Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista al matrimoni Parra (2005)

Cognoms
Corcobado Márquez
Parra
Nom
Felipe
Rafaela
Data de naixement
Febrer 1946
---
Lloc de naixement
Hornachos (Badajoz
Hornachos (Badajoz)
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La vida laboral de F. Parra a la Garriga.
- L'arribada de R. Corcobado a Catalunya.
- Diferències entre els costums seguits a Extremadura i els costums a la Garriga.
- L'ús del català durant el franquisme.
- La vinculació de R. Corcobado amb Acció Catòlica.
- La il·lusió de les primeres eleccions autonòmiques.

Felipe Parra, original d’Hornachos a Extremadura. Va néixer el 46 i era aquí als 5 anys. No recorda massa tot el procés de venir cap a Catalunya. La seva primera etapa a Catalunya va ser a Cànoves. Primer va venir el seu pare i més endavant va venir la seva mare. Ell recorda quan ja era aquí tota la família. Eren cinc germans. Desprès d’una etapa a Cànoves i d’una tornada temporal a la seva terra, als tretze anys van venir cap a la Garriga. Arriba a la Garriga doncs cap a l’any 59.

- Arribada d’en Felipe Parra. Parlem dels primers records que va tenir ell quan va arribar a la Garriga...

Pràcticament recordo que jugàvem, doncs era a l’estiu. El curs escolar estava a punt d’acabar. Jo no hi havia anat a l’escola. Feia els 14 anys al febrer i no vaig anar a l’escola aquí, però hi vaig anar als vespres. Em vaig posar a treballar, i quan plegava a les vuit del vespre, si plegava a l’hora, anava a classes particulars.
El meu pare treballava de manobra i jo em vaig posar a treballar d’aprenent de fuster amb l’Aguilar. Al carrer Requeté (Can Xic Corder). Al cap de tres o quatre anys vaig plegar, i com que només "lijaba" (diu ell), me’n vaig cansar i vaig anar a treballar amb en Rubio, al cap d’un temps també vaig plegar i vaig treballar amb en Damesón, més endavant amb en Codina i més endavant amb un altre, allà se’m va perforar l’estómac, i resulta que no m’havien assegurat, em eien que no anés al metge, perquè els papers de la meva assegurança s’havien perdut. Li vaig portar els papers, i res igual. Finalment em van operar. Més endavant em va venir a buscar l’encarregat que havia tingut amb en Damesón que en aquells temps estava amb en Codina, i mai cap problema. Fins i tot més endavant em van venir a buscar més endavant.
La meva mare treballava amb en Lando, hi feia la neteja i més endavant a l’Horis, que fins que va venir la Sati era la fàbrica més important. L’Horis era on jo ara hi tinc el taller (prop de la Sati). Més endavant vaig treballar a la fàbrica dels fils i la meva germana Carolina també. De seguida hi va haver feina per tothom. De fet l’únic problema que vaig tenir d’estar assegurat va ser la que t’he comentat. En aquells temps, podies plegar d’una banda i anar a treballar en una altra banda.

- Ens explica que treballava a les nits...

Quan sortia de treballar, si plegava aviat, anava a classes. Era a davant de Can Tombes. Eren com classes particulars, anava allà a fer estudi. Era la que tenia el forn en aquells temps. Eren de la Garriga, recordo que festejava amb l’Aguilar, per això ell ens enviava allà a estudiar. Els estudis els pagava l’Aguilar. Ens ensenyava a escriure, a llegir, i tot el que era el més bàsic. Allà al poble no havia pogut anar a estudi. Jo sempre he treballat.

- Seguim parlant de la seva vida laboral a la Garriga...

Vaig treballar una altre època amb en Casolà, i ens va fer fora, però més endavant em va tornar a agafar, però d’aquella manera... va venir en Jordi del Recó que feia el muntatge del Consorci i del S2 i li vaig dir a en Casolà que marxava. A ell no li anaven bé les coses i va plegar. Des d’aleshores em vaig posar per la meva banda. I fins ara. Treballo moltes hores i hi ha poc temps per treballar.

- Arribada de la Sra. Parra...

La meva arribada va ser el 66, i va ser per uns oncles meus que ja feia un parell d’anys que eren aquí. El meu pare allà tenia un dia feina i l’altre no. Jo estava treballant però fora d’Hornachos. Tots dos som del mateix poble i criats al mateix carrer. Jo recordo quan el pare d’en Felipe va venir i se’ls va endur cap a Catalunya. Les famílies es coneixien. Jo me’n vaig anar a treballar fora d’Hornachos als setze anys, a Almendralejo. Jo, estar, sense els meus pares ho portava molt malament i vaig comentar amb els pares que m’agradaria que estessim tots junts. Com que els meus oncles eren aquí, ens deien que si veníem cap aquí tindríem feina tots de seguida. La sensació de que aquí hi havia feina segur existia. La sensació de que aquí hi havia feina i allà no era així. Ningú pensava que es faria milionari, però que podies treballar sí. Més seguretat laboral de la que es tenia allà. Allà el meu pare sortia i si treballava cobrava i si no, no. Ens donaven uns vals a les botigues, i amb allò anaves pagant. Hi havia molta gent que marxava de casa durant una setmana per poder guanyar diners, per acumular diners per anar pagant els vals. Per això la idea de marxar i estar tots junts, ens va fer decidir. En Felipe va venir amb tren, nosaltres vam venir amb autocar. Amb tren vam estar tres dies per arribar a Catalunya. No hi havia tren directe, era el “borreguero”. Nosaltres vam arribar a les Planes, a Sant Joan Despí. Allí vaig estar treballant en una casa d’un català i una basca. Era d’un tal Maragall, de Cornellà. El meu pare va entrar a treballar a “Fomentos y Contratas”. I la veritat és que venir d’allà i començar a treballar aquí va ser un canvi molt gran. Jo venia d’una casa d’Almendralejo on ens ho donaven tot pesat i mesurat. Cada nit hi havia ou per sopar. Érem tres fixes i tres interines. Recordo totes allà en fila, i ens contaven per comptar les cullarades de cafè, de sucre, i de llet que ens donaven cada dia. En canvi a la casa de Cornellà, sempre hi havia l’armari de menjar obert. Jo pensava: “Mare de Déu, quina sort on he anat a parar!”. Jo me’n podia anar a casa el dia de festa i veia a la família. La mare va venir cap aquí el dia 4 d’octubre, i nosaltres havíem vingut al setembre. Quan ho vam tenir més o menys tot establert van venir els pares. Vam estar en un pis llogat amb dret a menjador i cuina. Compartíem el pis amb una altra família. Hi havia molta gent que compartia pis. En alguns pisos hi havia fins i tot tres famílies. La meva germana treballava a Pedralbes i jo a Cornellà. Estàvem prou a prop, i a més com que nosaltres teníem el menjar, i el lloc per dormir, a ells els anava bé, ja que l’habitació llogada era només per ells. Més endavant ells ja es van poder agafar un pis per ells.

- L’arribada

L’arribada no va ser fàcil com et deia. Jo em vaig sentir bé i molt a gust. Jo veia molt diferent d’on venia amb el que tenia aquí. Jo aquí cobrava unes tres mil pessetes mensuals, i allà cobrava unes cinc-centes pessetes, i treballant fora de casa. Va ser un canvi molt radical. A més tenia els pares amb mi, gairebé vaig ser jo la que va insistir per tal de que ells vinguessin.

- Comentem que l’arribada de la família d’en Felipe va ser avançada respecte el gran bloc d’immigració dels anys seixanta...

Jo vaig arribar aquí cap al 50 o 51. El meu pare em sembla que va venir a fer carbó, amb el meu oncle Pedro. Recordo que en un rierol allà Cànoves la meva germana petita la Carolina, la vam haver d’agafar perquè havia caigut al rierol. Jo la vaig agafar però com que jo era més petit, se m’emportava, i va ser la germana gran qui la va treure de l’aigua. Aquest és el record que tinc de petit a Cànoves.

- Parlem de costums...

RAFAELA: jo no ho vaig notar massa, ja que treballava en una casa on hi havia una basca i un català. I quan anava a casa, seguíem les tradicions de la nostra terra. De sempre el que hem celebrat més era la “Nochebuena”, i aquí es feia el dinar de Nadal. Allà on treballava em donaven la possibilitat d’anar a celebrar la nit de Nadal a casa amb els pares. Si que recordo que les festes que fèiem al poble era diferent, doncs allà s’ajuntava molta gent, i aquí en canvi estàvem al pis. Les festes que es feien al poble no es feien aquí. Recordo haver anat a la missa del Gall amb les “zambombes” al poble i aquí no ho fèiem clar. Però vaja, aquí ho celebràvem més en família, i avui en dia, celebrem la nit de Nadal i el dinar de Nadal, ho fem tot!

- Parlem dels aliments...

Allà jo no havia vist mai la vedella. Tot era del porc, però embotit, ni el llom. Què va, ni pensaments! Allà el que més es menjava més era el “cordero”! Cordero, poc peix, ni calamars, potser algun lluç, sardines, petxines, i feies un arròs amb bacallà... però la vedella, res de res, no era costum, no s’utilitzava. Saps què passa que allà a Extremadura l’home sortia al matí a treballar al camp i tornava a les nits, els menjars forts eren a la tarda. Al matí abans de marxar es menjaven unes “migas” per marxar tips, i feien un àpat fort a la tarda! Es menjava força llegums per aguantar tot el dia de feina. Es feien dos àpats forts. S’emportaven el “corxo”, que era com una carmanyola de suro, i s’hi enduien trossos de formatge, embotit i una mica de pa. Recordo que esperava que tornés mon pare per menjar-me els trossets de formatge que li havien sobrat. Ho tinc com un record d’infància. La vida d’allà era dura, però era a casa. Vam néixer allà. La mare de vegades es venia uns ous, per comprar-nos una tauleta de xocolata per tal de que ma germana i jo berenéssim. Ara si t’hagués de dir que ara hi tornaríem per quedar-nos-hi? No, anar-hi sí que ens fa il·lusió, però per quedar-nos-hi no. Hi anem uns dies, i allà trobem a faltar La Garriga, i aquí pensem en allà. El que seria ideal seria un trosset de cada lloc. I nosaltres no ens hem sentit mai com aquella gent que diu que els catalans ens miraven per sobre de l’espatlla. Quan anem allà diuen: "ya han venido los catalanes!" (ens diu la Sra. Parra). Jo un dia li vaig dir a una d’una botiga: yo no soy catalana, yo soy de aquí como tu, quizá yo me fuí para estar mejor y para que vosotros estuviérais mejor aquí! I a mi m’alegra molt anar al poble i viure com ha canviat tot! És que potser viuen millor ells allà avui en dia que nosaltres aquí. És més tranquil, hi ha bona qualitat de vida, no els falta de res a casa seva, potser no tenen feina fixa però tenen una paga.
FELIPE: ara tenen una paga, abans si treballaves tenies, si no res. Ara amb la paga, si tens tres mesos treballats van cobrant la paga. Alguns viuen bé allà pels que hem marxat aquí. Pocs ho reconeixen. Pocs reconeixen que si tots fossim allà no podria ser. Pocs reconeixen que si no fos per nosaltres allà no viurien tant bé. És com quan jo vaig venir aquí. Es sentia la paraula “charnego”, ara la sents? Les coses han anat canviant. Ara amb la nova immigració sembla que els haguem d’ajudar, nosaltres ens ho vam treballar molt!! Quan vam arribar ens ajudaven, però treballant. A mi ningú m’ha regalat res, ni un català ni un d’allà, feina si, però ajuda perquè si, ningú! Quan jo vaig venir aquí treballàvem dissabte i diumenge. Fins la una cada cap de setmana.
RAFAELA: moltes vegades penso com pot ser que el meu pare s’adaptés aquí, allà Sant Joan Despí, que no sabia ni escriure ni llegir, i agafava autobusos i metros, i de tot!
La necessitat fa que t’espavilis, ens diu en Felipe.

- Els pregunto per si van tenir dificultat amb l’idioma quan van arribar...

Mai cap problema. Al contrari! Jo penso que els catalans han pecat d’això, i per això es va perdent el català. T’ho dic seriosament. Et veien i ja et parlaven en castellà. En comptes de parlar-te en català i si no entenies alguna cosa dir-t’ho, es passaven al castellà.
RAFAELA: recordo d’anar a la carnisseria de Can Mingo, i quan veien que jo era allà et preguntaven si entenia el català. Al principi jo els deia que no el parlaria perquè jo el català que sé l’he après amb els anys, però aleshores no el sabia com ara.
FELIPE: el català que es parla ara ja no és el que es parlava abans. Aquell català tancat de pagès s’ha perdut aquí a la Garriga. No és el català d’aleshores. La gent encara estava una mica acollonida.
RAFAELA: quan els nostres fills van començar a anar a l’escola encara no l’ensenyaven el català. Recordo que es va fer una reunió per tal de que es fes una assignatura en català, i alguns pares no volien que es fes en català, i jo vaig ser de les que volia que es fes tot en català.

- La sensació de ser d’aquí o d’allà....

Mai hem tingut un problema d’acollida. No tinc res en contra d’ells. Per mi és igual un català que un extremeny. Jo sempre seré d’allà, però ara vaig allà i... a mi em va costar una mica adaptar-me aquí, ja que d’allà me’n van treure gairebé forçat, però ara hi estem molt bé. Pensa que alguna vegada hem hagut d’aclarir-li a algú d’allà que si ells estan bé allà és en part pels que hem treballat aquí. Si t’ho mires bé, els hem fet un favor, i no ho dic per res, però que tampoc ens retreguin res allà saps? Jo crec que ens ho diuen per fer una mica la punyeta, sense mala intenció (dir-los catalans). Igual que quan vam arribar aquí algun et deia charnego amb mala llet, i no viu massa lluny d’aquí! La meva manera de veure-ho és que a mi ningú m’ha fet cap favor, em van donar feina i prou.

- Com es troben aquí ells dos...?

Les dues famílies es coneixien allà al pueblo. Quan jo era a Sant Joan Despí, en Felipe ja era aquí a la Garriga. Ja havíem començat a tontejar una miqueta, i en Felipe venia a Cornellà a veure’m, ja que una germana d’en Felipe vivia a Cornellà. Ja festejàvem al poble, és de tota la vida la cosa, i aquí es va consolidar la cosa. Ja que ell venia un cop a l’any al poble i allà ens veiem. Potser un dia sortíem a ballar o passejar, però ni tan sols ens vam escriure, i un cop aquí la cosa es va consolidar i vam venir a viure a la Garriga.

- Els pregunto com van viure dos extremenys la lluita catalanista contra el franquisme dels anys setanta... com ho van viure?

En sabíem el que es veia a la tele. Nosaltres vam arribar aquí en l’etapa més suau d’en Franco. Mai hem estat posats en política i pensa que nosaltres vam venir a treballar, i com ja saps no s’informava de res, així que molt de passada. Ni ens informaven ni te’n preocupaves. Treballàvem i fèiem el dia a dia. Vam venir a viure a la Garriga l’any setanta, a aquest pis on vivim ara.
RAFAELA: allà al meu poble si que era d’Acció Catòlica, feia el mes de Maria, però un cop aquí, de tot allò me’n vaig desvincular. Allà vaig estar treballant en un col·legi de monges i potser en vaig quedar molt desvinculada. Vaig quedar molt decebuda de tot el que era el personal religiós. Era “muy beata, muy beata”! (somriu). Un cop vam arribar aquí ho vaig anar perdent. A mi m’agradava sortir una mica els dies de festa i quan vaig treballar en aquell lloc, no em deixaven sortir, no m’agradava certes coses que veia allà. A mi em posaven per esmorzar la llet en pols i ells esmorzaven molt bé, i em feien pensar que potser ells no feien el que predicaven.
FELIPE: jo anava a missa quan hi havia un enterrament o un casament. Una vegada em vaig trobar a un mossèn i em va dir: escolta noi, on vas a missa tu? I jo li deia que si que hi anava allà a Cornellà! (somriu).

- Final del règim. Arribada de la mort de Franco. Què va representar per ells?

RAFAELA: jo la mort de Franco la vaig viure amb certa incertesa. A veure què vindria. No teníem la certesa de què passaria.
FELIPE: clar, hi havia certa inseguretat. Jo mai vaig pensar però que passés res important. Si que em va fer por quan el 23-F. Que al final no n’hi va haver perquè uns es van retirar, i moltes coses que no sabem. N’hi va haver algun que es va fer enrere!

- Eleccions, s’hi sentien representats, les van seguir?

RAFAELA: jo les vaig viure amb molta il·lusió. Tenia la sensació de que formaria part de com funcionaria aquest país. Tot allò d’estatut d’autonomia ens ho sentíem propi.
FELIPE i RAFAELA: Jo crec que sí que se’ns ha tingut present als que hem vingut de fora. Teníem la il·lusió de que tot plegat pogués funcionar diferent. Hi ha molta gent que quan són les autonòmiques, encara avui en dia, només vota a les generals, com si les autonòmiques no fossin seves. És trist, perquè sembla que mai s’han sentit d’aquí. Crec que hauria de votar tothom, ens diu en Felipe. Jo mai he seguit les eleccions extremenyes, i l’Ibarra aquell no m’agrada el que diu!