica no m'interessava, no hi combregava. Els del PSUC tenien una gran força, era una gent molt organitzada, molt ben organitzada. Penso que només eren ells els més organitzats malgrat que també existien  una quantitat considerable de grupuscles i de gent que es movia, sense dubte.

La meva vida política va començar, des d'un punt de vista de militar en un partit, l’any 1976. Pertanyia a l’associació de veïns  i no vaig asistir mai a cap reunió de l’Assemblea de Catalunya. Habitualment el nostre representant era en Joan Garriga que anava a les reunions de Barcelona.

Les reunions clandestines al poble s'havien fet a cases particulars, per exemple a casa del Mayoral n'havíem fet més d'una. Jo vivia llavors a casa amb els meus pares i casa meva no era el lloc adient de fer cap mena de reunió ni molt menys.

El poble de La Garriga és un poble molt conservador. Només cal llegir com ha anat evolucionant el comportament electoral. Aquí els partits conservadors són els que han anat marcant la pauta i això ja m'ho havia dit en Joan Sallés del PSUC. Per la seva edat era una persona amb una gran experiència. Recordo que quan va saber que jo militava en el PSC em va dir: ho tens difícil.Vam parlar diverses vegades sobre diversos temes sobretot dels  polítics locals i nacionals de Catalunya. Sempre em comentava que La Garriga era un poble conservador. Per tant, partint d'aquesta premissa, el canvi polític es va fer amb la força que hi vam posar  tota una generació inclosa l'anterior a la meva... Potser els d’abans eren més reacis però fins i tot alguns també s'hi van sumar. La gent, les coses només les veia molt a distància però si que recordo les ganes de canviar.
Per exemple, en la mateixa processó de Corpus, hi havien estores reivindicatives. La Marxa de la Llibertat amb la guàrdia civil ocupant la plaça de La Garriga i la gent corrent …

Era molt reaci a posar-me en un partit polític perquè valoro molt la llibertat personal i la independència de pensament i els partits polítics t'encotillen molt. Finalment, trobo que el PSC, ja dic a l'any 76, era un partit molt obert... Parlava, per exemple, de països catalans, de federació de les nacions, coses d'aquest tipus que tot plegat ha quedat tot penjat.

Després que en Franco es mor cap d’un temps hi ha el referèndum de la Constitució. Hi havia hagut el dilema si ruptura o no ruptura. La ruptura o una reforma pactada. Els partits més de l'esquerra començant pel PSUC, també el PSC i altres partits dintre d'aquesta òrbita volien la ruptura i no acceptaven aquesta reforma suarista marcada pel rei i companyia... Tots aquests partits, a les vigílies del referèndum vam anar a enganxar cartells pel poble per anar  en contra.La policia local ens va acorralar i amb pistola en mà ens va fer anar amb els braços enlaire fins a l'Ajuntament. L'últim alcalde franquista, en Pere Suriguer, no sabia com sortir-se'n. Jo devia tenir 22 o23 anys.

El que ens feia més por és que la policia nostra era una gent ja molt gran i que els hi tremolava més aviat el pols perquè era la primera vegada que els hi tocava fer aquest paper. Ens feia més por això, que se l’hi disparés, que no pas l'efecte aquest, que sabíem que poca cosa arribaria a passar, almenys aleshores estàvem molt envalentonats. Convergència va costar molt que s'hi oposés, no sé si al final s'hi va oposar o no a aquest referèndum. Les coses van anar com van anar; el referèndum va guanyar per majoria i es va fer la transició que es va fer.
Però per altra banda, en canvi, en els ajuntaments  penso que va ser una gran explosió democràtica perquè el poder local és el més proper als veïns. Això que es canviés definitivament, que els municipis tinguessin un altre caire i que la gent escollida democràticament entressin de nou en els pobles,  va ser molt important. Va ser molt important perquè es va anar creant una base d’on van sorgir  altres polítics. Com deia el Tarradellas, els ajuntaments eren una gran escola també de polítics.
Per mi va ser dels períodes més entusiàstics de la meva vida. Va ser una gran explosió de democràcia. La gent va  col·laborar molt que hi hagués aquest canvi. Poder entrar en el primer govern del teu poble després de tants anys de dictadura i poder ser artífex d'una part del canvi… perquè hem de ser humils, en aquest cas els canvis no es produeixen d'avui per demà i no es pot canviar tot el que vols. Déu n'hi do els passos que vam fer, des de petites coses que en definitiva van ser grans, per exemple, catalanitzar tot l'Ajuntament. Vam tenir la gran sort que la Núria Albó, escriptora, l’alcaldessa, i jo professor de català, entre ella i jo anàvem traduint la majoria d’impresos de la casa, fins i tot vam col·laborar amb la directora general de política lingüística, que aleshores era l'Aina Moll, i amiga de la Núria Albó, i la vam ajudar perquè des d'allà també s'havien de replantejar coses. Els llibres d'escolaritat, en principi, eren bilingües perquè hi havia una part castellana i una part catalana, i li vam dir: per què no ho fem tot en català? i amb lletres petites en castellà a sota? Així es va fer.

En el primer govern democràtic, l'any 79, ens vam presentar una unió d'esquerres, la “Unió d'Esquerres Garriguenques”. Aquesta Unió d'Esquerres Garriguenques pràcticament érem dos partits, el PSUC i el PSC, amb gent independent i encapçalat per la Núria Albó. Aleshores com passa en qualsevol reunió de partits hi va haver friccions. Hi havia coses tan curioses com que els del PSUC volien que el Butlletí Municipal sortís en castellà perquè així l'entendria tothom. Al final van arribar a acceptar que fos en català i en castellà. Això em va costar diverses nits fins a altes hores per discutir que nosaltres no passàvem per aquesta imposició, i al final va sortir un o dos butlletins en què sortia una part en català i una en castellà, però al final ja va sortir sempre en català i prou. Això va causar que un sector del PSUC es va enfadar molt... o sigui  petites tibantors. Però en general van ser uns moments d’esclat democràtic en tots els sentits, perquè clar, en aquí, l'anterior govern municipal, l'últim govern franquista "había dejado atado y bien atado". Què és el que havia deixat ben lligat? Doncs que a l'entrada de la Garriga per Granollers s’havia creat una urbanització amb edificis fins a sis pisos, amb indústries pesants... Ara desmunta tot això! Llavors vam tenir sort que ho vam poder fer. S'ha de dir que hi va haver-hi una part de sort i una part de voluntat fèrria. La Núria Albó va posar-hi una força indiscutible perquè això fos així.

Per altra banda la Garriga no tenia una xarxa de clavegueram com calia, s'havien de fer instituts, escoles... O sigui, l'objectiu que vam tenir era per un cantó la qüestió urbanística i per altra cantó, la qüestió educativa-cultural. Aquests eren els dos grans blocs i el tercer seria la sanitat. En aquella època la gent encara anava a les cases particulars dels metges i va ser posteriorment que nosaltres vam impulsar que hi hagués un centre de salut. Es va inaugurar després ja amb el govern de Convergència, però és igual, s'havia impulsat.
Vam crear, pràcticament, una petita escola política perquè nosaltres anàvem aprenent a mesura que actuavem perquè no teníem referents. La Núria Albó que era més gran tenia els pocs referents, perquè amb l'edat adquireixes més experiència, però en  tenia d’altres el de gent que havia viscut l'època de la República. Tenia la sort que  va connectar amb gent extraordinària de l'època de la República, com la professora  Carme Serrallonga, que havia anat a l’Institut Escola, gent molt lligada al que va representar culturalment la República. A partir d'aquests punts de referència i de fer servir el sentit comú es va anar construint de mica en mica tot. Has de valorar els serveis  que has de donar a la població. Per exemple tot el que representa cultura.La cultura s’havia basat pràcticament només en organitzar un o dos dies la Festa Major i encara perquè era l'època del "boom" turístic etc., i la gent marxava de la Garriga.Les festes majors eren pràcticament diluïdes.
Nosaltres, a més a més de la Festa Major, vam pensar que la cultura era una altra cosa. A més a més de les festes populars que vam reivindicar i vam recuperar pensàvem que la cultura també tenia una altra dimensió. Amb els pocs diners que teníem vam reivindicar la Garriga modernista, la figura del Manel Blancafort, etc. El que sí que no vam poder fer és cultura d'obra, que és per exemple el que ens falta, és un dels grans dèficits, em refereixo a tenir centres culturals. Ara tenim el Patronat i la Biblioteca, que ja és un bon pas però a la Garriga ens falta un centre cívic. En aquells anys se'n van començar a construir alguns de petits, sobretot a Barcelona, i van anar creixent, però és que a la Garriga hi havia molts déficits d’altres àmbits. Vam optar primer pels centres escolars. Vam optar per l'Institut, el centre de formació professional i les escoles de primària dintre desl paràmetres del pressupost que teníem. Crec que vam ser un pèl ingenus i això també s'ha de dir, que des de la perspectiva actual, no vam voler mai desbordar el límit de déficit. Actualment l'Ajuntament de la Garriga està penjat econòmicament perquè té uns dèficits enormes. A banda de la crisi, abans de la crisi ja en tenia i ara encara més. Els governs de les institucions públiques s'han d'endeutar dintre d'un ordre, i nosaltres podíem haver-nos endeutat potser un pèl més, el que passa es que érem molt curosos i això potser era degut a la inexperiència.

 

Els primers vuit-deu anys d’ajuntaments democràtics van ser d'una gran moguda ciutadana perquè la gent col·laborava. Hi havia una predisposició a col·laborar. Sobretot això es notava molt en les festes populars. També quan,  com a regidor que era d'educació i cultura, estava buscant locals per al centre de F.P ja que l'Institut de Batxillerat el vam passar a l'Ajuntament. Els regidors i personal vam anar a l’últim pis però els altres pisos era tot Institut, a l’edifici de la Plaça de l’Eglésia. Per al centre de F.P. va costar perquè ningú volia tenir canalla en els seus edificis. Al final hi va haver un bloc de pisos que ho va acceptar. Hi havia una predisposició a col·labrar que avui em penso que seria difícil de trobar. Clar que al principi hi havia un grup petit d’uns 150 alumnes. Després es va pasar a aquesta casa  on som  fent l’entrevista  fins a ser un centre diferent ara com a centre municipal d’ocupació, etc. Al voler un centre de Batxillerat i un centre de FP des del principi, fa que la Garriga avui tingui dos instituts esponerosos, tant el Blancafort com el Vilaromana que han jugat un paper extraordinari en la vida educativa i cultural, qual cosa això no ha passat, per exemple, en d'altres municipis. Per exemple, on estic fent de director,  a Cardedeu, l'alcalde del 79 es va oposar que hi hagués F.P. perquè creia que  era una cosa més aviat  de segona categoria. Ara això s'està pagant molt car a Cardedeu perquè  no hi ha cap cicle formatiu públic. A Cardedeu tenim dos instituts esquifits i un altre un CES, o sigui que hi ha decisions polítiques que després marquen el futur dels pobles. Si ens posem en el camp de l'urbanisme i la revisió del pla general d'ordenació urbanística d'un poble, depèn del que es decideixi al cap d'uns anys tens un poble o en tens un altre. A Cardedeu, el Sr. aquest volia tenir un poble de 20.000 habitants. Entre la Garriga i Cardedeu ens portàvem 1.000-2.000 habitants a favor de la Garriga i en aquests moments és al revés. Estic segur que el creixement que permet d'una manera fins i tot desorbitada el pla general de Cardedeu dóna aquest resultat.

Em penso que ja he dit el que havia de dir. Torno a repetir que per mi els grans anys, quan he estat més actiu des d'un punt de vista social, van ser els anys que vaig estar a l'Ajuntament o els  que van des de la pre-entrada a l'Ajuntament- des del 74- fins a pràcticament a finals dels 80. Són uns anys molt apassionants, almenys per a mi, perquè  gairebé pots tocar que estan canviant les coses. Es podia haver anat més lluny segurament, però  el país tampoc no dóna més de sí i  som el producte d'uns moments. Déu n'hi do, déu n'hi do el que es va anar fent. Aquests anys de canvis són importants perquè no només van ser per a una un grupet sinó que es va saber arrossegar la gent que fins i tot podia ser reàcia o que veia les coses amb una certa basarda, amb una certa por. Gent ja d'una certa edat i fins i tot joves….

També hi ha el tema del 23-F que va tenir els seus moments crítics. Sé d'un alcalde franquista que una vegada acabades les eleccions i format el primer govern democràtic de la Garriga, dormia amb la pistola sota el coixí. També vam haver de patir, un sector, un reducte feixista de la població, que quan vam començar a canviar noms de carrers i treure  els signes franquistes de la població van boicotejar-ho i hi van posar-hi resistència. Era un reducte petit que ha anat canviant i la gent ha anat evolucionant. Es va acabar amb ell mateix.
El que passava era que nosaltres- el govern municipal del 79- teníem el cap d'aquest grupet a dins. Era el cap de la policia local que es va poder fer fora perquè se'l va enganxar amb una situació compromesa.
Però sí, al Passeig, a l'inici del Passeig hi havia una famosa creu en honor de “los caídos” que  teníem clar que havia de desaparèixer; a més era una reivindicació  de les associacions de veïns i popular… Però fins que no es va treure la creu, cada setmana s'hi anaven substituint les  banderes espanyoles anticonstitucionals… També quan es va arrencar la placa de la façana  de l'església on hi havien "todos los caídos" es va demanar al capellà i va dir: “No penso col·laborar. No la vaig posar i per tant que la tregui qui vulgui”.

 Hi havia un reducte de gent que tenia una certa por, d’altres actuaven amb virulencia perquè volien mantener un cert status del passat, i molts que pensaven “feu feu que després ja m'ho miraré…”

Actuàvem convençuts però també hi havia tensions i algún moment de risc. La nostra policia local estava acostumada a uns models franquistes i quan es canvia cap a la democracia se’n ressenten. Un dels policies va arribar a perseguir-nos (a l’alcaldessa, a mi i a un altre regidor) amb un ganivet perquè ens volia matar. Estava trastocat per uns canvis que no acceptava.

Posteriorment, esclar, prens decisions i comences a no ser acceptat per tothom o no tothom ho veu de la mateixa manera...No només implica els diversos partits de l’oposició fins i tot la gent d'esquerra que et donava suport tenien els seus matisos. Quan prens decisions, moltes vegades trepitges algun ull de poll. Per exemple, ara que es parla de la biomassa, aleshores havíem decidit solucionar el problema de les escombraries que fumejaven, allà on hi ha ara aquest cementiri de cotxes que té en Tamayo i companyia. Volíem buscar un lloc controlat per posar les escombraries i fer un abocador controlat, per aquí, més amunt de la Passola. Vam tenir un grup, irreductible, que estava en contra. Alguns em penso que fins i tot ara estan a la biomassa. Paradoxes.

De tot aquest període em quedo amb això, amb aquesta força de voler canviar una realitat que era denigrant, obsoleta. Des de diversos àmbits s’estava empenyent per entrar en una nova etapa. Em quedo, doncs, amb els quatre anys que vaig ser regidor a l'Ajuntament de la Garriga. Llavors tenia 26 anys, era el regidor més jove i de sobte vaig ser el primer tinent d'alcalde. Per a mi va ser un canvi radical de moltes coses. A més a més d'anar superant la timidesa et permetia anar reconduint el teu poble, allà on vius i millorar-lo. Perquè això és el que crèiem i si no hi ha una base ideológica malament.
Em rebenta quan ara llegeixes que els nous polítics  són bons perquè  són bons gestors; no tenen una ideologia clara, però son bons gestors. Em sembla malament sobretot quan es parla de polítics d’esquerra.Per exemple, un director general, un tal Navarro, socialista, ho deia de l'actual Josep Montilla, president de la Generalitat.El president de la Generalitat Josep Montilla i els seus consellers no són potser grans ideòlegs però són bons gestors. Doncs  malament. Això és una taca d'oli que s'ha anat extenent, o sigui que la ideologia cada vegada va minvant i potser només es valora la gestió.
En aquella època primava la ideologia i llavors venia la gestió, anava molt implicat. Anava molt lligat, esclar. Si vols que la ideologia triomfi hi ha d'haver una gestió. Ara es parla només de la gestió. Són uns altres temps, però això no m'acaba de convèncer.

Em penso que el que podia haver dit ja ho he dit. Aquí podríem anar fent bullir l'olla i no acabaríem… Com  a resum...personalment, per exemple si que volia dir que jo era regidor però a més a més era professor. En aquella època era regidor, primer tinent d'alcalde, i feia de profesor: No ho vaig deixar de fer mai i fins i tot en els últims anys vaig fer de director de l'Institut. Quedaves exhaust! Hi dedicaves moltes hores i cobrar... només cal que es mirin les actes dels plens. No ho feies pas pel sou, sinó que hi havia voluntarisme…

Recordo d’entre les coses que vaig participar als anys 70 i m’he oblidat de dir que entre l’Agustí Corominas, la Rosa Vergés, la Rosa Ribes, i jo mateix,  vam ser els primers que vam muntar la primera escola d’estiu del Vallès Oriental. Què vull dir amb això? No és que em vagi posant, ara, floretes sinó que vivíem en un moment  que s’anava palpant el canvi. Era als anys 70, el Franco encara no era mort, s’anava palpant el canvi i anàvem cap aquí, això era imparable. Que potser la massa social no era nombrosa, que a darrere de tot això hi havia no sé quin tant per cent, però sí que hi havia gent que es movia….Una davantera que era imparable. Penso que això si que val la pena dir-ho, perquè si no s’expliquen les històries semblen que no hagin existit. Amb això em vull carregar el columnista de La Vanguardia, el Franscesc Marc Alvaro, que juga  a dir que érem quatre arreplegats i que les coses es van canviar gairebé perquè sí.

Francesc Viñas i Faura. Vaig néixer aquí, a la Garriga, el 12 de setembre de 1952. La branca Viñas viu a la Garriga que se sàpiga des del s. XV i pràcticament fins ara. La línea Faura no ho sé però també fa anys.Per tant els meus pares també eren fills d'aquí. Ma mare és, vaja era, perruquera, perquè ja té 80 anys. El meu pare era pagès i després va ser corresponsal de banca. Família de classe mitjana, senzilla. Jo vaig estudiar a l'escola, allò que se'n deia las Escuelas Nacionales. Després vaig anar a la Salle, quan van venir aquí a la Garriga, i posteriorment vaig anar a l'Institut de Granollers, avui dia l'Institut Antoni Comella. Aleshores, l'any 70, era el primer Institut públic de la comarca.
Posteriorment, vaig anar a la Universitat de Barcelona i vaig fer Filosofia i Lletres. Primer Filosofia Romànica-Hispànica i després Filologia Catalana. També he fet un Màster en Gestió Cultural, Cursos de doctorat, etc., etc. Ara sóc director de l'Institut IES arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu a més de professor de llengua i literatura catalanes.

El 52 quan vaig néixer vivíem al carrer Consell 10, un carrer aleshores molt tranquil que era sense asfaltar. Hi havia molta canalla. Dels primers records d'infantesa que tinc .... és el de llegir contes a l'eixida que teníem a casa, una casa de lloguer. Contes que llegia en veu alta i recordo  com  treia el cap la veïna i deia: “ A aquest nen li agrada, eh!! això de llegir els contes” És una de les imatges de petit. I també d'altres com la de jugar a mestres amb els meus germans a la galeria  que hi havia a la casa. Després els estius fabulosos que passàvem al carrer, perquè no passava mai ni un cotxe. Jugàvem, no ho sé, a gairebé tot; a cuit i  amagar, a ballar, a qualsevol cosa. Sobretot els estius a la fresca, perquè tothom es treia la cadira i prenia la fresca al carrer i això ens entusiasmava perquè aquells dies aniríem a dormir tard.

Als anys  60 recordo que va haver-hi com un rebombori, perquè va passar el Franco pel centre de la Garriga, perquè va venir a inaugurar un tros de l’autovia de l'Ametlla i va sortir per la televisió. Encara que em penso que a casa meva no en teníem, però si que a la Garriga se'n va parlar molt.
Els de la meva edat sabíem que en  Franco era el que manava al país però no érem conscients de què hi havia a darrere de la seva personalitat nefasta.
Tot això del TAC pertanyia a la generació anterior. Després ja van sortir moviments més relacionats amb la parròquia. De  jove  anava bastant  per lliure, o per grups independents i més tard amb la gent de la meva generació vam començar a moure’ns; sobretot els  que ens unien unes  inquietuds semblants o ens coneixíem al tren perquè anàvem a estudiar a la Universitat.
Recordo que amb el Salvador Castells, vam ser els que vam fer venir  el Raimon a fer el primer concert a la Garriga, devia ser als anys setanta. Aleshores van néixer les colles de sardanes i ens hi vam apuntar tota una sèrie de gent que pensàvem que així reivindicàvem el país.
Hi havia la possibilitat, a través de l'OMNIUM, de fer classes de català a les escoles de primària, a les escoles d'EGB que es deia aleshores. Jo m'hi vaig apuntar; estava estudiant els matins i tenia aquesta possibilitat de fer-ho a les tardes. Ens donaven quatre duros. Va ser a través del Martí Suñol, que aleshores coordinava el tema aquí a la Garriga, que vaig poder entrar de profesor a les escoles d'EGB. Recordo la presentació d'un mestre de l’època: "Ahora os vendrá este señor que os hará catalán, que es una lengua muy importante, de vez en cuando, yo la hablo en casa". Parlava un castellà molt curiós. Etem parlant dels anys 70, del segle passat.

Aleshores també lligat amb l’església hi havia el que era el Full, el Full Parroquial, que aleshores portaven el Martí Suñol, i també una persona una mica oblidada a la Garriga, que és en Jaume Torra de Can Perris. Era una persona que fins i tot va estar empresonada, durant pocs dies però va estar empresonada pel seu pensament catalanista. Een les persones que estaven lligades a l’església i que donaven sortida a  allò que havia sigut la Hoja, i que després va ser el Full, i va donar cabuda a una sèrie de gent jove. La generació anterior a la meva, i també la meva vam poder-hi col·laborar. A  finals o a mitjans dels 70 hi havia gent de totes les tendències que hi escrivien articles que no tocaven en una revista parroquial...Era una possibilitat d’ aprofitar qualsevol tipus d'escletxa, una altra eren les associacions de veïns.

Les associacions de veïns tenien força perquè els partits encara no eren legals, i fins i tot quan van ser legals, van continuar funcionant perquè eren un lligam amb l'Assemblea de Catalunya. A l'Assemblea de Catalunya, els partits, a partir de l'any 72, crec que hi anaven a mesurar les seves forces, tot i que encara no eren legals.També hi havia  moviments pertanyents a la societat civil, un terme que a mi no m'ha agradat mai gaire. Era gent que no estava dintre dels partits però participava d'aquest moviment de l'Assamblea de Catalunya. L'associació de veïns era un exemple de tot això.

També hi havia els amics de la ONU, o sigui una altra manera d’aprofitar escletxes legals per poder fer coses diferents a les oficials. A banda que també hi havia una part diguem-ne totalment al·legal que funcionava subterràniament. Quan ja comencen  a sorgir els partits polítics a partir de l'any 75 ja hi havia un moviment previ en els últims anys del franquisme, que tothom sabia que existía com el PSUC. Hi havien, doncs, moviments socials que actuaven d'una manera coordinada per destronar aquell règim moribund.

A la Universitat vaig conèixer més directament aquests moviments i partits. Vaig ser molt reaci a apuntar-m’hi, sobretot al PSUC   que era el que manava més aleshores i a mi no m’acabava de convèncer perquè el trobava excessivament dogmàtic. Em vaig relacionar amb moviments més independents fins que l'any 76 em vaig fer del PSC que  aleshores era un partit molt obert i no com ara. No sé si va ser l'Alfonso Guerra que va dir: "Si alguien se mueve, no sale en la foto" Davant d'aquesta cosa rígida no hi estic d'acord. Abans hi havia aquesta voluntat d'obrir-se a la societat. El PSC era un partit que sintonitzava amb el que jo creia. Ara no.

La Universitat estava molt polititzada. Vaig ensopegar els primers anys 70, 71, 72 etc., amb els consells de guerra pel tema de l’ ETA, la presencia de la policía, la prohibició de recitals com els del  Raimon etc., etc., manifestacions, talls a la Diagonal, càrregues dels grisos, la policia que entrava a les aules i et feia fora…. No es podia posar cap mena de cartell que no fos de la línia del règim...

Dintre de la gent que es manifestava més, que gairebé portava la revolució a sobre, era un senyor que avui en dia es un fatxa dels més grans que és el  Jiménez los Santos. El Federico Jiménez los Santos. El vam haver de patir a la Universitat perquè venia a les clases de filosofia, del Dr. Valls, que era un gran profesor, i s’havia de fer la revolució dia sí dia també, i venia a interrompre les classes, el Federico Jiménez los Santos, i el seu amic, el Santiago Trancón. El Santiago Trancón avui dia és un professor, em penso que de teatre o de literatura a l'Aragó, a Saragossa. El Jiménez los Santos llavors era de bandera roja o d’un partit més extremista. Després ha anat a parar on ha anat a parar, quin personatge aquest!
Però també vaig tenir l'ocasió de connectar amb d'altra gent, com el fill del Cirici Pellicer, i fins i tot amb un dels crítics que té un cert prestigi com l'Alex Broch. També érem companys de classe amb l’actual crítica de teatre d’El Mundo, la Mª José Raqué Arias, que aleshores tenia una gran amistat amb el director de teatre i després dramaturg, l'Albert Miralles. També vaig conèixer en allà encara que purament d'estar asseguts a la classe, de saludar-nos perquè érem col·legues d'Universitat, l'exdirector del diari Avui, el Vicenç Sanchís, en Manel Cuyàs i fins i tot amb el Xavier Bru de Sala; o sigui gent d'aquesta generació.
Jo era un noi de poble, total, total, total. Em penso que encara ho sóc, no noi, però si molt de poble, i aleshores això d'anar a la ciutat ja et canviava radicalment. La Garriga aleshores encara era un poble rural i de serveis, i clar, vaig entrar en contacte amb un món totalment diferent i això em va obrir molts horitzons.

La generació anterior havia fet petites coses, per exemple  recordo, que  de petit els caps de setmana a més a més d'anar a catequesi, hi havia no sé com es deia, no sé si era l'ESCA o com es digués, o el JAC, o lo que fos. A la parròquia es feia activitats adreçades als infants. Totes les pel·lícules mudes que he vist del Xarlot i companyia les he vist a la parròquia perquè les projectava una persona entusiasta del cinema, que era el Josep Maria Miró. Em penso que li hem de fer un monument, perquè  la gent de la meva generació tot el que vam veure de cinema primitiu va ser gràcies a en Miró. També hi havia una secció de teatre, teatre que feien els grans per als petits.

Més tard durant la meva  joventut va venir l'època de les discoteques. Comencen les discoteques, la gent va a les discoteques, però a la Garriga encara  no n’hi havia cap. Llavors ens vam atrevir uns quants i  anàvem a atabalar els últims alcaldes franquistesdient perquè volíem algun local per poder fer festes i activitats. Al final l'alcalde Cuspinera ens va deixar els baixos de l'Ajuntament per poder-nos reunir. Va ser una gran victòria però poca cosa més…

Per altra banda hi havia  ganes de canvi, de reformar la societat; no era una qüestió només purament d'oci i de plaer personal sinó  amb ganes de transformar o canviar coses almenys així ho pensàvem  un sector bastant gran de la meva generació, d'una manera conscient o fins i tot inconscient, perquè  allò que es veia no s'aguantava…

Ja començava a col·laborar amb les associacions de veïns, però a mesura que vas formant-te veus molt més la necessitat, i veus que allò serveix pels teus objectius, per les ganes que tens de canvi.
Fer l'associació de veïns no es que costés excessivament,  el que costava era organitzar segons quines activitats. Les associacions podien fer les activitats que no fossin contràries al règim establert.
També hi havia una altra cosa en paral·lel, els amics de les Nacions Unides que aixoplugava legalment l’organització de conferències i xerrades que habitualment es feien a la Biblioteca de la Caixa.

També existia la Fundació Maurí i el Sr. Maurí havia estat un senyor molt legal lligat a la parròquia, a l’església, i per tant no hi havia sospita que fos un opositor descarat al règim. La Fundacio podía  jugar aquest paper de cobertora de les activitats que s’organitzaven.
Sempre m’havien interessat els temes d'educació i de literatura.Recordo que s’havia organitzat una xerrada, una conferència sobre el poeta Josep Carner, i a última hora la van prohibir. Havia de venir el Dr. Antoni Comas,  de la Universitat de Barcelona i  la nit anterior va arribar el paper oficial del govern civil dient que quedava prohibida. Parlar del Josep Carner, com que era un senyor que estava a l'exili... no se’n podía parlar… No recordo si jo era  un dels organitzadors; em penso que estava  allà més com a oient  que com a organitzador directe. Tampoc sé quins eren els termes de la prohibició.

Hi ha una sèrie també de factors que influeixen, com per exemple la gent que ve a viure aquí a la Garriga, i que també la intenta dinamitzar culturalment. El meu cunyat, l'Enric Barbeta, que aleshores era una de les persones més entusiastes del diari Avui, perquè el diari Avui va sortir el 76, i venia accions del diari. Encara guardo la primera acció de 1.000 ptes del diari Avui. També va venir a viure aquí l'actual alcalde de Granollers, el Josep Mayoral, hi va viure durant uns anys. Ell va sintonitzar o s'havia fet del PSC i ens convidava a fer-nos miltants. Per tant també hi va haver gent de fora La Garriga que es va venir a establir aquí i va ajudar a crear aquesta plataforma diríem de canvi o d'anar cap a un món diferent del que vivíem. Sortir del món tancat en el que ens trobàvem en  tots els sentits.

Els del PSUC els vaig conèixer a la universitat i no em van agradar. Va haver-hi un ministre, em penso que es deia Julio Martínez, si mal no recordó. Un ministre, clar, sens dubte franquista, que no se li va acudir res més que fer coincidir el calendari escolar amb el calendari anual. Vull dir, començar el curs l'1 de gener,  vaja, després de les festes… Això ho va decidir el setembre i llavors els estudiants universitaris vam quedar amb un pam de nas. Hi va haver moltes assemblees i finalment la gent es va anar aplegant segons simpaties etc. per no perdre el trimestre. El que era una cosa molt monolítica era la gent del PSUC. Em vaig posar en en una assemblea més de gent independent que volíem que les conferències fossin variades. Vam proposar, per exemple, que el Miquel Porter  fes classes de cinema.Llavors hi havia la tríada de l'Oriol Martorell, el Miquel Porter i el Ricard Salvat, cadascun en les seves arts.Volíem que aquests professors ens donessin la seva visió sobre Catalunya i sobre el teatre, el cinema, la música, etc... Als del PSUC no els hi va agradar en absolut, perquè el que volien era adoctrinar. No sé si va ser aleshores però em penso que va ser en Vázquez Montalbán que va venir a fer recitals poètics o gent que ja eren del PSUC i que volien promocionar…Aquesta cosa excessivament dogmàtica no m'interessava, no hi combregava. Els del PSUC tenien una gran força, era una gent molt organitzada, molt ben organitzada. Penso que només eren ells els més organitzats malgrat que també existien  una quantitat considerable de grupuscles i de gent que es movia, sense dubte.

La meva vida política va començar, des d'un punt de vista de militar en un partit, l’any 1976. Pertanyia a l’associació de veïns  i no vaig asistir mai a cap reunió de l’Assemblea de Catalunya. Habitualment el nostre representant era en Joan Garriga que anava a les reunions de Barcelona.

Les reunions clandestines al poble s'havien fet a cases particulars, per exemple a casa del Mayoral n'havíem fet més d'una. Jo vivia llavors a casa amb els meus pares i casa meva no era el lloc adient de fer cap mena de reunió ni molt menys.

El poble de La Garriga és un poble molt conservador. Només cal llegir com ha anat evolucionant el comportament electoral. Aquí els partits conservadors són els que han anat marcant la pauta i això ja m'ho havia dit en Joan Sallés del PSUC. Per la seva edat era una persona amb una gran experiència. Recordo que quan va saber que jo militava en el PSC em va dir: ho tens difícil.Vam parlar diverses vegades sobre diversos temes sobretot dels  polítics locals i nacionals de Catalunya. Sempre em comentava que La Garriga era un poble conservador. Per tant, partint d'aquesta premissa, el canvi polític es va fer amb la força que hi vam posar  tota una generació inclosa l'anterior a la meva... Potser els d’abans eren més reacis però fins i tot alguns també s'hi van sumar. La gent, les coses només les veia molt a distància però si que recordo les ganes de canviar.
Per exemple, en la mateixa processó de Corpus, hi havien estores reivindicatives. La Marxa de la Llibertat amb la guàrdia civil ocupant la plaça de La Garriga i la gent corrent …

Era molt reaci a posar-me en un partit polític perquè valoro molt la llibertat personal i la independència de pensament i els partits polítics t'encotillen molt. Finalment, trobo que el PSC, ja dic a l'any 76, era un partit molt obert... Parlava, per exemple, de països catalans, de federació de les nacions, coses d'aquest tipus que tot plegat ha quedat tot penjat.

Després que en Franco es mor cap d’un temps hi ha el referèndum de la Constitució. Hi havia hagut el dilema si ruptura o no ruptura. La ruptura o una reforma pactada. Els partits més de l'esquerra començant pel PSUC, també el PSC i altres partits dintre d'aquesta òrbita volien la ruptura i no acceptaven aquesta reforma suarista marcada pel rei i companyia... Tots aquests partits, a les vigílies del referèndum vam anar a enganxar cartells pel poble per anar  en contra.La policia local ens va acorralar i amb pistola en mà ens va fer anar amb els braços enlaire fins a l'Ajuntament. L'últim alcalde franquista, en Pere Suriguer, no sabia com sortir-se'n. Jo devia tenir 22 o23 anys.

El que ens feia més por és que la policia nostra era una gent ja molt gran i que els hi tremolava més aviat el pols perquè era la primera vegada que els hi tocava fer aquest paper. Ens feia més por això, que se l’hi disparés, que no pas l'efecte aquest, que sabíem que poca cosa arribaria a passar, almenys aleshores estàvem molt envalentonats. Convergència va costar molt que s'hi oposés, no sé si al final s'hi va oposar o no a aquest referèndum. Les coses van anar com van anar; el referèndum va guanyar per majoria i es va fer la transició que es va fer.
Però per altra banda, en canvi, en els ajuntaments  penso que va ser una gran explosió democràtica perquè el poder local és el més proper als veïns. Això que es canviés definitivament, que els municipis tinguessin un altre caire i que la gent escollida democràticament entressin de nou en els pobles,  va ser molt important. Va ser molt important perquè es va anar creant una base d’on van sorgir  altres polítics. Com deia el Tarradellas, els ajuntaments eren una gran escola també de polítics.
Per mi va ser dels períodes més entusiàstics de la meva vida. Va ser una gran explosió de democràcia. La gent va  col·laborar molt que hi hagués aquest canvi. Poder entrar en el primer govern del teu poble després de tants anys de dictadura i poder ser artífex d'una part del canvi… perquè hem de ser humils, en aquest cas els canvis no es produeixen d'avui per demà i no es pot canviar tot el que vols. Déu n'hi do els passos que vam fer, des de petites coses que en definitiva van ser grans, per exemple, catalanitzar tot l'Ajuntament. Vam tenir la gran sort que la Núria Albó, escriptora, l’alcaldessa, i jo professor de català, entre ella i jo anàvem traduint la majoria d’impresos de la casa, fins i tot vam col·laborar amb la directora general de política lingüística, que aleshores era l'Aina Moll, i amiga de la Núria Albó, i la vam ajudar perquè des d'allà també s'havien de replantejar coses. Els llibres d'escolaritat, en principi, eren bilingües perquè hi havia una part castellana i una part catalana, i li vam dir: per què no ho fem tot en català? i amb lletres petites en castellà a sota? Així es va fer.

En el primer govern democràtic, l'any 79, ens vam presentar una unió d'esquerres, la “Unió d'Esquerres Garriguenques”. Aquesta Unió d'Esquerres Garriguenques pràcticament érem dos partits, el PSUC i el PSC, amb gent independent i encapçalat per la Núria Albó. Aleshores com passa en qualsevol reunió de partits hi va haver friccions. Hi havia coses tan curioses com que els del PSUC volien que el Butlletí Municipal sortís en castellà perquè així l'entendria tothom. Al final van arribar a acceptar que fos en català i en castellà. Això em va costar diverses nits fins a altes hores per discutir que nosaltres no passàvem per aquesta imposició, i al final va sortir un o dos butlletins en què sortia una part en català i una en castellà, però al final ja va sortir sempre en català i prou. Això va causar que un sector del PSUC es va enfadar molt... o sigui  petites tibantors. Però en general van ser uns moments d’esclat democràtic en tots els sentits, perquè clar, en aquí, l'anterior govern municipal, l'últim govern franquista "había dejado atado y bien atado". Què és el que havia deixat ben lligat? Doncs que a l'entrada de la Garriga per Granollers s’havia creat una urbanització amb edificis fins a sis pisos, amb indústries pesants... Ara desmunta tot això! Llavors vam tenir sort que ho vam poder fer. S'ha de dir que hi va haver-hi una part de sort i una part de voluntat fèrria. La Núria Albó va posar-hi una força indiscutible perquè això fos així.

Per altra banda la Garriga no tenia una xarxa de clavegueram com calia, s'havien de fer instituts, escoles... O sigui, l'objectiu que vam tenir era per un cantó la qüestió urbanística i per altra cantó, la qüestió educativa-cultural. Aquests eren els dos grans blocs i el tercer seria la sanitat. En aquella època la gent encara anava a les cases particulars dels metges i va ser posteriorment que nosaltres vam impulsar que hi hagués un centre de salut. Es va inaugurar després ja amb el govern de Convergència, però és igual, s'havia impulsat.
Vam crear, pràcticament, una petita escola política perquè nosaltres anàvem aprenent a mesura que actuavem perquè no teníem referents. La Núria Albó que era més gran tenia els pocs referents, perquè amb l'edat adquireixes més experiència, però en  tenia d’altres el de gent que havia viscut l'època de la República. Tenia la sort que  va connectar amb gent extraordinària de l'època de la República, com la professora  Carme Serrallonga, que havia anat a l’Institut Escola, gent molt lligada al que va representar culturalment la República. A partir d'aquests punts de referència i de fer servir el sentit comú es va anar construint de mica en mica tot. Has de valorar els serveis  que has de donar a la població. Per exemple tot el que representa cultura.La cultura s’havia basat pràcticament només en organitzar un o dos dies la Festa Major i encara perquè era l'època del "boom" turístic etc., i la gent marxava de la Garriga.Les festes majors eren pràcticament diluïdes.
Nosaltres, a més a més de la Festa Major, vam pensar que la cultura era una altra cosa. A més a més de les festes populars que vam reivindicar i vam recuperar pensàvem que la cultura també tenia una altra dimensió. Amb els pocs diners que teníem vam reivindicar la Garriga modernista, la figura del Manel Blancafort, etc. El que sí que no vam poder fer és cultura d'obra, que és per exemple el que ens falta, és un dels grans dèficits, em refereixo a tenir centres culturals. Ara tenim el Patronat i la Biblioteca, que ja és un bon pas però a la Garriga ens falta un centre cívic. En aquells anys se'n van començar a construir alguns de petits, sobretot a Barcelona, i van anar creixent, però és que a la Garriga hi havia molts déficits d’altres àmbits. Vam optar primer pels centres escolars. Vam optar per l'Institut, el centre de formació professional i les escoles de primària dintre desl paràmetres del pressupost que teníem. Crec que vam ser un pèl ingenus i això també s'ha de dir, que des de la perspectiva actual, no vam voler mai desbordar el límit de déficit. Actualment l'Ajuntament de la Garriga està penjat econòmicament perquè té uns dèficits enormes. A banda de la crisi, abans de la crisi ja en tenia i ara encara més. Els governs de les institucions públiques s'han d'endeutar dintre d'un ordre, i nosaltres podíem haver-nos endeutat potser un pèl més, el que passa es que érem molt curosos i això potser era degut a la inexperiència.

 

Els primers vuit-deu anys d’ajuntaments democràtics van ser d'una gran moguda ciutadana perquè la gent col·laborava. Hi havia una predisposició a col·laborar. Sobretot això es notava molt en les festes populars. També quan,  com a regidor que era d'educació i cultura, estava buscant locals per al centre de F.P ja que l'Institut de Batxillerat el vam passar a l'Ajuntament. Els regidors i personal vam anar a l’últim pis però els altres pisos era tot Institut, a l’edifici de la Plaça de l’Eglésia. Per al centre de F.P. va costar perquè ningú volia tenir canalla en els seus edificis. Al final hi va haver un bloc de pisos que ho va acceptar. Hi havia una predisposició a col·labrar que avui em penso que seria difícil de trobar. Clar que al principi hi havia un grup petit d’uns 150 alumnes. Després es va pasar a aquesta casa  on som  fent l’entrevista  fins a ser un centre diferent ara com a centre municipal d’ocupació, etc. Al voler un centre de Batxillerat i un centre de FP des del principi, fa que la Garriga avui tingui dos instituts esponerosos, tant el Blancafort com el Vilaromana que han jugat un paper extraordinari en la vida educativa i cultural, qual cosa això no ha passat, per exemple, en d'altres municipis. Per exemple, on estic fent de director,  a Cardedeu, l'alcalde del 79 es va oposar que hi hagués F.P. perquè creia que  era una cosa més aviat  de segona categoria. Ara això s'està pagant molt car a Cardedeu perquè  no hi ha cap cicle formatiu públic. A Cardedeu tenim dos instituts esquifits i un altre un CES, o sigui que hi ha decisions polítiques que després marquen el futur dels pobles. Si ens posem en el camp de l'urbanisme i la revisió del pla general d'ordenació urbanística d'un poble, depèn del que es decideixi al cap d'uns anys tens un poble o en tens un altre. A Cardedeu, el Sr. aquest volia tenir un poble de 20.000 habitants. Entre la Garriga i Cardedeu ens portàvem 1.000-2.000 habitants a favor de la Garriga i en aquests moments és al revés. Estic segur que el creixement que permet d'una manera fins i tot desorbitada el pla general de Cardedeu dóna aquest resultat.

Em penso que ja he dit el que havia de dir. Torno a repetir que per mi els grans anys, quan he estat més actiu des d'un punt de vista social, van ser els anys que vaig estar a l'Ajuntament o els  que van des de la pre-entrada a l'Ajuntament- des del 74- fins a pràcticament a finals dels 80. Són uns anys molt apassionants, almenys per a mi, perquè  gairebé pots tocar que estan canviant les coses. Es podia haver anat més lluny segurament, però  el país tampoc no dóna més de sí i  som el producte d'uns moments. Déu n'hi do, déu n'hi do el que es va anar fent. Aquests anys de canvis són importants perquè no només van ser per a una un grupet sinó que es va saber arrossegar la gent que fins i tot podia ser reàcia o que veia les coses amb una certa basarda, amb una certa por. Gent ja d'una certa edat i fins i tot joves….

També hi ha el tema del 23-F que va tenir els seus moments crítics. Sé d'un alcalde franquista que una vegada acabades les eleccions i format el primer govern democràtic de la Garriga, dormia amb la pistola sota el coixí. També vam haver de patir, un sector, un reducte feixista de la població, que quan vam començar a canviar noms de carrers i treure  els signes franquistes de la població van boicotejar-ho i hi van posar-hi resistència. Era un reducte petit que ha anat canviant i la gent ha anat evolucionant. Es va acabar amb ell mateix.
El que passava era que nosaltres- el govern municipal del 79- teníem el cap d'aquest grupet a dins. Era el cap de la policia local que es va poder fer fora perquè se'l va enganxar amb una situació compromesa.
Però sí, al Passeig, a l'inici del Passeig hi havia una famosa creu en honor de “los caídos” que  teníem clar que havia de desaparèixer; a més era una reivindicació  de les associacions de veïns i popular… Però fins que no es va treure la creu, cada setmana s'hi anaven substituint les  banderes espanyoles anticonstitucionals… També quan es va arrencar la placa de la façana  de l'església on hi havien "todos los caídos" es va demanar al capellà i va dir: “No penso col·laborar. No la vaig posar i per tant que la tregui qui vulgui”.

 Hi havia un reducte de gent que tenia una certa por, d’altres actuaven amb virulencia perquè volien mantener un cert status del passat, i molts que pensaven “feu feu que després ja m'ho miraré…”

Actuàvem convençuts però també hi havia tensions i algún moment de risc. La nostra policia local estava acostumada a uns models franquistes i quan es canvia cap a la democracia se’n ressenten. Un dels policies va arribar a perseguir-nos (a l’alcaldessa, a mi i a un altre regidor) amb un ganivet perquè ens volia matar. Estava trastocat per uns canvis que no acceptava.

Posteriorment, esclar, prens decisions i comences a no ser acceptat per tothom o no tothom ho veu de la mateixa manera...No només implica els diversos partits de l’oposició fins i tot la gent d'esquerra que et donava suport tenien els seus matisos. Quan prens decisions, moltes vegades trepitges algun ull de poll. Per exemple, ara que es parla de la biomassa, aleshores havíem decidit solucionar el problema de les escombraries que fumejaven, allà on hi ha ara aquest cementiri de cotxes que té en Tamayo i companyia. Volíem buscar un lloc controlat per posar les escombraries i fer un abocador controlat, per aquí, més amunt de la Passola. Vam tenir un grup, irreductible, que estava en contra. Alguns em penso que fins i tot ara estan a la biomassa. Paradoxes.

De tot aquest període em quedo amb això, amb aquesta força de voler canviar una realitat que era denigrant, obsoleta. Des de diversos àmbits s’estava empenyent per entrar en una nova etapa. Em quedo, doncs, amb els quatre anys que vaig ser regidor a l'Ajuntament de la Garriga. Llavors tenia 26 anys, era el regidor més jove i de sobte vaig ser el primer tinent d'alcalde. Per a mi va ser un canvi radical de moltes coses. A més a més d'anar superant la timidesa et permetia anar reconduint el teu poble, allà on vius i millorar-lo. Perquè això és el que crèiem i si no hi ha una base ideológica malament.
Em rebenta quan ara llegeixes que els nous polítics  són bons perquè  són bons gestors; no tenen una ideologia clara, però son bons gestors. Em sembla malament sobretot quan es parla de polítics d’esquerra.Per exemple, un director general, un tal Navarro, socialista, ho deia de l'actual Josep Montilla, president de la Generalitat.El president de la Generalitat Josep Montilla i els seus consellers no són potser grans ideòlegs però són bons gestors. Doncs  malament. Això és una taca d'oli que s'ha anat extenent, o sigui que la ideologia cada vegada va minvant i potser només es valora la gestió.
En aquella època primava la ideologia i llavors venia la gestió, anava molt implicat. Anava molt lligat, esclar. Si vols que la ideologia triomfi hi ha d'haver una gestió. Ara es parla només de la gestió. Són uns altres temps, però això no m'acaba de convèncer.

Em penso que el que podia haver dit ja ho he dit. Aquí podríem anar fent bullir l'olla i no acabaríem… Com  a resum...personalment, per exemple si que volia dir que jo era regidor però a més a més era professor. En aquella època era regidor, primer tinent d'alcalde, i feia de profesor: No ho vaig deixar de fer mai i fins i tot en els últims anys vaig fer de director de l'Institut. Quedaves exhaust! Hi dedicaves moltes hores i cobrar... només cal que es mirin les actes dels plens. No ho feies pas pel sou, sinó que hi havia voluntarisme…

Recordo d’entre les coses que vaig participar als anys 70 i m’he oblidat de dir que entre l’Agustí Corominas, la Rosa Vergés, la Rosa Ribes, i jo mateix,  vam ser els primers que vam muntar la primera escola d’estiu del Vallès Oriental. Què vull dir amb això? No és que em vagi posant, ara, floretes sinó que vivíem en un moment  que s’anava palpant el canvi. Era als anys 70, el Franco encara no era mort, s’anava palpant el canvi i anàvem cap aquí, això era imparable. Que potser la massa social no era nombrosa, que a darrere de tot això hi havia no sé quin tant per cent, però sí que hi havia gent que es movia….Una davantera que era imparable. Penso que això si que val la pena dir-ho, perquè si no s’expliquen les històries semblen que no hagin existit. Amb això em vull carregar el columnista de La Vanguardia, el Franscesc Marc Alvaro, que juga  a dir que érem quatre arreplegats i que les coses es van canviar gairebé perquè sí.

Francesc Viñas i Faura. Vaig néixer aquí, a la Garriga, el 12 de setembre de 1952. La branca Viñas viu a la Garriga que se sàpiga des del s. XV i pràcticament fins ara. La línea Faura no ho sé però també fa anys.Per tant els meus pares també eren fills d'aquí. Ma mare és, vaja era, perruquera, perquè ja té 80 anys. El meu pare era pagès i després va ser corresponsal de banca. Família de classe mitjana, senzilla. Jo vaig estudiar a l'escola, allò que se'n deia las Escuelas Nacionales. Després vaig anar a la Salle, quan van venir aquí a la Garriga, i posteriorment vaig anar a l'Institut de Granollers, avui dia l'Institut Antoni Comella. Aleshores, l'any 70, era el primer Institut públic de la comarca.
Posteriorment, vaig anar a la Universitat de Barcelona i vaig fer Filosofia i Lletres. Primer Filosofia Romànica-Hispànica i després Filologia Catalana. També he fet un Màster en Gestió Cultural, Cursos de doctorat, etc., etc. Ara sóc director de l'Institut IES arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu a més de professor de llengua i literatura catalanes.

El 52 quan vaig néixer vivíem al carrer Consell 10, un carrer aleshores molt tranquil que era sense asfaltar. Hi havia molta canalla. Dels primers records d'infantesa que tinc .... és el de llegir contes a l'eixida que teníem a casa, una casa de lloguer. Contes que llegia en veu alta i recordo  com  treia el cap la veïna i deia: “ A aquest nen li agrada, eh!! això de llegir els contes” És una de les imatges de petit. I també d'altres com la de jugar a mestres amb els meus germans a la galeria  que hi havia a la casa. Després els estius fabulosos que passàvem al carrer, perquè no passava mai ni un cotxe. Jugàvem, no ho sé, a gairebé tot; a cuit i  amagar, a ballar, a qualsevol cosa. Sobretot els estius a la fresca, perquè tothom es treia la cadira i prenia la fresca al carrer i això ens entusiasmava perquè aquells dies aniríem a dormir tard.

Als anys  60 recordo que va haver-hi com un rebombori, perquè va passar el Franco pel centre de la Garriga, perquè va venir a inaugurar un tros de l’autovia de l'Ametlla i va sortir per la televisió. Encara que em penso que a casa meva no en teníem, però si que a la Garriga se'n va parlar molt.
Els de la meva edat sabíem que en  Franco era el que manava al país però no érem conscients de què hi havia a darrere de la seva personalitat nefasta.
Tot això del TAC pertanyia a la generació anterior. Després ja van sortir moviments més relacionats amb la parròquia. De  jove  anava bastant  per lliure, o per grups independents i més tard amb la gent de la meva generació vam començar a moure’ns; sobretot els  que ens unien unes  inquietuds semblants o ens coneixíem al tren perquè anàvem a estudiar a la Universitat.
Recordo que amb el Salvador Castells, vam ser els que vam fer venir  el Raimon a fer el primer concert a la Garriga, devia ser als anys setanta. Aleshores van néixer les colles de sardanes i ens hi vam apuntar tota una sèrie de gent que pensàvem que així reivindicàvem el país.
Hi havia la possibilitat, a través de l'OMNIUM, de fer classes de català a les escoles de primària, a les escoles d'EGB que es deia aleshores. Jo m'hi vaig apuntar; estava estudiant els matins i tenia aquesta possibilitat de fer-ho a les tardes. Ens donaven quatre duros. Va ser a través del Martí Suñol, que aleshores coordinava el tema aquí a la Garriga, que vaig poder entrar de profesor a les escoles d'EGB. Recordo la presentació d'un mestre de l’època: "Ahora os vendrá este señor que os hará catalán, que es una lengua muy importante, de vez en cuando, yo la hablo en casa". Parlava un castellà molt curiós. Etem parlant dels anys 70, del segle passat.

Aleshores també lligat amb l’església hi havia el que era el Full, el Full Parroquial, que aleshores portaven el Martí Suñol, i també una persona una mica oblidada a la Garriga, que és en Jaume Torra de Can Perris. Era una persona que fins i tot va estar empresonada, durant pocs dies però va estar empresonada pel seu pensament catalanista. Een les persones que estaven lligades a l’església i que donaven sortida a  allò que havia sigut la Hoja, i que després va ser el Full, i va donar cabuda a una sèrie de gent jove. La generació anterior a la meva, i també la meva vam poder-hi col·laborar. A  finals o a mitjans dels 70 hi havia gent de totes les tendències que hi escrivien articles que no tocaven en una revista parroquial...Era una possibilitat d’ aprofitar qualsevol tipus d'escletxa, una altra eren les associacions de veïns.

Les associacions de veïns tenien força perquè els partits encara no eren legals, i fins i tot quan van ser legals, van continuar funcionant perquè eren un lligam amb l'Assemblea de Catalunya. A l'Assemblea de Catalunya, els partits, a partir de l'any 72, crec que hi anaven a mesurar les seves forces, tot i que encara no eren legals.També hi havia  moviments pertanyents a la societat civil, un terme que a mi no m'ha agradat mai gaire. Era gent que no estava dintre dels partits però participava d'aquest moviment de l'Assamblea de Catalunya. L'associació de veïns era un exemple de tot això.

També hi havia els amics de la ONU, o sigui una altra manera d’aprofitar escletxes legals per poder fer coses diferents a les oficials. A banda que també hi havia una part diguem-ne totalment al·legal que funcionava subterràniament. Quan ja comencen  a sorgir els partits polítics a partir de l'any 75 ja hi havia un moviment previ en els últims anys del franquisme, que tothom sabia que existía com el PSUC. Hi havien, doncs, moviments socials que actuaven d'una manera coordinada per destronar aquell règim moribund.

A la Universitat vaig conèixer més directament aquests moviments i partits. Vaig ser molt reaci a apuntar-m’hi, sobretot al PSUC   que era el que manava més aleshores i a mi no m’acabava de convèncer perquè el trobava excessivament dogmàtic. Em vaig relacionar amb moviments més independents fins que l'any 76 em vaig fer del PSC que  aleshores era un partit molt obert i no com ara. No sé si va ser l'Alfonso Guerra que va dir: "Si alguien se mueve, no sale en la foto" Davant d'aquesta cosa rígida no hi estic d'acord. Abans hi havia aquesta voluntat d'obrir-se a la societat. El PSC era un partit que sintonitzava amb el que jo creia. Ara no.

La Universitat estava molt polititzada. Vaig ensopegar els primers anys 70, 71, 72 etc., amb els consells de guerra pel tema de l’ ETA, la presencia de la policía, la prohibició de recitals com els del  Raimon etc., etc., manifestacions, talls a la Diagonal, càrregues dels grisos, la policia que entrava a les aules i et feia fora…. No es podia posar cap mena de cartell que no fos de la línia del règim...

Dintre de la gent que es manifestava més, que gairebé portava la revolució a sobre, era un senyor que avui en dia es un fatxa dels més grans que és el  Jiménez los Santos. El Federico Jiménez los Santos. El vam haver de patir a la Universitat perquè venia a les clases de filosofia, del Dr. Valls, que era un gran profesor, i s’havia de fer la revolució dia sí dia també, i venia a interrompre les classes, el Federico Jiménez los Santos, i el seu amic, el Santiago Trancón. El Santiago Trancón avui dia és un professor, em penso que de teatre o de literatura a l'Aragó, a Saragossa. El Jiménez los Santos llavors era de bandera roja o d’un partit més extremista. Després ha anat a parar on ha anat a parar, quin personatge aquest!
Però també vaig tenir l'ocasió de connectar amb d'altra gent, com el fill del Cirici Pellicer, i fins i tot amb un dels crítics que té un cert prestigi com l'Alex Broch. També érem companys de classe amb l’actual crítica de teatre d’El Mundo, la Mª José Raqué Arias, que aleshores tenia una gran amistat amb el director de teatre i després dramaturg, l'Albert Miralles. També vaig conèixer en allà encara que purament d'estar asseguts a la classe, de saludar-nos perquè érem col·legues d'Universitat, l'exdirector del diari Avui, el Vicenç Sanchís, en Manel Cuyàs i fins i tot amb el Xavier Bru de Sala; o sigui gent d'aquesta generació.
Jo era un noi de poble, total, total, total. Em penso que encara ho sóc, no noi, però si molt de poble, i aleshores això d'anar a la ciutat ja et canviava radicalment. La Garriga aleshores encara era un poble rural i de serveis, i clar, vaig entrar en contacte amb un món totalment diferent i això em va obrir molts horitzons.

La generació anterior havia fet petites coses, per exemple  recordo, que  de petit els caps de setmana a més a més d'anar a catequesi, hi havia no sé com es deia, no sé si era l'ESCA o com es digués, o el JAC, o lo que fos. A la parròquia es feia activitats adreçades als infants. Totes les pel·lícules mudes que he vist del Xarlot i companyia les he vist a la parròquia perquè les projectava una persona entusiasta del cinema, que era el Josep Maria Miró. Em penso que li hem de fer un monument, perquè  la gent de la meva generació tot el que vam veure de cinema primitiu va ser gràcies a en Miró. També hi havia una secció de teatre, teatre que feien els grans per als petits.

Més tard durant la meva  joventut va venir l'època de les discoteques. Comencen les discoteques, la gent va a les discoteques, però a la Garriga encara  no n’hi havia cap. Llavors ens vam atrevir uns quants i  anàvem a atabalar els últims alcaldes franquistesdient perquè volíem algun local per poder fer festes i activitats. Al final l'alcalde Cuspinera ens va deixar els baixos de l'Ajuntament per poder-nos reunir. Va ser una gran victòria però poca cosa més…

Per altra banda hi havia  ganes de canvi, de reformar la societat; no era una qüestió només purament d'oci i de plaer personal sinó  amb ganes de transformar o canviar coses almenys així ho pensàvem  un sector bastant gran de la meva generació, d'una manera conscient o fins i tot inconscient, perquè  allò que es veia no s'aguantava…

Ja començava a col·laborar amb les associacions de veïns, però a mesura que vas formant-te veus molt més la necessitat, i veus que allò serveix pels teus objectius, per les ganes que tens de canvi.
Fer l'associació de veïns no es que costés excessivament,  el que costava era organitzar segons quines activitats. Les associacions podien fer les activitats que no fossin contràries al règim establert.
També hi havia una altra cosa en paral·lel, els amics de les Nacions Unides que aixoplugava legalment l’organització de conferències i xerrades que habitualment es feien a la Biblioteca de la Caixa.

També existia la Fundació Maurí i el Sr. Maurí havia estat un senyor molt legal lligat a la parròquia, a l’església, i per tant no hi havia sospita que fos un opositor descarat al règim. La Fundacio podía  jugar aquest paper de cobertora de les activitats que s’organitzaven.
Sempre m’havien interessat els temes d'educació i de literatura.Recordo que s’havia organitzat una xerrada, una conferència sobre el poeta Josep Carner, i a última hora la van prohibir. Havia de venir el Dr. Antoni Comas,  de la Universitat de Barcelona i  la nit anterior va arribar el paper oficial del govern civil dient que quedava prohibida. Parlar del Josep Carner, com que era un senyor que estava a l'exili... no se’n podía parlar… No recordo si jo era  un dels organitzadors; em penso que estava  allà més com a oient  que com a organitzador directe. Tampoc sé quins eren els termes de la prohibició.

Hi ha una sèrie també de factors que influeixen, com per exemple la gent que ve a viure aquí a la Garriga, i que també la intenta dinamitzar culturalment. El meu cunyat, l'Enric Barbeta, que aleshores era una de les persones més entusiastes del diari Avui, perquè el diari Avui va sortir el 76, i venia accions del diari. Encara guardo la primera acció de 1.000 ptes del diari Avui. També va venir a viure aquí l'actual alcalde de Granollers, el Josep Mayoral, hi va viure durant uns anys. Ell va sintonitzar o s'havia fet del PSC i ens convidava a fer-nos miltants. Per tant també hi va haver gent de fora La Garriga que es va venir a establir aquí i va ajudar a crear aquesta plataforma diríem de canvi o d'anar cap a un món diferent del que vivíem. Sortir del món tancat en el que ens trobàvem en  tots els sentits.

Els del PSUC els vaig conèixer a la universitat i no em van agradar. Va haver-hi un ministre, em penso que es deia Julio Martínez, si mal no recordó. Un ministre, clar, sens dubte franquista, que no se li va acudir res més que fer coincidir el calendari escolar amb el calendari anual. Vull dir, començar el curs l'1 de gener,  vaja, després de les festes… Això ho va decidir el setembre i llavors els estudiants universitaris vam quedar amb un pam de nas. Hi va haver moltes assemblees i finalment la gent es va anar aplegant segons simpaties etc. per no perdre el trimestre. El que era una cosa molt monolítica era la gent del PSUC. Em vaig posar en en una assemblea més de gent independent que volíem que les conferències fossin variades. Vam proposar, per exemple, que el Miquel Porter  fes classes de cinema.Llavors hi havia la tríada de l'Oriol Martorell, el Miquel Porter i el Ricard Salvat, cadascun en les seves arts.Volíem que aquests professors ens donessin la seva visió sobre Catalunya i sobre el teatre, el cinema, la música, etc... Als del PSUC no els hi va agradar en absolut, perquè el que volien era adoctrinar. No sé si va ser aleshores però em penso que va ser en Vázquez Montalbán que va venir a fer recitals poètics o gent que ja eren del PSUC i que volien promocionar…Aquesta cosa excessivament dogmàtica no m'interessava, no hi combregava. Els del PSUC tenien una gran força, era una gent molt organitzada, molt ben organitzada. Penso que només eren ells els més organitzats malgrat que també existien  una quantitat considerable de grupuscles i de gent que es movia, sense dubte.

La meva vida política va començar, des d'un punt de vista de militar en un partit, l’any 1976. Pertanyia a l’associació de veïns  i no vaig asistir mai a cap reunió de l’Assemblea de Catalunya. Habitualment el nostre representant era en Joan Garriga que anava a les reunions de Barcelona.

Les reunions clandestines al poble s'havien fet a cases particulars, per exemple a casa del Mayoral n'havíem fet més d'una. Jo vivia llavors a casa amb els meus pares i casa meva no era el lloc adient de fer cap mena de reunió ni molt menys.

El poble de La Garriga és un poble molt conservador. Només cal llegir com ha anat evolucionant el comportament electoral. Aquí els partits conservadors són els que han anat marcant la pauta i això ja m'ho havia dit en Joan Sallés del PSUC. Per la seva edat era una persona amb una gran experiència. Recordo que quan va saber que jo militava en el PSC em va dir: ho tens difícil.Vam parlar diverses vegades sobre diversos temes sobretot dels  polítics locals i nacionals de Catalunya. Sempre em comentava que La Garriga era un poble conservador. Per tant, partint d'aquesta premissa, el canvi polític es va fer amb la força que hi vam posar  tota una generació inclosa l'anterior a la meva... Potser els d’abans eren més reacis però fins i tot alguns també s'hi van sumar. La gent, les coses només les veia molt a distància però si que recordo les ganes de canviar.
Per exemple, en la mateixa processó de Corpus, hi havien estores reivindicatives. La Marxa de la Llibertat amb la guàrdia civil ocupant la plaça de La Garriga i la gent corrent …

Era molt reaci a posar-me en un partit polític perquè valoro molt la llibertat personal i la independència de pensament i els partits polítics t'encotillen molt. Finalment, trobo que el PSC, ja dic a l'any 76, era un partit molt obert... Parlava, per exemple, de països catalans, de federació de les nacions, coses d'aquest tipus que tot plegat ha quedat tot penjat.

Després que en Franco es mor cap d’un temps hi ha el referèndum de la Constitució. Hi havia hagut el dilema si ruptura o no ruptura. La ruptura o una reforma pactada. Els partits més de l'esquerra començant pel PSUC, també el PSC i altres partits dintre d'aquesta òrbita volien la ruptura i no acceptaven aquesta reforma suarista marcada pel rei i companyia... Tots aquests partits, a les vigílies del referèndum vam anar a enganxar cartells pel poble per anar  en contra.La policia local ens va acorralar i amb pistola en mà ens va fer anar amb els braços enlaire fins a l'Ajuntament. L'últim alcalde franquista, en Pere Suriguer, no sabia com sortir-se'n. Jo devia tenir 22 o23 anys.

El que ens feia més por és que la policia nostra era una gent ja molt gran i que els hi tremolava més aviat el pols perquè era la primera vegada que els hi tocava fer aquest paper. Ens feia més por això, que se l’hi disparés, que no pas l'efecte aquest, que sabíem que poca cosa arribaria a passar, almenys aleshores estàvem molt envalentonats. Convergència va costar molt que s'hi oposés, no sé si al final s'hi va oposar o no a aquest referèndum. Les coses van anar com van anar; el referèndum va guanyar per majoria i es va fer la transició que es va fer.
Però per altra banda, en canvi, en els ajuntaments  penso que va ser una gran explosió democràtica perquè el poder local és el més proper als veïns. Això que es canviés definitivament, que els municipis tinguessin un altre caire i que la gent escollida democràticament entressin de nou en els pobles,  va ser molt important. Va ser molt important perquè es va anar creant una base d’on van sorgir  altres polítics. Com deia el Tarradellas, els ajuntaments eren una gran escola també de polítics.
Per mi va ser dels períodes més entusiàstics de la meva vida. Va ser una gran explosió de democràcia. La gent va  col·laborar molt que hi hagués aquest canvi. Poder entrar en el primer govern del teu poble després de tants anys de dictadura i poder ser artífex d'una part del canvi… perquè hem de ser humils, en aquest cas els canvis no es produeixen d'avui per demà i no es pot canviar tot el que vols. Déu n'hi do els passos que vam fer, des de petites coses que en definitiva van ser grans, per exemple, catalanitzar tot l'Ajuntament. Vam tenir la gran sort que la Núria Albó, escriptora, l’alcaldessa, i jo professor de català, entre ella i jo anàvem traduint la majoria d’impresos de la casa, fins i tot vam col·laborar amb la directora general de política lingüística, que aleshores era l'Aina Moll, i amiga de la Núria Albó, i la vam ajudar perquè des d'allà també s'havien de replantejar coses. Els llibres d'escolaritat, en principi, eren bilingües perquè hi havia una part castellana i una part catalana, i li vam dir: per què no ho fem tot en català? i amb lletres petites en castellà a sota? Així es va fer.

En el primer govern democràtic, l'any 79, ens vam presentar una unió d'esquerres, la “Unió d'Esquerres Garriguenques”. Aquesta Unió d'Esquerres Garriguenques pràcticament érem dos partits, el PSUC i el PSC, amb gent independent i encapçalat per la Núria Albó. Aleshores com passa en qualsevol reunió de partits hi va haver friccions. Hi havia coses tan curioses com que els del PSUC volien que el Butlletí Municipal sortís en castellà perquè així l'entendria tothom. Al final van arribar a acceptar que fos en català i en castellà. Això em va costar diverses nits fins a altes hores per discutir que nosaltres no passàvem per aquesta imposició, i al final va sortir un o dos butlletins en què sortia una part en català i una en castellà, però al final ja va sortir sempre en català i prou. Això va causar que un sector del PSUC es va enfadar molt... o sigui  petites tibantors. Però en general van ser uns moments d’esclat democràtic en tots els sentits, perquè clar, en aquí, l'anterior govern municipal, l'últim govern franquista "había dejado atado y bien atado". Què és el que havia deixat ben lligat? Doncs que a l'entrada de la Garriga per Granollers s’havia creat una urbanització amb edificis fins a sis pisos, amb indústries pesants... Ara desmunta tot això! Llavors vam tenir sort que ho vam poder fer. S'ha de dir que hi va haver-hi una part de sort i una part de voluntat fèrria. La Núria Albó va posar-hi una força indiscutible perquè això fos així.

Per altra banda la Garriga no tenia una xarxa de clavegueram com calia, s'havien de fer instituts, escoles... O sigui, l'objectiu que vam tenir era per un cantó la qüestió urbanística i per altra cantó, la qüestió educativa-cultural. Aquests eren els dos grans blocs i el tercer seria la sanitat. En aquella època la gent encara anava a les cases particulars dels metges i va ser posteriorment que nosaltres vam impulsar que hi hagués un centre de salut. Es va inaugurar després ja amb el govern de Convergència, però és igual, s'havia impulsat.
Vam crear, pràcticament, una petita escola política perquè nosaltres anàvem aprenent a mesura que actuavem perquè no teníem referents. La Núria Albó que era més gran tenia els pocs referents, perquè amb l'edat adquireixes més experiència, però en  tenia d’altres el de gent que havia viscut l'època de la República. Tenia la sort que  va connectar amb gent extraordinària de l'època de la República, com la professora  Carme Serrallonga, que havia anat a l’Institut Escola, gent molt lligada al que va representar culturalment la República. A partir d'aquests punts de referència i de fer servir el sentit comú es va anar construint de mica en mica tot. Has de valorar els serveis  que has de donar a la població. Per exemple tot el que representa cultura.La cultura s’havia basat pràcticament només en organitzar un o dos dies la Festa Major i encara perquè era l'època del "boom" turístic etc., i la gent marxava de la Garriga.Les festes majors eren pràcticament diluïdes.
Nosaltres, a més a més de la Festa Major, vam pensar que la cultura era una altra cosa. A més a més de les festes populars que vam reivindicar i vam recuperar pensàvem que la cultura també tenia una altra dimensió. Amb els pocs diners que teníem vam reivindicar la Garriga modernista, la figura del Manel Blancafort, etc. El que sí que no vam poder fer és cultura d'obra, que és per exemple el que ens falta, és un dels grans dèficits, em refereixo a tenir centres culturals. Ara tenim el Patronat i la Biblioteca, que ja és un bon pas però a la Garriga ens falta un centre cívic. En aquells anys se'n van començar a construir alguns de petits, sobretot a Barcelona, i van anar creixent, però és que a la Garriga hi havia molts déficits d’altres àmbits. Vam optar primer pels centres escolars. Vam optar per l'Institut, el centre de formació professional i les escoles de primària dintre desl paràmetres del pressupost que teníem. Crec que vam ser un pèl ingenus i això també s'ha de dir, que des de la perspectiva actual, no vam voler mai desbordar el límit de déficit. Actualment l'Ajuntament de la Garriga està penjat econòmicament perquè té uns dèficits enormes. A banda de la crisi, abans de la crisi ja en tenia i ara encara més. Els governs de les institucions públiques s'han d'endeutar dintre d'un ordre, i nosaltres podíem haver-nos endeutat potser un pèl més, el que passa es que érem molt curosos i això potser era degut a la inexperiència.

 

Els primers vuit-deu anys d’ajuntaments democràtics van ser d'una gran moguda ciutadana perquè la gent col·laborava. Hi havia una predisposició a col·laborar. Sobretot això es notava molt en les festes populars. També quan,  com a regidor que era d'educació i cultura, estava buscant locals per al centre de F.P ja que l'Institut de Batxillerat el vam passar a l'Ajuntament. Els regidors i personal vam anar a l’últim pis però els altres pisos era tot Institut, a l’edifici de la Plaça de l’Eglésia. Per al centre de F.P. va costar perquè ningú volia tenir canalla en els seus edificis. Al final hi va haver un bloc de pisos que ho va acceptar. Hi havia una predisposició a col·labrar que avui em penso que seria difícil de trobar. Clar que al principi hi havia un grup petit d’uns 150 alumnes. Després es va pasar a aquesta casa  on som  fent l’entrevista  fins a ser un centre diferent ara com a centre municipal d’ocupació, etc. Al voler un centre de Batxillerat i un centre de FP des del principi, fa que la Garriga avui tingui dos instituts esponerosos, tant el Blancafort com el Vilaromana que han jugat un paper extraordinari en la vida educativa i cultural, qual cosa això no ha passat, per exemple, en d'altres municipis. Per exemple, on estic fent de director,  a Cardedeu, l'alcalde del 79 es va oposar que hi hagués F.P. perquè creia que  era una cosa més aviat  de segona categoria. Ara això s'està pagant molt car a Cardedeu perquè  no hi ha cap cicle formatiu públic. A Cardedeu tenim dos instituts esquifits i un altre un CES, o sigui que hi ha decisions polítiques que després marquen el futur dels pobles. Si ens posem en el camp de l'urbanisme i la revisió del pla general d'ordenació urbanística d'un poble, depèn del que es decideixi al cap d'uns anys tens un poble o en tens un altre. A Cardedeu, el Sr. aquest volia tenir un poble de 20.000 habitants. Entre la Garriga i Cardedeu ens portàvem 1.000-2.000 habitants a favor de la Garriga i en aquests moments és al revés. Estic segur que el creixement que permet d'una manera fins i tot desorbitada el pla general de Cardedeu dóna aquest resultat.

Em penso que ja he dit el que havia de dir. Torno a repetir que per mi els grans anys, quan he estat més actiu des d'un punt de vista social, van ser els anys que vaig estar a l'Ajuntament o els  que van des de la pre-entrada a l'Ajuntament- des del 74- fins a pràcticament a finals dels 80. Són uns anys molt apassionants, almenys per a mi, perquè  gairebé pots tocar que estan canviant les coses. Es podia haver anat més lluny segurament, però  el país tampoc no dóna més de sí i  som el producte d'uns moments. Déu n'hi do, déu n'hi do el que es va anar fent. Aquests anys de canvis són importants perquè no només van ser per a una un grupet sinó que es va saber arrossegar la gent que fins i tot podia ser reàcia o que veia les coses amb una certa basarda, amb una certa por. Gent ja d'una certa edat i fins i tot joves….

També hi ha el tema del 23-F que va tenir els seus moments crítics. Sé d'un alcalde franquista que una vegada acabades les eleccions i format el primer govern democràtic de la Garriga, dormia amb la pistola sota el coixí. També vam haver de patir, un sector, un reducte feixista de la població, que quan vam començar a canviar noms de carrers i treure  els signes franquistes de la població van boicotejar-ho i hi van posar-hi resistència. Era un reducte petit que ha anat canviant i la gent ha anat evolucionant. Es va acabar amb ell mateix.
El que passava era que nosaltres- el govern municipal del 79- teníem el cap d'aquest grupet a dins. Era el cap de la policia local que es va poder fer fora perquè se'l va enganxar amb una situació compromesa.
Però sí, al Passeig, a l'inici del Passeig hi havia una famosa creu en honor de “los caídos” que  teníem clar que havia de desaparèixer; a més era una reivindicació  de les associacions de veïns i popular… Però fins que no es va treure la creu, cada setmana s'hi anaven substituint les  banderes espanyoles anticonstitucionals… També quan es va arrencar la placa de la façana  de l'església on hi havien "todos los caídos" es va demanar al capellà i va dir: “No penso col·laborar. No la vaig posar i per tant que la tregui qui vulgui”.

 Hi havia un reducte de gent que tenia una certa por, d’altres actuaven amb virulencia perquè volien mantener un cert status del passat, i molts que pensaven “feu feu que després ja m'ho miraré…”

Actuàvem convençuts però també hi havia tensions i algún moment de risc. La nostra policia local estava acostumada a uns models franquistes i quan es canvia cap a la democracia se’n ressenten. Un dels policies va arribar a perseguir-nos (a l’alcaldessa, a mi i a un altre regidor) amb un ganivet perquè ens volia matar. Estava trastocat per uns canvis que no acceptava.

Posteriorment, esclar, prens decisions i comences a no ser acceptat per tothom o no tothom ho veu de la mateixa manera...No només implica els diversos partits de l’oposició fins i tot la gent d'esquerra que et donava suport tenien els seus matisos. Quan prens decisions, moltes vegades trepitges algun ull de poll. Per exemple, ara que es parla de la biomassa, aleshores havíem decidit solucionar el problema de les escombraries que fumejaven, allà on hi ha ara aquest cementiri de cotxes que té en Tamayo i companyia. Volíem buscar un lloc controlat per posar les escombraries i fer un abocador controlat, per aquí, més amunt de la Passola. Vam tenir un grup, irreductible, que estava en contra. Alguns em penso que fins i tot ara estan a la biomassa. Paradoxes.

De tot aquest període em quedo amb això, amb aquesta força de voler canviar una realitat que era denigrant, obsoleta. Des de diversos àmbits s’estava empenyent per entrar en una nova etapa. Em quedo, doncs, amb els quatre anys que vaig ser regidor a l'Ajuntament de la Garriga. Llavors tenia 26 anys, era el regidor més jove i de sobte vaig ser el primer tinent d'alcalde. Per a mi va ser un canvi radical de moltes coses. A més a més d'anar superant la timidesa et permetia anar reconduint el teu poble, allà on vius i millorar-lo. Perquè això és el que crèiem i si no hi ha una base ideológica malament.
Em rebenta quan ara llegeixes que els nous polítics  són bons perquè  són bons gestors; no tenen una ideologia clara, però son bons gestors. Em sembla malament sobretot quan es parla de polítics d’esquerra.Per exemple, un director general, un tal Navarro, socialista, ho deia de l'actual Josep Montilla, president de la Generalitat.El president de la Generalitat Josep Montilla i els seus consellers no són potser grans ideòlegs però són bons gestors. Doncs  malament. Això és una taca d'oli que s'ha anat extenent, o sigui que la ideologia cada vegada va minvant i potser només es valora la gestió.
En aquella època primava la ideologia i llavors venia la gestió, anava molt implicat. Anava molt lligat, esclar. Si vols que la ideologia triomfi hi ha d'haver una gestió. Ara es parla només de la gestió. Són uns altres temps, però això no m'acaba de convèncer.

Em penso que el que podia haver dit ja ho he dit. Aquí podríem anar fent bullir l'olla i no acabaríem… Com  a resum...personalment, per exemple si que volia dir que jo era regidor però a més a més era professor. En aquella època era regidor, primer tinent d'alcalde, i feia de profesor: No ho vaig deixar de fer mai i fins i tot en els últims anys vaig fer de director de l'Institut. Quedaves exhaust! Hi dedicaves moltes hores i cobrar... només cal que es mirin les actes dels plens. No ho feies pas pel sou, sinó que hi havia voluntarisme…

Recordo d’entre les coses que vaig participar als anys 70 i m’he oblidat de dir que entre l’Agustí Corominas, la Rosa Vergés, la Rosa Ribes, i jo mateix,  vam ser els primers que vam muntar la primera escola d’estiu del Vallès Oriental. Què vull dir amb això? No és que em vagi posant, ara, floretes sinó que vivíem en un moment  que s’anava palpant el canvi. Era als anys 70, el Franco encara no era mort, s’anava palpant el canvi i anàvem cap aquí, això era imparable. Que potser la massa social no era nombrosa, que a darrere de tot això hi havia no sé quin tant per cent, però sí que hi havia gent que es movia….Una davantera que era imparable. Penso que això si que val la pena dir-ho, perquè si no s’expliquen les històries semblen que no hagin existit. Amb això em vull carregar el columnista de La Vanguardia, el Franscesc Marc Alvaro, que juga  a dir que érem quatre arreplegats i que les coses es van canviar gairebé perquè sí.