Màxim Lapuerta va néixer l’any 1923 a Olite, Navarra. Va passar la seva infància al seu poble natal, Carcastillo, fins als 17 anys, que per motius esportius va marxar a Badajoz, després de rebre una oferta per anar-hi a jugar a futbol. A Badajoz alternava futbol i servei militar, fins que el seu regiment va anar a parar a la Garriga, per establir-s’hi definitivament el 1946. Aquí, va conèixer a la Família Pedrals, que el va acollir a casa seva, primer com a soldat, i més tard com a treballador. Es casa, participant a la vida social del poble a través de l’Olímpic de la Garriga, equip en el que juga durant anys. Pel seu bon joc va rebre una oferta per anar a jugar a Roda de Ter, activitat que compaginava amb la seva feina de transportista i taxista treballant per la família Pedrals. Els seus èxits amb el Roda de Ter, li fan rebre una oferta esportiva del R.C.D. Espanyol, que finalment ell rebutja. Amb els anys va tenir un taller propi, i va treballar a Granollers. Fins al dia d’avui, aquest navarrès casat amb una garriguenca, viu a la Garriga, gaudint dels seus 6 fills i deu nets.
- Comencem l’entrevista fent un petit resum de la seva vida a Navarra i de les seves aventures de soldat i jugador de futbol fins arribar a la Garriga...
Vaig néixer a Olite, el 1923, al centre de la província. Per la feina dels meus pares, vam canviar de residència fins que vam anar a parar a Carcastillo. Allí hi vaig ser fins a la pubertat. Hi vaig viure unes èpoques difícils, ja que el meu pare va quedar de “jefe”, i una nit vam rebre una trucada que ens avisava que venia un autobús de “requetés" que venien a estomacar a tots els d’esquerres. El meu pare es va posar al principi del poble a rebre’ls. Ell sol es va posar allà per aturar-los, avisant-los que no estomacarien a ningú. Ells van veure que era ell sol, i que entrarien al poble. El meu pare els va dir que on anaven, i ells van respondre que “venimos a estos pueblos a por los de izquierdas que sabemos que aquí no se ha matado a nadie”. Tenia gent amagada als marges, i quan la cosa es va posar lletja van sortir tots. El meu pare li va dir al cap dels que venien a agredir als d’esquerres, “si yo no supiera que usted es el capitán Salanueva de Requetés, esta noche dormía en la cárcel“. Van girar cua i van marxar per on havien arribat. Llavors el meu pare va reunir als més significats d’esquerres del poble, i els va dir que si es quedaven al poble ell no estava segur de poder-los defensar. Els va oferir portar-los al San Cristóbal a Pamplona com si els hagués detingut, dient-los que aquesta era la forma de poder salvar la vida. I així va ser. Més endavant al meu pare el van mobilitzar i va anar a la guerra. Ens vam quedar el meu germà gran, jo i la meva mare. La meva mare va organitzar un grup de dones que es reunien a les quatre del matí i anaven fins a l’entrada del poble resant. Algunes van deixar de fer-ho, però la meva mare ho va seguir fent amb el mossèn del poble que era Don Jacinto Arraya, que després va ser el bisbe de San Sebastián que va donar l’alternativa al bisbe Setién.
- Parlem de l’escola...
Durant la guerra els mestres van ser mobilitzats, i van venir mestres dones. Don Jacinto Arraya hagués volgut que anés als jesuïtes, però a mi m’agradaven les dones, i vaig anar a Javier. Alguns amics hi van anar als jesuïtes.
Amb quinze anys vaig debutar a l’equip titular del Deportivo Rivereño. El meu germà gran hi jugava, i un dia que els faltava gent em van fer debutar. El meu pare no volia que jugués amb els grans. Jo jugava amb els grans i no li deia, tot i que ell ho sabia perquè em venia a veure. Més endavant vaig fer els meus “pinitos” (diu ell) amb l’Osasuna, on vaig conèixer a Salvador Galvany, que havia estat al F.C. Barcelona, i llavors era a l’Osasuna. En un torneig, uns de Badajoz ens van fer una oferta a mi i dos companys més per anar a jugar allà. Allà a Badajoz, estava jugant a futbol i fent el soldat, però amb un tracte preferent. Llavors em van portar aquí amb tot allò dels maquis, ja que tots els que teníem tracte preferent ens vam haver d’incorporar. Vaig venir com a xòfer, em vaig quedar a Can Pedrals, i quan va arribar el moment de llicenciar-me hi va haver un error i no em vaig llicenciar. Vaig haver de tornar a Badajoz, i a l’arribar allà i presentar-me em van dir que ja estava llicenciat. Més endavant vaig entendre que m’havien fet tornar a Badajoz per tornar el cotxe.
La meva tasca a la Garriga quan feia de soldat era donar servei diari amb el cotxe. El general era a Vic, també treballava amb el Coronel Izquierdo i un altre general que no recordo el nom. Vaja, que treballava amb tots els caps de la tropa. Em vaig quedar a Can Pedrals. Allà sempre em van tractar com si fos de la família. Sempre els he tingut molta estima. Els avis eren en Siset i la Conxita. Recordo que el dia de marxar, en Josep, l’avi dels de Can Margarit. En Josep de Can Pedrals coneixia a tots els caps de la tropa, del Balneari, i un d’ells li va dir que potser hauria d’acollir un militar a casa seva, i ell li va dir que em triava a mi. I allà em vaig quedar. Quan em van llicenciar en Josep de Can Pedrals em va preguntar què faria a partir d’aquell moment. Jo li vaig dir que podia dedicar-me a l’ofici de mecànic, tornar a Navarra o jugar a futbol. Ell em va proposar de quedar-me a treballar amb ells. Feia el taxi, de transport, les urgències, feia de tot. A més aquella època vaig conèixer la meva dona. Vam festejar 5 anys, i ja en fa 53 anys que estem casats. La meva dona és una diva frustrada. Cantava! En aquella època feien molts casaments de categoria i venien el Mestre Rueda, el mestre Comas, i ella cantava sola amb aquests grans músics de Granollers. Havia d’anar a Barcelona a seguir els estudis, però al final per diferents motius els seus pares i jo ens vam oposar.
Doncs res, que els de Can Pedrals em van oferir quedar-me i al cap de poc temps, ja portava jo el negoci. Allà hi vaig treballar fins després de casat. Estem parlant ja de l’any 50.
Aleshores jugava a futbol aquí. Però tot va anar d’una manera curiosa. Jo vaig formar un equipet amb un xicots militars. La Garriga jugava un partit a casa contra el Parets, i el Mollet jugava a casa. Tots tres podien quedar campions, i em van demanar si podia jugar amb la Garriga. Vaig dir que sí, i em van dir que podia jugar d’interior esquerra, que era la posició en la que sempre havia jugat. Quan ja estàvem canviats, el que jugava d’interior esquerra va dir: "si el soldat vol jugar, que jugui d’extrem”. Vaig jugar d’extrem i vam guanyar 6-1, i vaig fer quatre gols. Clar jo venia de nacionals i clar, m’era fàcil. Més endavant un dia va venir a jugar l’Espanya Industrial, que era el Campió de Catalunya de Primera Regional, que amb els anys va ser el segon equip del Barcelona. De nou em van dir si volia jugar, i vaig dir que sí. Quan vaig arribar a les tres al camp, ja estaven tots canviats, així que em vaig enfadar una mica, i no em vaig canviar. A la mitja part, em van venir a buscar, els de Can Pedrals i el Doctor Querals, per demanar-me que jugués la segona part, i vaig jugar la segona part. Vaig fer quatre gols i vam guanyar 6 a 4. En aquell equip hi havia en Pona gran, en Viñas, tots ja són morts. En aquella època, feia poc que havien inaugurat el camp on ara mateix hi ha el pavelló de Can Noguera.
Hi havia dies que... cada dissabte arribaven dos vagons de ciment a l’estació. Venien dos manobres amb mi a l’estació, descarregàvem els vagons, i amb el camió repartíem els dos vagons de ciment a totes les obres de la Garriga, l’Ametlla, i Figaró i Samalús. Quan acabava a les 11 del matí, me n’anava al Balneari i allà amb l’aigua termal em quedava com nou, però tot i així encara hi havia tots els senyors del Balneari, que eren els del tèxtil de Terrassa i Sabadell que per anar a missa a la plaça hi havia d’anar amb cotxe, i encara em tocava fer viatges. Llavors em tocava agafar el taxi i a fer viatges. A les tres em tocava anar a jugar a futbol i no tenia temps de dinar. Agafava una copa de xerès i un ou i m’ho prenia, i cap a jugar. Estant amb aquestes circumstàncies, va venir en Ribes, que havia jugat de lateral al Barça i estava amb els del Roda. El doctor Fitó era el president del l’Olímpic. Va venir el Ribes, perquè allà hi havia els fabricants del Ter, que estaven disposats a fer un bon equip de futbol. En Ribes era l’encarregat de fer un bon equip de futbol. Això era a l’any 50, i em va venir a buscar. Jo li vaig dir que no podia, perquè no podia entrenar per la feina. A l’any 50 em va posar 10 bitllets verds a sobre la taula, 500 pessetes per partit jugat, més primes i dietes. Això a l’any 50 eren molts diners, i érem solters encara, fèiem els plans per casar-nos. La reunió la vam fer al bar de l’Alhambra. Vam anar a veure el president del futbol de la Garriga i quan va veure en Ribes ja s’ho va veure a venir. Quan va veure la oferta que em feien, em va dir que ho acceptés. En aquella època, no entrenava i jugava amb el Roda. A més a més, hi havia un aficionat que em donava un ànec per cada gol que marcava. Els diners van anar bé, perquè la meva dona es va posar malalta d’un pit i necessitava penicil·lina, que en aquells temps s’aconseguia de contraban, i tot els diners que guanyava allà ho gastàvem per curar a la dona.
Més endavant vaig estar amb tractes amb l’Espanyol, vaig fer la pre-temporada, i l’últim partit de pre-temporada el vam fer a Granollers. Jo ja havia tingut alguna mala experiència amb el Badajoz, inclús vaig fer una queixa a la Federació Espanyola. Com que ja havia tingut aquella mala experiència amb el Badajoz, estava molt alerta. Vaig veure que la fitxa que havia de firmar era del Granollers, ja que tenien una vinculació. Però a mi no em van dir res, i em vaig enfadar i no vaig signar. El senyor Azemar, que era un “jefazo” del Banc de Bilbao, i estiuejava al Passeig, sempre em deia que m’havia equivocat. Però jo sempre li deia que no em penedia de res. Quan les fàbriques del Ter van deixar de donar suport, vaig baixar a jugar a la Garriga un altre cop, i em vaig portar la meitat de l’equip del Roda, i vam ser campions. Vam fer un molt bon equip. Cap als trenta cinc em vaig retirar per una lesió d’ingle.
Amb el temps vaig anar a treballar amb en Baulenes a Granollers, i amb el temps vaig muntar un taller propi. En aquells temps, tothom presumia, però ningú feia anar calers. I va arribar un temps que ja no podia aguantar. Jo vaig agafar l’època del siscents.
- En aquest punt en Màxim ens explica una cosa dels cupos de gasolina, i d’un sistema de torns que van organitzar al poble per fer les urgències de la nit. Un dels que feia això era ell, l’altre en “Pep ametrallladora” i en Triqueter vell. Potser seria bo, intentar aprofundir en aquest tema, o preguntar a en Joan si en sap alguna cosa. Ens donaria la possibilitat de saber una mica més del funcionament i organització del poble.
- Li faig una mica d’incís amb el tema de la seva feina, per tal que ens expliqui la relació de la seva feina amb els estiuejants...
Hi havia dies que feia sis viatges a Barcelona, a portar o a buscar gent. El viatge a Barcelona durava una hora més o menys. En aquells temps encara no hi havia l’autovia. La meva feina tenia molt a veure amb els estiuejants. Els coneixia a tots.
- Quin era el trajecte de la Garriga a Barcelona?
D’aquí a Granollers, agafant el Coll de la Manya, cap amunt, i després una carretera plena de sotracs i estreta, passant pel mig de la Llagosta. Arribàvem a Barcelona hi havíem de descarregar tot el que portàvem a la vaca.
Tenia un client molt especial, el Cardenal Arquebisbe de Tarragona, Arceochotorena. Quan venia al Blancafort, venia amb el seu cotxe i em trucava. Em preguntava: li dic al xòfer que marxi i puc comptar amb tu? I jo li feia els serveis els dies que era per aquí. Em demanava sempre que li trobés un racó per la muntanya per poder posar les taules i cadires, i quan jo me n’anava cap al cotxe em deia que no marxés, que tots els que érem allà érem navarresos i que em quedés amb ells.
- Parlem dels aliments...
En general no faltava de res, però una època va faltar el pa. La família de la Núria Albó, pare i avi, que portaven tot el tema de la farina a la Garriga, i com ja deus saber van matar al pare de la Núria.
Durant un temps jo anava amb en Pona a buscar farina a Vic, i ens deien, si no trobeu la Guàrdia Civil, descarregàvem i tornàvem cap a Vic de nou per tornar a baixar una altra carregada de camions.
En aquella època vaig portar als forners de La Garriga a Lleida, per tal de que veiessin funcionar un forn, i amb el temps en van muntar un d’igual aquí. Aquell dia es va acabar el pa bo.
Jo no parava mai, hi havia un metge, el Doctor Riera que sempre em deia: “Màxim, aquesta vida teva no hi ha qui l’aguanti”, i jo sempre li deia que tenia sis fills, i que havia de treballar molt. També recordo un matrimoni rus que eren veïns del meu taller, i sempre se’m queixava de que feia soroll. Sempre ens barallàvem però sempre teníem moltes converses.
Jo no tinc cap queixa de ningú, sempre he estat molt bé. El clima de convivència era molt bo. Anava a Can Xic Corder, el Bar del Moro, que estava on ara hi ha la llibreria l’Esplai, (sembla que aquest bar era del pare d’en Benzekry), que era d’en Benzekry, però un dia se’n va anar. Mai ningú va saber on va anar. Anava a Can Xic Corder o a l’Alhambra. De vegades a l’Alhambra perquè la família de la meva dona vivia a la casa on ara hi ha el Foto Clic.
Al Casino hi feien unes festes! però eren pels de la colònia. Una vegada feien una d’aquestes festes, i aquell dia hi havia un cunyat de la família Dachs, que es va tacar el Chaqué just abans d’anar a la festa, i em va tocar anar a Barcelona, vivia a Tres Torres. Un cop a Barcelona, ens vam trobar un ciclista accidentat, i un home que demanava auxili. El vam portar a l’hospital i llavors no em deixaven marxar, ja que el comissari deia que no se n’anava ningú fins que s’aclarís tot plegat. Quan el ciclista va tornar en si, va dir que jo havia parat per ajudar-lo i em van deixar marxar. Total que, el de Can Dachs va arribar tard.
A nivell cultural anàvem a ballar sardanes, però amb el temps la vida social ens tocava passar-la a casa, ja que de seguida van venir sis fills. A vegades anàvem al cinema Alhambra, però ens havíem de tornar i anar sortint de la pel·lícula, per veure si els nens que ens cuidava l’àvia estaven bé. Total, que l’un per l’altre no veiem la pel·lícula.
Nosaltres sempre hem estat catòlics practicants, inclòs avui en dia encara ho som. La meva dona va ser catequista.
Vam viure la mort de Franco d’una forma relativa. Mai ens havíem posat en política. Va fer bo i va fer dolent. Tots els dictadors tenen coses. Fèiem vida normal. Teníem una mica de recel per saber què passaria. I de les eleccions no me’n parlis (somriu), cada vegada que hi havia eleccions, en Màxim de taula!! N’estava avorrit. Recordo una vegada que van fer unes eleccions de Franco sí, o Franco no, i n’hi havia un que posava les papeletes al revés per mirar si havien votat que no.