- Es presenten vàries fotocòpies amb anuncis en premsa dels anys 45 en endavant. Les fotocòpies mostren productes i marques de l'època. Objectes que ens permeten trencar el gel per una banda i mostrar la vida quotidiana (estereotips, rols sexuals,...) d’aquella època.
CARME N.: a Barcelona... ens deien que era un pecat(rialles).
SALUT: nosaltres la vam veure aquí a la Garriga.
CARME N.: i aquest dijous ens tocaven les músiques de les pel·lícules. Jo de la música ja me’n recordava, “el doctor Jibajo”, que també era...
- I aquesta, que li sona aquesta? Aquesta és vella, vella aquesta pel·lícula...
CARME N.: a veure que ho vegi bé... “el clavo”, no, no... aquesta no em sona.
CARME P.: si, és una d’un crim em sembla.
CARME N.: si... ui aquesta si, d’en “Charlot” jo les anava a veure totes. Les d’en “Charlot” m’agradaven molt.
- Llavors els hi porto també una mica d’anuncis...
CARME P.: ui, aquesta del gran dictador... Si va ser prohibida i tot.
CARME N.: i tant que va ser prohibida...
- Clar, per la censura...
Bueno jo, no sé ja si els hi vaig explicar per telèfon... sinó si em torno repetitiva m’ho diuen, eh. En principi avui el que volíem era parlar sobre les dones i sobre el que feien les dones. Val? Estem parlant d’època de postguerra, a partir de l’any 40... quan vostès eren joves. Nenes, pràcticament(rialles), vale?
SALUT: i tant.
CARME P.: oh, i tant.
- Us he portat uns quants anuncis, perquè els anuncis sempre ens expliquen una mica el que era la vida...
CARME N.: per la ràdio, la ràdio.
- Si... llavors les imatges també ens poden servir per recordar... coses.
SALUT: per recordar.
- Llavors he portat anuncis, doncs per això, per parlar del rol femení del què feien les dones, del rol masculí del què feien els homes... tot plegat, eh. Parlar de la família, de com ha canviat... tot això. De tot això parlarem. Vale? Aplicat, evidentment a la Garriga.
CARME N.: als anuncis que feien per la ràdio cantaven cançons. I jo me les sabia.
CARME P.: si... el negrito. El negrito...
CARME N.: us les sabeu?
CARME P.: (cantant) “yo soy aquel negrito...”
- Bé jo ho he portat de diari. Al igual no els hi sona perquè no hi havia masses diaris, eh. En aquell moment. Però bueno, si que són marques que són molt típiques: “el Danone”, “La Lechera” són aquestes marques que són típiques.
CARME N.: ja ho sabia... quina era aquesta?
- I també ens serveix doncs, per això, per saber el que feien les dones en aquell moment. Si us hi fixeu als anuncis que són de coses de menjar hi surten dones, i als anuncis així de licors...
CARME N.: i a, i a mira com anaven a la cuina. De cara...(rialles)
- Doncs és això tot el què comentarem avui. Totes aquestes coses, per exemple a la “Lechera” surt una dona.(rialles)
SALUT: si aquestes eren bones també.
CARME N.: jo me la menjava a cullerades també... així del pot...
- Directe... del pot
CARME N.: me la menjava a cullerades...
CARME P.: “La Lechera” ui, aquests pots bullit al bany maria... tapats, eh...
SALUT: quedaven de color com si fos...
CARME P.: carmelo de cafè amb llet, si. Oh... era... (rialles)
- Hi ha més, hi ha per exemple “La Casera”.
SALUT: si no me voy... si no hay Casera me voy...
CARME P.: si aquesta en l’època d’això de la Casera que estava... jo no sabia ni què era el formatge, ni què... no, no i a casa jo no havia vist mai formatge. Hi havia pa amb oli, per berenar...
SALUT: i pa amb oli i sucre.
CARME P.: i pa i sucre. No, a casa meva (cadascú la seva situació de la seva casa), més o menys es feia una cosa o es feia una altra. Però... de xocolata... pel diumenge. El diumenge... un trosset així, no fos cas que et fes mal...
CARME N.: (rialles).
- Veieu anuncis més adreçats a homes...
CARME N.: el “barón Dandi”.
- Aquí surten dones, però bueno surten diferents ja... eh... això ja és una altra història...
CARME P.: si, si...
CARME N.: el barón Dandi...
- Aquest li va fer molta gràcia a la Mercè Pujadas, de la farmàcia...
CARME N.: “Masajil” ai, si. (pausa) “calmante vitaminado”... ai... jo també... m’havia fet tips de despatxar-lo.(rialles)
- Era una mica per comentar... perquè els anuncis sempre reflexen la realitat... i la vida quotidiana, no? Una mica, no? I és de lo que volíem parlar avui.
CARME P.: l’època... més o menys.
- Els havien vist alguna vegada aquests anuncis?
CARME P.: si, però en blanc i negre...
CARME N.: jo de la “Lechera” me’n recordo molt.
CARME P.: en blanc i negre... en diaris... però en aquella època, a vegades a la farmàcia, si sortia un producte nou, el veies que era una propaganda...
SALUT: i “hasta” en calendaris... que hi havien.
CARME P.: calendaris, si, si.
CARME N.: i per la ràdio. Jo per la ràdio...
SALUT: per la tele, no eh! (rialles) per la tele no en feien...(rialles).
CARME N.: jo me’n recordo de la ràdio, que donaven cançons i anuncis. I novel·les. Aquestes com ara “El cor de la ciutat”?
SALUT: Si, si... a llavors si.
CARME P.: si, i tant.
CARME N.: “Allò que el vent se’m va emportar” i jo la vaig seguir tota. I quan va acabar la van fer a Barcelona en cine i jo...
SALLUT: ah! I el consultori de “l’Helena Francis”...
CARME N.: ui, “l’Helena Francis”, mare de Déu...(rialles).
- Fins i tot em sona a mi ja i tot... “l’Helena Francis”...(rialles)
CARME N.: i els anuncis de la ràdio, de les cançons... si, home. Jo me les sabia també: (cantant) “yo soy aquel negrito del África tropical (...) es el Cola Cao...
CARME P.: (cantant) “del África tropical... que cultivando cantaba la canción...”
CARME N. i. CARME P.: (cantant) es el Cola Cao desayuno y merienda, es el Cola cao desayuno y merienda ideal. Cola cao, Cola cao...(rialles)
CARME N.: estic “enrovellada” jo...(rialles).
CARME P.: no, nena no. Cadascú té la veu que té...
CARME N.: jo si que ho estic d’enrovellada. Els anuncis eren molt bons i aquesta de “Lo que el viento se llevó” la van donar tota per la ràdio.
CARME P.: jo me’n recordo “Lo que el viento se llevó” la vaig llegir al llit, quan vaig tenir la Neus, que ara té 61 anys. I la vaig llegir, que no sé qui me la va deixar i era això, quan vaig estar-me tants mesos al llit. I la vaig llegir que era un salt... bastant...
CARME N.: durava tres hores la pel·lícula...
CARME P.: a llavors quan la van fer aquí, perquè aquí van tardar, la tira.
CARME N.: si... ui i tant!
- Bueno, ara comencen les preguntes difícils...
CARME N.: ai, ai, ai...
CARME P.: mira, procurarem fer-ho bé... perquè no ens posis falta...
SALUT: vas a dalt? (La Salut parla amb el seu nét que se’n va a la Biblioteca) vés fill, vés.
- Bueno, us explico. A veure, què era la família? En aquella època, què es considerava la família? Difícil, eh? Què era la família?
CARME P.: la unitat de totes les...
CARME N.: un matrimoni... i si tenien fills. N’hi havia que tenien la iaia... jo no. Jo només vivia amb el meu pare, la meva mare i el meu germà. I jo, i prou. Jo vaig néixer a Barcelona i vivia a Barcelona. Teníem una cuinera, una cambrera i jo anava a Col·legi de monges. Això de petita. A llavors a 13 anys vaig venir a viure aquí a la Garriga. A llavors la meva mare estava malalta, amb el meu pare, el meu germà... i la meva mare es va posar malalta i l’any 44 es va posar malalta la meva mare. I llavors ens vam canviar de pis, el meu germà es va prometre amb una noia d’aquí la Garriga... tenien una gasolinera que encara existeix, aquí a Can Fontseré... i se’n va anar a viure a un pis a sobre de la gasolinera, a dalt. El meu germà es va casar amb la filla del de la gasolinera i el meu pare i jo vivíem dalt d’un pis sols. I llavors què més? Encara més?
- No home no... en principi és explicar...
SALUT: mira ara bé la Conxita...
- Entra la Conxita Solà que arriba tard.
CONXITA: hola... no me n'havia recordat... ho sento. Cada dia estic més fumuda de memòria... no et molestis nena, no... ja agafo la cadira...
- Tranquil·la dona... si, si hi ha cadira...
SALUT: “goita” mírala.
CONXITA: què fas aquí?
SALUT: mira, igual que tu...
CARME P.: i a mi que no em coneixes, oi?
CONXITA: en aquest moment no... com te dius?
SALUT: la meva cunyada...
CARME P.: Carme Padrós.
CONXITA: la Padrós.
CARME N.: la cunyada de la Filo.
SALUT: escolta i cunyada meva!
CONXITA: això...
SALUT: “goita” només és cunyada de la Filo!
CARME P.: per coneixença... va més...
SALUT: home però si li haguessis dit...
CARME P.: la teva cunyada no perquè segurament quan ens vam casar ella ja era fora de la Garriga...
SALUT: bueno, però ens coneixíem nosaltres... ens coneix...
CONXITA: no ho sé si era fora... el meu fill té 52 anys i vam marxar que ell en tenia 3...
CARME P.: vols dir que és natural d’haver de parlar d’anys?
CONXITA: jo és lo que faig més ara, ja...
CARME P.: ah, si?(rialles)
CARME P.: seu... doncs mira que sabia que eres aquí la Garriga però no t’havia vist mai més...
CONXITA: doncs, bueno... ja fa... que estic aquí a la Garriga uns 5 anys. Primer al carrer “Sant Franciscu” amb un piset... i llavors entre “pitos i flautes” ja fa uns cinc o sis anys, que estic aquí. Entre “pitos i flautes”. Si... uns 5 o 6 anys. Bueno, parlem-ne...
- (Poso al dia a la Conxita sobre l’entrevista i el que estem parlant en aquell moment).
CONXITA: (referint-se a la família) és lo més maco que hi ha al món. La família.
SALUT: mentres t’avinguis amb la família i estàs tots junts. Era lo més maco. I els nois i les noies, a casa. No com ara, que per exemple marxen i se’n van a dormir a l’hora que volen... no. Nosaltres a l’hora havies de ser a casa. I si no, malament rai.
CARME N.: a les 9. I per la festa major...
SALUT: per la festa major però amb el pare o la mare que t’acompanyaven. Eh! Perquè sols no.
- Ah, doncs d’això també en parlarem. De com anàvem a festejar... d’aquestes coses.
CONXITA: bueno, de festejar no ho explicarem tot, no? (rialles).
SALUT: no, ens ho quedarem... hi ha alguna cosa que ens ho guardarem per nosaltres...
- Els secrets no cal explicar-los... (rialles).
SALUT: no perquè si és secret, quan és de dos ja no és secret...
- Bueno doncs, això què és la família per vostè Salut?
SALUT: jo per mi, lo més maco que hi ha al món...
CONXITA: jo també.
SALUT: si la família és avinguda tota, i no hi ha cap de “descarriat”, ni res... jo mateixa sóc filla de... els meus pares tenien tres nois i jo. Jo era la petita, i escolta’m avinguts tots, tota la vida i tot. Molt, molt. I me’n recordo, mira només et diré un detall, què fèiem ball (jo a mi sempre m’ha agradat molt el ball, molt). I és clar, fèiem ball i a vegades jo tenia ganes d’anar a ballar el diumenge i no en feien, i llavors jo tenia una amiga, dues amigues més de la Garriga i anàvem a ballar a Centelles. I ai, “ai si home que ens renyaran...” “res, res no diguem res, agafem el tren i marxem a Centelles” vale. Ens vam anar a Centelles.
CARME N.: jo també hi havia anat a Centelles.
SALUT: i a l'arribar el tren de la Garriga, a la que sóc a l’estació lo primer que veig és al meu germà... “ai senyor que en Martí em veurà que baixo ara del tren i em dirà d’on vens... baixaré per l’altre cantó...” Me’n vaig per l’altre cantó hi havia l’altre meu germà! (rialles) ai, la mare del Tano! I a la que vaig sortir ja tots dos em van enganxar “escolta tu d’on vens? Que et penses que perquè el pare és gran no et tenim controlada doncs, escolta, on has anat? Què has fet?” “hem anat a ballar a Centelles...” “doncs us havíeu de quedar a la Garriga, a Centelles no hi heu d’anar a fer res i menos joves” perquè devíem tenir 16 o 17 anys...
- Era molt jove...
SALUT: i tant! I ens vam anar a Centelles...
- Va ser arriscat això...
SALUT: si, si... però jo pel ball... faria moneda falsa...
- I els seus germans hi podien anar al ball o els controlaven...
SALUT: oh... hi anaven... si, si jugaven a futbol, anaven al ball... però ells com que eren nois i eren més grans que jo... perquè és clar, el marit d’ella (referint-se a la Carme Padrós) tenia 9 anys més que jo, l’altre en té 7 més que jo, i el petit que ja és mort en tenia 5 més que jo. És clar, jo era la petita i és clar, entre tots 3 em tenien controlada... que... em deien no res. Un dia, només diré un detall, un dia vaig anar al cine (que el meu germà em va donar els cèntims perquè jo no en tenia) i em va dir va si vols anar al cine ja et pago l’entrada. Em va pagar l’entrada i vaig anar al cine. Però en sortir del cine em va semblar que encara en tenia poc i me’n vaig anar al Patronat. Quan vaig arribar a casa; el meu pare sempre deia que anava a fer el “cafè xerrat” perquè li agradava anar a fer el cafè allà a Can Xic Corder i a l’Alhambra, que eren els cafès del poble. I feia un cafè i això i almenys estava allà enraonant amb els homes i els amics. I aquell dia jo surto del Patronat, arribo a casa, i el meu pare, hi era. Jo vaig pensar...: què raro que el papa a aquesta hora encara sigui aquí... i bueno... no em va dir res... jo sopo i tot plegat... (i era per Carnaval, me’n recordaré tota la vida) i va i me’n vaig. I llavors tot d’un plegat em diu: “Salut on vas?” “a canviar-me” “a canviar-te perquè?” “per anar al ball” “no cal” “papà!” “no hi ha papes que valguin. On has anat, al cine, oi? I sortint del cine on has anat?” “Al Patronat” “Perquè encara era d’hora, oi? Doncs ara te’n vas a dormir” “papa!”... i no hi va haver manera. I me’n recordaré tota la vida perquè va ser un any que la Roser de ca l'Usió es va disfressar amb un vestit de llums...
CARME P.: d’aquells vestits de llumetes...
SALUT: i tothom vaig sentir a parlar d’aquell vestit i jo no el vaig veure. Jo plorant... "papa deixa’m anar no ho faré mai més” no, un cop ho has fet ja t’ha valgut. No hi vaig tornar més, no...
- El que és curiós és que això no s’aplicava als nois...
SALUT: no...
TOTES: ah no!
CARME P.: Als nois no...
SALUT: doncs és això lo que dic. Els nois van fer, i van anar... i anaven al cine, i anaven al cafè i anaven a jugar a billar i ningú els hi deia res. I les noies a l’hora havíem de ser a casa. Perquè sino...
- I ja ho trobàveu bé això? O què?
SALUT: home llavors estàvem acostumats... com que no veiem res més... ara, no. Ara, entre poc i massa, ara massa llibertat i llavors massa. Tots els extrems són dolents...
CARME N.: si, si i és veritat...
SALUT: perquè jo sempre dic el mateix: puges una escala de graó en graó fins que puges a dalt. Però si la puges molt de pressa t’estimbes o bufes...
CARME P.: ensopegues...
SALUT: o ensopegues. I en canvi ara el jovent d’ara pugen massa de pressa.
CARME N.: si... oi, i tant!
SALUT: les coses allà on siguin. La família d’ara no és la d’abans... és molt diferent...
- Perquè en quin sentit Salut?
SALUT: en el sentit de què hi ha massa llibertat. Eh! Els hi donen tot, els nens d’avui dia ja han nascut amb mil euros a la butxaca.
CARME N.: amb la flor al cul.
SALUT: amb la flor al cul que deien... o que nosaltres dèiem. Això mateix. Perquè volen això? Vale. No vols això? Bueno. Què vols ara? Per l’esmorzar mateix, amb els menjars... (a casa meva, no eh. La meva jove, no. Hi ha això i si no hi ha això no hi ha res més) però a la majoria “no això no en vull... no allò”... a vegades hi ha criatures que ja és gran i quan li poses un plat a la taula ja diu “això no en vull” “perquè?” “No m’agrada” “ho has provat?” “no, però no m’agrada” “doncs, prova-ho! Menja-ho, si no t’agrada no t’ho menjaràs. Però primer prova-ho. Ja dius que no t’agrada abans de provar-ho” i és això. No vols això? Bueno pues et donarem allò altre. I no pot ser.
- És més l’educació dels fills. Però jo em refereixo a la família com estament... vull dir tothom quan pensa en família pensa en una cosa concreta... què és lo que pensen...
SALUT: bueno això si que és veritat què és lo que deies... Les noies érem d’una manera i els nois d’una altra. Els nois els hi permetien tot, en canvi nosaltres no. Nosaltres havíem de “passar més pel tubo”. I si a una cosa anaves: la mare. Sempre t’havia d’acompanyar la mare,...
- La carabina, l’espelma...
SALUT: si, si. Jo quan vaig tenir nòvio, anava al cine a Can Xic Corder i venia la mama. La mama al costat. Si, si. Jo me’n recordo a vegades el meu marit (en pau descansi) m’agafava la mà... i jo li deia: no! Que hi ha la mama. No deixa’m que si la mama (rialles) “home noia... a veure si no et puc ni agafar la mà assentats al cine...”
- I creuen que això evitava que hi haguessin relacions abans del matrimoni...
CARME P.: no ho crec...
SALUT: no, no. Perquè n’hi ha hagut, n’hi haurà i serà sempre això. Ara, que estava més frenat una mica i no tan descarat com ara...
CARME P.: així com ara, era la por anar amb el nòvio. Però ara no, perquè ara tan van amb l’un com amb l’altre. Hi ha una llibertat que es passa, diríem. Ja és...
SALUT: no, no però nosaltres...
- Vostè què en pensa Carme de la família en el seu cas? Com era la família?
CARME P.: en el meu cas, la família no puc dir que com la meva cunyada que tot era... Jo, d’entrada, no tenia pare. El meu pare es va morir que jo tenia 3 anys. Jo tenia dos germans, dos germans i una germana més grans que jo. I bueno, tothom anava a treballar, el meu germà aprenia l’ofici de rellotger i això. Jo, com que a casa es passava estret, tenia uns “tius” a l’Ametlla que eren fondistes. Tenien una fonda i la meva tia li va dir a la meva mare “deixa-la que vingui” i tenia, cap a 8 anys. I allà em van ensenyar de córrer, de triscar, i de pencar... però fort. O sigui que jo en aquella època dels 3 anys que vaig estar a l’Ametlla, d’aquella cosa de família no ho tenia. Perquè la mare en venia (anava a peu per anar a l’Ametlla).
- I la seva mare suposo que devia treballar també, no?
CARME P.: no, la meva mare perquè quan em va tenir a mi ja tenia quaranta i pico d’anys. I a més a més a casa hi havia una botiga. Una espardenyeria. El meu germà feia espardenyes, el gran. El petit estava d’aprenent de rellotger, i el de la meva germana anava a la fàbrica. Però a l’hora de sopar i de dinar i això, jo era a l’Ametlla. A l’hora que és...
SALUT: que la família més s’ajunta...
CARME P.: exacte. I no era a l’Ametlla a passar la temporada, no. Era a l’Ametlla perquè quan sortíem d’escola; perquè jo quan era a l’Ametlla anava a escola, el meu germà gran (que és el que ens feia de pare) va dir “tia, jo la deixo venir però no vull que sigui un “escarraig” de feina, vull que vagi a escola” i bueno, vaig anar i si, si la tia ho va complir però la sang de les orelles me la van treure, eh... perquè me’n vaig fer un tip... però bueno, com per dir-te que a aquesta edat...
- I com és que la van enviar a l’Ametlla perquè no...
CARME P.: perquè era un plat “menos” a menjar. De menjars era curt... era per això. I llavors, bueno llavors ja va venir que vaig venir cap a can, quan vaig fer la comunió que la vaig fer a l’Ametlla...
- Això a quina època era?
CARME P.: això doncs mira, jo tenia.
CONXITA: la comunió... 8... però vaja...
CARME P.: la comunió a 8 anys la vaig fer. Però...
- Devia ser abans de la guerra?
CARME P.: si... i tant! abans de la guerra. Jo sóc “nada” del 23. I la guerra no va esclatar fins al 36. Però a més a més a la vídua de la casa, dues germanes que no es podien veure l’una a l’altra que “hasta” havien anat a cops de cossa i volat els fogons. Si... era així.
- Això a casa dels seus tiets...
CARME P.: si a casa els meus tiets. A casa els meus tius. A casa meva no. A casa meva les “reganyines” no existien. Perquè el meu germà gran les feia, feia de pare, i aquell deia (suposant a la meva germana que llavors ja tenia una edat de voler començar a sortir) allò d'això no i d’aquí no passes. Es van portar molt bé i molt de tot. Però jo, aquella cosa d’aquesta edat que és molt bonica...
SALUT: no la va viure...
CARME P.: (s’emociona...)
- I vostè Conxita?
CONXITA: jo que t’haig de dir... si ho diuen tot elles...
- Què és la família?
SALUT: oh... nosaltres parlem de “lo nostro”... tu parla de “lo teu”...(rialles).
- Ara estem parlant de la família... de quan nosaltres érem nenes. Després parlarem de quan nosaltres vam crear una família. Nosaltres en vam crear una de família, no?
SALUT: oh, i tant.
- Doncs Conxita, que se’n recorda vostè?
CONXITA: doncs jo, gràcies a Déu... la meva mare... jo vaig venir aquí la Garriga que tenia 7 anys. Vam anar al pis de Can Santa Digna.
CARME P.: si...
CONXITA: no hi havia cap perruquera a la Garriga, la primera la meva mare.
CARME P.: al mateix pis de Can Santa Digna... nosaltres vivíem al darrere...
CONXITA: i gràcies a Déu, una infantesa preciosa, no sé si va ser que la mare tenia un ofici molt bo i al viure aquí en el poble, que no n’hi havia cap, va ser la reina.
- Com és que van venir a viure?
CONXITA: Perquè la meva mare per anar a treballar, que tenia una perruqueria a Barcelona, a la carretera de Sants, a la vora de l’Exposició, tenia unes cames com jo, malaltes... que quan vam anar al metge li va dir: “si aquesta dona no va a un “puesto” sec se li rebentaran i no hi haurà res a fer. Haurà de deixar l’ofici. L’ha de deixar. No pot estar dreta. La meva ger..., som dos germanes, una és la Rosa que té... quan vam venir tenia 2 anyets i jo en tenia 7 i la Nuri que està entremig que no sé quants en devia tenir. Som 3 germanes. I les tres criatures i el meu pare, i la meva mare... i la perruqueria desprès que va passar mig any... és clar tenia una perruqueria molt grossa, una dependència... al dir-li això el pare va dir “no, nena”. Va donar veus a algun viatjant i que ens busqui un poblet sec, i anirem a veure’l si ens convé demà al matí. I així ho vam fer i quan portàvem mig any un viatjant li va dir: “goita, tinc un puesto per tu deliciós i si aquestes cames encara se’t posen bé... encara podràs ser perruquera, perquè no n’hi ha ni una”. “Hasta” al meu pare llavors se li va omplir el cos i va dir “va vinga, marxem” i es va desplaçar la perruqueria de Barcelona amb les tres criatures, cap aquí, la Garriga. La comunió, col·legis, tot com tothom del poble. Ens vam fer de poble. M’hi vaig casar, gràcies a Déu, i he tingut 4 fills i sempre a casa meva hi ha hagut una unió i un carinyo molt gran.
- I el seu pare a què es dedicava?
CONXITA: el meu pare era... estava empleat a la... (com se’n diu...) a l’hospici de Barcelona. Tenia un col·legi que els nens quan les mares els abandonen, els posaven en un puesto que els posaven roba... era un mestre d’allà dintre. Se’n deia la maternitat, no? Com se’n deia d’això? Tenia un nom...
CARME P.: hospici?
CONXITA: mm no. Era un hospici però tenia un nom. Perquè eren nens ja de 10 anys. I se’n deia hospici. Cap allà sota el carrer Pelayo de Barcelona.
CARME P.: no, no. Quan jo hi vaig ser, quan jo vaig anar cap a Barcelona ja era més cap aquí. Ja s’havia transformat en una altra entitat o el que sigui.
CONXITA: hi havia unes monges...
- Era una mica com una espècie d’orfanat, diríem?
CONXITA: això, nena. Si... però mira.
- Bueno, més difícil encara... quin és el paper de les dones a la família? Comenci vostè (a CARME N.) així fem roda.
CARME N.: ai, ai...
- És difícil eh, el que pregunto...
CARME N.: bueno és clar, “antes” s’havia d’anar a comprar, s’havia de fer el dinar, preparar la taula, parar la taula i dinar la família... jo quan era petita tenia una vida, i llavors quan vaig venir a viure a la Garriga en tenia una altra. Perquè quan jo vivia a Barcelona era petita i estàvem molt bé i teníem minyona, teníem cuinera el meu pare no treballava, vivia de renda (rialles).
- O sigui era una família que ja tenia... tenia un patrimoni, no?
CARME N.: si, teníem una casa. El meu pare va néixer a Cuba, era cubano. I els meus avis van anar a Cuba a allò que deien, a fer fortuna. I allà van arribar a Cuba i la meva iaia es va posar a treballar en un hotel de cambrera. I el meu avi de cuiner. I van estar alguns anys allà, i allà va néixer el meu pare i el meu “tio”. I quan van treballar molts anys amb els diners que van guanyar van comprar l’hotel. I llavors van estar en l'hotel, ells eren els amos... i llavors quan el meu pare i el seu germà van tenir 14 anys els van posar en un “barco” i els van portar cap Espanya. I ells es van quedar allà. I el meu pare i el seu germà els van internar al col·legi de “La Salle” a la Bonanova i allà hi van estar uns quants anys i llavors els meus avis es van vendre l’hotel i van viure aquí a Barcelona. Amb els diners de l’hotel aquí a Barcelona van comprar una casa de 7 pisos i llavors nosaltres vam viure amb els seus pares, en el pis principal fins que jo vaig tenir 14 anys.
- I tenien llogats els pisos?
CARME N.: Si, vivíem dels diners que cobràvem del lloguer de tots els pisos.
- Llavors la seva mare tampoc no havia de treballar?
CARME N.: no, no, no.
- I què va passar?
CARME N.: llavors la meva mare es va posar malalta, tenia bronquitis. I cada any estava molt malalta i havia d’estar al llit i tenia vòmits i el metge va dir: “miri, sap què? A la Garriga fa molt bon clima, si se n'anés cap allà estaria molt més bé”. Llavors un estiu vam llogar una caseta aquí a la Garriga i vam venir a passar l’estiu i es va posar molt bé. Es va trobar molt bé, anàvem al bosc i respirava l’aire i quan va acabar l’estiu que es va trobar molt bé, llavors vam tornar cap a Barcelona. Allà es va tornar a posar malalta, tot l’hivern malalta i el metge va dir: “sap què? Si em vol creure a mi, vagi a la Garriga i no se’n mogui”. Vam pujar aquí a la Garriga i ens vam quedar a viure. I ja va estar. Llavors aquí la Garriga va viure 11 anys molt bé.
- I aquí també tenien servei o aquí ja...
CARME N.: aquí teníem una senyora aquí que venia a les nou del matí fins a la una. I ella feia el dinar, tot... però llavors fixe, no. Només teníem una senyora que venia cada dia a netejar i a fer el dinar.
- Déu n'hi do. Salut, què feien les dones de la seva família?
SALUT: Doncs mira, el meu pare era cisteller i la meva mare l’ajudava perquè ell sol no donava a l’abast.
- O sigui, ja treballava, no?
SALUT: oh i tant! La meva mare treballava. Llavors cuidava els fills i portava la casa o sigui que...
- Com feia això de la conciliació que ara està tant de moda?
SALUT: i a més a més, rentava la roba de 7 mossos que hi havia a la casa de Can Terrers, aquí a la Garriga hi havia mossos aquí en les cases grans de...
CARME N.: de pagès...
SALUT: doncs la meva mare rentava la roba i els hi cosia i això en els mossos de Can Terrers. Ajudant al meu pare, perquè el meu pare ja he dit que és cisteller. Les canyes, hi havia una màquina que passaven la canya per partir-la per la meitat i llavors l’havien de picar perquè quedés plana per fer el “celras” i la meva mare picava les canyes. I la meva mare l’ajudava en les... en d’això. A més a més, ja et dic de cuidar la casa, els fills, de rentar, de portar tota la casa i els mossos de Can Terrers. O sigui que, la meva mare pobreta Déu n'hi do, eh.
- Així creu que ha canviat una mica la vida...
SALUT: carai si ha canviat! Ara la dona és senyora, senyora de casa. Fa la feina però és molt diferent amb el treballar de les dones d’abans a les d’ara. És molt diferent, ara és clar, treballen però oficines, o això o allò i van ben arreglades i poden anar... la meva mare a la perruqueria no hi havia anat mai. Portava un monyet... cabell tirat endarrere i un monyo. I espardenyes. Jo sempre, jo vaig néixer que la meva mare tenia 40 anys, la meva mare la vaig veure gran tota la vida. Vaig veure una dona, gran. I en canvi ara nosaltres diem, jo en faré 82 i no m’hi veig de gran. Sóc vella i sóc besàvia però no sóc gran.
- És diferent...
SALUT: és molt diferent. A més també hi fan molt els caràcters. També hi fan molt els caràcters.
- Si perquè la seva mare va ser la seva mare treballadora tota la vida...
SALUT: tota la vida. I era viuda quan es va casar amb el meu pare. Era viuda i ja havia tingut dos fills.
- Es va tornar a casar?
SALUT: si, la meva mare era filla de Sabadell, i es va casar i va tenir al seu marit 3 anys malalt. El primer fill se li va morir d’una bronco-neumònia i li va quedar un fill. I aquest fill gran el va perdre a la guerra. En la d’allò de l’Ebre, va desaparèixer el meu germà de la meva mare però no de pare. Llavors la meva mare per poder mantenir aquest nen el va deixar amb una seva germana a Polinyà, que és un poble a tocar a Sabadell, i la meva mare és clar, treballava per guanyar diners per mantenir aquest nen. I un dia, la meva àvia, que encara... la mare d’ella, que encara vivía, un dia li va dir: “Mundeta, (perquè es deia Raimunda però sempre li deien Mundeta) tu treballes per mantenir el teu fill però jo em sap greu haver-t’ho de dir però és que la teva cunyada hi manté als seus també. Amb els cèntims que la meva mare enviava per mantenir al seu fill, la seva cunyada també mantenia als seus. I diu “has de fer un pensament”. I diu: “mare, no jo no” “fes un pensament” i llavors la meva mare va venir aquí a la Garriga a fer de cambrera al Balneari Blancafort i el meu pare era ajudant de cuina i allà es van conèixer i un dia, la meva mare estava molt amoïnada perquè la seva mare li havia dit això del nen i el meu pare li va dir: “si estàs amoïnada és perquè tu vols. Perquè si em dius que si, tirem endavant i almenys ens casem” diu “però és que sóc viuda i tinc un nen” “a mi m'és igual això, que siguis viuda ni que tinguis un nen. A mi m’agrades i ja està, doncs tira endavant!” i el meu pare era baixet però va tocar al sostre quan la meva mare li va dir que si. I llavors es van casar.
- Clar, perquè en aquella època estava mal vist que les vídues es casessin?
SALUT: si, això mateix.
CARME P.: si, oh i tant.
SALUT: i llavors es va casar amb el meu pare. I amb el meu pare ens va tenir a tots cinc nosaltres. No, 3, 4, els meus 3 germans i jo. Però la meva mare treballant tota la vida, sempre li havia sentit a dir. Ja dic, va venir de viuda al Balnerari Blancafort, treballar. Fent de cambrera dels fills, dels amos del Blancafort. I llavors es va casar amb el meu pare i ja es va quedar aquí a la Garriga. I llavors el germà aquest que estava amb la tia, ja va venir a viure amb nosaltres aquí. I el meu pare el va estimar com si fos fill d’ell. Tota la vida i igual. O sigui que no hi havia cap diferència de cap classe. I ell sempre ho deia, “jo al meu pare verdader quasi no el vaig conèixer” (clar va estar 3 anys malalt i ell era petit)...
- Va morir molt jove...
SALUT: si, si. Va morir molt jove. Diu “i en canvi el meu pare ha sigut en Miró, el de la Garriga” i així...
- Déu n'hi do quina dona, eh!
SALUT: si. I encara no sé com va arribar a tan gran la meva mare. Perquè patia del cor i “goita” es va morir que tenia 73 anys.
- I vostè Carme, què?
CARME P.: jo que vols que et digui... ja t’he explicat el panorama...
- Què fan les dones de la seva família?
CARME P.: la meva mare manava. Manava però... tothom feia el que volia. (rialles) si, és veritat perquè quan anava el meu germà, el gran, era el que feia...
- Perquè vostè no tenia pare, es va morir també molt...
CARME P.: es va morir que jo tenia 3 anys. I, d’això, el meu germà gran portava la botiga. Teníem una botiga, una espardenyeria i fèiem espardenyes i d’això. Però la mare a part de a la cuina i posant el sopar a taula no la recordo... perquè era molt senyora, molt senyora. No sé si és que no tenia esperit, perquè era molt neta, això si. Però t’havies de carregar de paciència perquè abans no havia aixecat un peu l’altre no sabia on era. Si, era la veritat, no és per dir-li mal i que ens estimava i que ens volia. Els germans no ens barallàvem mai. Les petites coses “que si això m’has pres, que és teu” però no, no hi va haver mai desavinença. La cosa va començar, durant la guerra, ja es va desbaratar. Jo vaig tornar de l’Ametlla i llavors al cap de poc ja va esclatar la guerra i llavors al meu germà se’l van endur; el meu germà s’havia casat, tenia la nòvia embarassada, i bueno... més gana que sang. No, no... no ha sigut una... jo he sigut feliç i bé... ara. No ara, fins que es va morir el meu marit. Però els anys que em vaig casar i em va tocar viure amb ell (perquè jo me’n vaig haver d’anar a Barcelona a fer de minyona i).
- Llavors de l’Ametlla se’n va anar a...
CARME P.: no, de l’Ametlla vaig anar a casa. I vaig anar, bueno llavors va venir la guerra i bueno va venir l’escola pública i d’això. Però un cop acabada la guerra, aquest meu germà gran que ens feia de pare es va casar i com que tampoc no hi havia diners tot eren morros i males cares “i que si s’han de posar tants plats a taula, i que si fas, que si no fas” i jo me’n vaig anar a servir aquí a la Garriga mateix amb uns senyors. Amb uns senyors, un negoci que tenien. I llavors al veure que es guanyava poc així em vaig buscar una casa i vaig anar a Barcelona. Llavors ja em vaig posar a festejar amb el seu germà (mirant a la Salut) i la cosa ja va canviar. Quan em vaig casar doncs, ha sigut tot al revés de lo que he dit ara...
- Ara començarem amb això. Ara el que m’agradaria que parlessin una mica seria del festeig. Com van conèixer als seus homes, com era això del festeig? Val?
CONXITA: molt maco.
- Comencem amb la Conxita que l’hem deixat... com va conèixer al seu home?
CONXITA: jo, pues, desprès de la guerra va venir un destacament aquí de soldats molt...
- Desprès de la guerra el va conèixer?
CONXITA: si... va venir un destacament de soldats... a ell no la van... que es ficaven a dormir aquí a dalt on és a Cal Boté, allà on hi ha aquell restaurant que se’n deia Cal Boté. Saps que van venir tot un destacament de soldats?
CARME P.: si, si.
SALUT: si però no me’n recordo de què eren... de quin d’allò eren...
CONXITA: bueno eren de la teva quinta, d’aquella època.
CARME P.: si, si.
CONXITA: d’aquella època però, molts de Madrid venien.
CARME P.: si, eren castellans.
- I com el va conèixer, a veure, expliqui’ns...
CONXITA: a la plaça. Però ben bé? On el vaig conèixer?
- Bueno... més o menys...
CONXITA: doncs baixava l’escala jo de... d’aquí... era Can Sants. I al costat de Can Sants hi havia el telèfon.
SALUT: el telèfon, si.
CARME P.: si, si. Era el telèfon.
CONXITA: i jo baixava de telefonar... que vaig anar a telefonar no sé a qui. I baixava, em vaig entrebancar i “culputuclup” però no vaig caure. D’aquestes caigudes...
CARME P.: si que caus però no caus...
CONXITA: i veig que m’agafen i va ser ell...
- Si, que romàntic. No?
CARME P.: si, si... (rialles)
CONXITA: si perquè em va dir... "me parece que no te escaparás de mis brazos nunca más” i així va ser. I llavors va ser que com que jo, tenia la perruqueria sota el campanar. On és el Bon Preu? Al davant que hi ha una cantonada que hi ha flors, allà hi havia la meva perruqueria. Casada ja amb criatures i tot. Ja jo me’n vaig a les criatures i tot. No sé si ho...
- I sortien junts per aquí per la Garriga? O no us deixaven?
CONXITA: no, no.
CARME P.: és que no se sortia llavors.
- Què es feia?
CONXITA: jo si que sortia.
SALUT: festejàvem a casa.
CARME P.: bueno anàvem a ballar.
SALUT: assentats en una cadira, l’un al costat de l’altre i anar parlant. I quan era l’estiu sortíem a la fresca. Assentats a fora a la fresca.
- A casa de...
SALUT: a casa meva.
CONXITA: als veïns, als veïns...
SALUT: si perquè a mi la meva sogra, que Déu en pau descansi allà on vulgui, no em volia i no em volia (rialles).
SALUT: a mi no em volia. No em volia perquè hi havia una noia d’aquí la Garriga que tenia més pessetes que no pas tenia jo, al menos ho deien i és clar la meva sogra va saber que aquella estava enamorada del meu marit, i és clar ella volia això. I quan va dir diu: “la filla del cisteller? Va home, va si és un pelacanyes” “oh coi, és clar esclops i fets. És filla d’un pelacanyes” i no, res, res. Vaig festejar 8 anys perquè la meva sogra no em volia. Vuit anys!
- Vuit anys? Així com està explicant?
SALUT: si, si. Quan era l’estiu l’Isidro. Isidro era com es deia el meu marit, venia i au, jo ja treia la cadira i ens sortíem a fora a la fresca allà al carrer, davant de les monges del carrer Cardedeu. On jo vivia. Doncs allà tots dos assentadets i anar parlant.
- I ni un petonet no es podien fer...
CARME P.: homeeee... això ja no s’explica!
SALUT: home quan marxava siiiii, quan marxava si, tu diràs.(rialles)
SALUT: a llavors jo el feia entrar. Jo li deia “no aquí no que ho veurien, a dintre”. Llavors entràvem a dintre, tst tst no digueu res vosaltres, eh? (rialles)
CARME N.: ai, ai...
SALUT: entràvem a dintre i llavors si. Llavors m’abraçava i jo li deia “no marxis encara” i nena, llavors jo m’hi sentia bé. Perquè tot el rato sentats aquí al carrer, noia... i en canvi quan entràvem, si era l’hivern, com que a casa meva hi havia una entrada molt gran, perquè el meu pare hi treballava. Perquè ja et dic feia coves i cistells. Doncs, a llavors si, ens assentàvem allà i quan era fosc no enceníem el llum. A les fosques. I llavors estàvem allà la mar de bé (rialles).
- I vostè Carme, que anava amb el seu germà, que era tan, tan dolent amb la seva germana?
CARME P.: bueno jo, a Barcelona, bueno ens vam conèixer aquí la Garriga per descomptat. I llavors venia cada diumenge a veure’m aquí a Barcelona. I anàvem al cine, i alguna vegada havíem anat a ballar. Alguna vegada...
- Sols o...
CARME P.: no, no sols. La mestressa no venia pas (rialles).
SALUT: la mestressa de la casa.
CARME P.: la mestressa de la casa. I d’això... anàvem a casa d’una cosina que tenia...
- Bueno potser vostè va tenir una mica més de llibertat? Perquè si no tenia... pares que... ni pare ni mare que...
SALUT: si és clar...
CARME P.: ui, no però el meu germà es va posar “farruco”, eh! “Pobre de tu que vagis al ball” “si ho sé... ui” el meu germà...
- El seu germà estava aquí a la Garriga, oi...
CARME P.: El meu germà, era el que feia de pare...
SALUT: però vivia a la Garriga...
- Vostè va tenir una mica més de... intimitat... no?
SALUT: de llibertat perquè ella tenia. Ella al ser a Barcelona com que no tenia ningú que li anés al darrere...
CARME P.: no però... com que tenia un caràcter que... tenia una cara tan seria... i no és que t’amenacés de, d’això... però és que deia que no i era que no...
- L’espantava...
CARME P.: i era que no. I com que no hi havia ningú més que ell que aixequés la veu. Perquè la mare...
- O sigui feien més cas al seu germà que a la seva mare?
SALUT: que a la mare.
CARME P.: la meva mare només valia per la feina, no per ajupir-t’hi. No de fer-la però si per ensenyar-la. De com es feia. I passar-te el dit quan havies tret la pols. Això si... això...
- O sigui que vostè va poder festejar una mica millor, diguéssim... no amb tanta gent allà a sobre...
CARME P.: no... no, no. Perquè jo sortia a quarts de cinc de la tarda quan estava dels plats i això. I ells eren una colla de nois de la Garriga que baixaven a festejar.
SALUT: aquí Barcelona.
CARME P.: a Barcelona. Perquè no tenien...
- Déu n'hi do, no? Els nois que podien anar a Barcelona i tot, eh?
SALUT: i jo no podia anar a Centelles! Jo no podia anar a Centelles.
CARME P.: si...
SALUT: i ells anaven a Barcelona... és ben veritat, eh...
CARME P.: bueno, i quan anàvem i s’acabava el cine, doncs l’acompanyava fins a l’estació i jo amb unes llagrimetes que se n’anaven perquè és que els veia marxar a tots. Marxava en Biset, marxava aquest, marxava l’altre... tots venien... anaven a ballar. El que no tenia nòvia anava a ballar, i el que tenia nòvia doncs anava al cine o anaven allà on els passava.
- I podien anar agafats de la mà... o...
CARME P.: ah, no i tant. I de bracet.
SALUT: i de bracet!
CARME P.: A llavors el dimoni no ho veia...
SALUT: i tant! Jo me’n recordo un detall, que vam anar una vegada al cine i la majoria de parelles jo veia que quan estaven assentats el noi els tenia així (fent gest passant el braç per sobre les espatlles) i a mi el meu no m’agafava mai així, i un dia li vaig dir: “escolta Isidru, tu no en saps de jugar a nòvios” diu: “ah, no? Per què?” diu “perquè escolta, goita tots les agafen i a mi no m’agafes a mi només m’agafes una mica la maneta... home posa’m la mà així!” “bueeeno” però al cap d’una mica em diu: “coi, em pesa molt i se m’enrampa” diu “no, res, res, a mi dona’m la mà” jo li vaig dir “tu no en saps” i quan érem casats jo encara li deia i ell em deia “ara no em diguis que no sé jugar a casats, eh” “a casats en saps una mica però a nòvios no n’has sabut gaire” (rialles) i això, aquest detall...
- Molt bé, molt bé. Llavors un cop passat el festeig de més anys o menys, com es decidia que un s’havia de casar?
SALUT: ah, ens ho plantejàvem.
CARME P.: si, si...
SALUT: què, ens casarem?
- Carme vostè està molt callada, no?
SALUT: Si, si. Ens ho plantejarem... ens ho plantejarem, i si, si dèiem “va casem-se” “bueno però hem de fer guardiola” perquè els pares no te’n donaven de cèntims. Ens deien “us voleu casar? Doncs bueno caseu-se” aquests mateixos (referint-se a la Carme) quan es va casar el meu germà, el primer que es va casar. Escolta cèntims per fer un convit “no els tenim, eh, farem... caseu-se al matí, farem una mica d’esmorzar, els justos i au! Cadascú a casa seva.
CARME P.: i amb un tallet per cadascú... i quatre galetes. I ja estava.
- Però es feia la petició de mà... o algo...
SALUT i CARME P.: no, no res, res què va!
SALUT: el meu marit, me’n recordo que el meu pare en pau descansi, sempre deia: “escolta i perquè et cases si a mi encara no m’han demanat si volia...” i ja entrava a casa i... No es feia. No es feia, no. Algú... algú que...
- I vostè, Carme?
CARME N.: ai... jo ja no sé per on començar... Ja puc començar? Ai,... estic “enrovellada”...
- Agafi una mica d’aigua si vol, eh.
CARME N.: no, no em fa res. Aniré avui amb el metge. Bueno per on començo jo? Bueno quan jo vaig venir aquí a la Garriga... a l’any 1944 la meva mare es va morir. Jo amb el meu marit ja érem amics. Però només amics. Ens trobàvem en el tren, perquè jo anava a Barcelona perquè estudiava el piano i ell acabava la carrera de farmàcia. I ens trobàvem al tren i érem amics. I quan es va morir la meva mare, va venir a casa a donar el “pesam”, que s'anava a donar a la casa, perquè el difunt estava a la casa i va donar el pesam... i el meu germà li va dir... bueno... això de veure-us d’amagat s’ha de... s’ha d’arreglar. Això que deien de demanar la mà...
- Però no es veien d’amagat, no? Només es veien al tren?
CARME N.: no, no només ens veiem en el tren. Però llavors ell, el meu germà li va dir això. Li va dir de formalitzar “el noviazgo”. I ell va dir que no podia. Perquè ell va dir que ara ell estava estudiant i que tenia... era l’hereu, tenia 7 germans més petits. I el seu pare, amb la guerra, que mataven gent; va desaparèixer. No en van “sàpiguer” mai més on va anar a parar. I el seu pare abans de marxar li va dir: mira com que tu ets el gran, t’has de cuidar dels teus germans i que no els hi falti. I per això li va dir al meu germà “jo no em puc comprometre perquè sóc responsable”. I vam festejar 10 anys. Fins que tots els seus germans, l’un va estudiar i l’altre va acabar la carrera, l’altre i l’altre... i ...
- I vostè anar aguantant...
CARME N.: Jo anar aguantant... 10 anys. I ens veiem també. Anàvem a passeig. I a vegades a l’estiu anàvem a prendre la fresca a la via. Perquè allà a la via era fosc... i allà ens podíem fer un petó. Perquè sinó no ens podíem... (rialles) i allà a la via ens podíem... passejàvem una mica, abans de sopar. Ell tancava la farmàcia i anàvem a passeig una mica. I això va durar 10 anys. Passats 10 anys es va morir... ai, no passats els 10 anys ens vam casar. A l’any 54 em vaig casar. Si, al cap de 10 anys. I com que la seva mare no volia que festegés amb mi perquè no em volia a mi; volia que es casés amb una amiga d’ells... una cunyada... volien que es casés amb la Rocafort... perquè eren uns...
SALUT: si.
CARME P.: si, si.
- Perquè clar, representa que el seu marit era l’hereu, no? Era...
CARME N.: si. Era l’hereu de la farmàcia. Però la seva mare, la meva sogra, no volia que festegéssim i per això vam festejar 10 anys perquè vam tenir que esperar que tots els germans acabessin tota la feina. I llavors,... què més va passar...? al cap de 10 anys ens vam anar per casar però la mare no ho volia, no que es casés amb mi. I no vam... jo com que tenia la farmàcia a la plaça i deien de fer turnos i tot... tenia una amiga que tenia un pis allà davant de l’església, allà a can Tresserras i em va llogar el piset. Un piset ja moblat, no vam haver de comprar mobles ni res. Al piset moblat vaig viure allà. Ens vam casar i vaig viure allà, en aquesta casa. Mentre que ell anava a la farmàcia. Llavors vaig tenir un nen i al cap de dos dies se’m va morir. Jo tenia la sang malament i com que llavors no et feien anàlisis ni res, jo em trobava bé... va néixer el nen i al cap de dos dies es va morir... llavors, al cap d’un temps vaig tornar a quedar en estat. Vaig tenir un altre nen. L’any 57 va néixer el meu fill, nosaltres encara vivíem allà; i llavors, al cap de 5 anys va néixer la nena i després, allà a la Caixa de Pensions al pis de dalt de tot el llogaven. I com que la Tresserras volia que marxéssim vam llogar aquell pis de la Caixa i allà a la Caixa vaig viure 3 anys. A llavors després ja es va...
- I com era això de tenir els nens? Venia algú a casa... es tenien en algun...?
SALUT: a casa, a casa.
CARME P.: a casa, si...
- Però normalment qui venia...
SALUT: la comadrona...
CARME P.: la comadrona, si.
CARME N.: ah, si? Jo el vaig tenir a Vic.
- No hi havia ginecòlegs en aquella època?
SALUT: nooo.
CARME P.: no... què va...
CARME N.: no, jo a l'haver-se mort el primer nen, a llavors si quedava a Vic amb un especialista per portar... i com que era d’una mútua vaig anar a Vic amb una clínica a tenir el nen i la nena. A Vic. Jo a casa no vaig tenir les criatures. A Vic. Érem de l’Aliança. Se’n deia de l’Aliança. Llavors vam viure uns quants anys allà aquell pis fins que es va morir la meva sogra i me’n vaig anar a viure a la farmàcia. A la plaça.
CONXITA: i les bessones aquelles dos de qui eren?
SALUT: germanes.
CARME P.: aquelles bessones eren germanes d’en Ramon.
CARME N.: Ah, si. També. Ja n’hi ha una que és morta.
CONXITA: però de qui era filla, fills doncs?
SALUT: diu de qui eren filles les bessones?
CARME N.: de la meva sogra.
SALUT: clar.
CARME P.: clar, clar.
CARME N.: va tenir dues bessonades, dues bessonades la meva sogra.
- I coneixent gent que... després de 10 anys de festeig... tinguessin relacions abans del matrimoni?
CARME P.: això no es deia.
SALUT: no es deia. Només es veia.
CARME P.: si...(rialles)
- Però passava? Passava?
SALUT: si... que passava.
CARME P.: si, si...
SALUT: el primer pot venir a qualsevol hora. El segon ja porta nou mesos de diferència. Però el primer pot venir a qualsevol hora.
- I no saben si hi havia mètodes que s’utilitzessin...
SALUT: no ho crec, no...
CARME P.: no, no.
SALUT: es podia dir... ui aquella sembla que està... però “goita” ara sembla que no està. I pots comptar que el devia haver perdut...
CARME N.: oh, és clar hi havia “abortos”.
SALUT: deien amb herbes...
CARME P.: si...
SALUT: que prenien unes herbes i els feien avortar. Eh, ho deien.
CARME N.: si que ho deien, si.
SALUT: ara, com que no ens havíem trobat.
CARME N.: i per no quedar amb estat, el meu marit no va fer servir mai preservatiu. Hi havia un llibre que hi havia els dies fèrtils i els que no. I llavors miraves el llibre i el meu marit, com que anava a dormir a la farmàcia em deia: “que toca avui?” “espera que miraré el llibre” “no, avui no toca” (rialles).
SALUT: nosaltres com que no teníem llibre havíem de fer... mira... “si sale con Barba San Antoni sinó...”
CARME N.: quan tocava, tocava. Quan no tocava... a dormir.
- Això és el mètode “ogino” ho saben, no?
CARME N.: ah, si “ogino”.
CARME P.: si, si.
CARME N.: ja n’havíeu sentit a parlar? doncs, jo tenia aquest llibre. I així no vam... vam estar.
- Però tot i així no es tenien molts fills, no?
CONXITA: no...
SALUT: generalment, no. Es vigilava molt...
CARME N.: dos... tres...
SALUT: tres màxim...
CONXITA: algun 4.
CARME N.: passat a Can Nualart. A Can Nualart en van tenir 12...
SALUT: 12, si.
CARME N.: i quin més. Un altre que també en van tenir molts...
CONXITA: el Blancafort?
CARME N.: a Can Nualart i els Blancafort. 12.
- I això com es feia? A “veiam”, a part del mètode aquest hi havia algun altre mètode... que...
CARME P.: si. Marxa endarrere i corrents!
SALUT: si... quan eren a Figaró posar freno... i que no arribessin a la Garriga. (rialles) havia de ser així...
- Home funcionava prou bé, no?
SALUT: si, i tant. Jo en el meu marit sempre li vaig dir, perquè el meu sogre en pau descansi era coix, tenia una cama més curta que l’altra. I això el va lliurar del servei. El meu marit no va haver d’anar al servei. I quan jo vaig quedar, ja érem casats i vaig quedar embarassada... jo tinc dos fills, noi i noia, i es porten 9 anys de diferència, si. I jo sempre li deia: “escolta’m per l’amor de Déu” quan vaig tenir el primer fill... “ja està ja en tenim prou. Tenim la nena i ja en tenim prou” i jo “no, un no és res. Un altre Isidro, un altre” i que no, i que no, i que no. “Va no siguis així” “no que ja tenim la nena i ja en tenim prou” i un dia tant i tant que el vaig arribar a atabalar que em va dir “n’estàs ben decidida”? “coi, i tant que n’estic de decidida! Fa 9 anys que t’ho demano!” diu “doncs, vale!” i llavors vam riure perquè jo li deia “mira, no has anat al servei però et juro que t’haurien fet d’artilleria perquè dos tiros i blanco!” (rialles) dos tiros i blanco.
- O sigui que Déu n'hi do els anys que van estar amb...
SALUT: si, si. Per això et dic...
- Arribant a Figaró diguem...
SALUT: jo sempre li deia “és que quan ets” em deia “és que quan sóc a Figaró ja ho sento” “doncs ja poso freno” i llavors... perquè sabíem que no podíem tenir més fills. Perquè escolta era treballador, eh. Ell era paleta i jo cosia. Jo era pantalonera i llavors vaig fer de cambrera i prou.
- Iaia... sinó no hi seríem, eh!! (parla el nét de fons)
SALUT: no, no hi serieu... vosaltres! I per això doncs, hi sou perquè jo vaig insistir (rialles).
- I vostès que estàn molt calladetes?
CARME P.: jo vaig tenir dues noies. Una, la primera la vaig tenir... que feia 9 mesos que ens havíem casat. Que ens havíem casat. O sigui que va ser ben bé... es veu que vam ensopegar el mètode (rialles). I llavors al tenir aquesta criatura vaig estar cinc mesos al llit amb una pleura que llavors es curava amb repòs i d’això. I llavors, bueno, amb la por de que amb pocs calers i jo a casa meva no podia treballar, poca cosa... però llavors em vaig anar refent, refent i quan va fer... d’això bastant temps va passar igual. Jo vaig agafar molta por. I a última hora doncs vam quedar que si i al cap de 12 anys vaig tenir la segona. 12 anys.
- 12? Déu n'hi do també, eh!
SALUT: jo 9 i ella 12...
- O sigui que mètodes si que n’hi havia, eh?
CARME P.: no, no.
SALUT: vigilant molt.
CARME P.: vigilant molt. Però bueno, mira.
SALUT: posant...
- I vostè Conxita?
CONXITA: jo, això... no...
CARME P.: això dels fills, com t’ha anat?
CONXITA: ah, molt bé. 4 fills, gràcies a Déu. Molt macos. Els més macos del món per mi. I un matrimoni molt feliç.
CARME P.: home...
CONXITA: i tres noies i un noi. Quatre. I no fent res... només vigilant. No hagués fet mai res, mai res. Només vull dir que la Marta i la Conxita es porten 9 mesos justos. Em sembla que són.
- Bueno ara aquesta pregunta si que serà l'última, que no les vull estressar... qui portava els pantalons a casa?
SALUT: a casa meu el meu home. A casa meva el meu home.
CARME P.: a casa meva, jo.
CONXITA: a casa meu tots dos.
SALUT: si, si a casa d’ella (referint-se a la cunyada), ella. Si, si, si perquè el meu germà era un... un tros de pa beneït.
CARME P.: a veure si tan fer-ne propaganda semblarà que estaves enamorada d’ell...(rialles)
SALUT: oh i tant que n’estava, d’enamorada, d’ell!
CARME P.: si la veritat era... era com per la canalla... per tot.
SALUT: per tot, per tot...
CARME P.: jo dic ara que si estigués viu... estaria boig. S’hauria tornat boig. Perquè si, perquè la meva filla petita, a 44 anys va tenir una bessonada. Nen i nena, i ara tenen cinc anys. I avui em venen a dinar. Avui toca.
A nosaltres també eh, iaia. (els néts de la Salut Miró)
SALUT: si, fill si, si ja ho sé que us tinc a vosaltres a dinar...
CARME P.: vénen cada 15 dies. Viuen a Olot, i els veig cada 15 dies.
- Així portar els pantalons què vol dir?
CARME P.: no, això. Què et sembla si féssim això? Quants diners tenim?
SALUT: el què tu vulguis...
CARME P.: i d’això... no. Doncs espera’t esperem un parell de mesos a veure si això s’arregla... Ell, la veritat, era molt bo... però de tant bo... era burro.
SALUT: era burro. Massa bo vol dir burro.
CARME P.: si, si... perquè...
- Llavors els diners els administrava vostè?
CARME P.: si, si... això no vol dir que em feia una mica la patata perquè... era cambrer i alguna propinota es devia quedar.
SALUT: home... almenys... havia de tenir per algo...
CARME P.: no, clar escolta... si, si...
SALUT: ui el meu marit tenia molt... era molt treballador i molt bon xicot. Tothom... tothom que a la Garriga el coneixia... ara... (picant amb el puny a la taula) sóc jo, jo i jo. Jo no podia fer mai el que jo volia... havia de ser ell.
- Ostres,... va passar de tenir dos germans a tenir un marit...
SALUT: si, si... molt, molt.
CARME P.: escolta’m el meu marit, quan ens vam casar, ens vam casar amb la condició que la meva mare i el meu germà petit que encara era solter, vindrien amb nosaltres. I ens van posar en una casa, de lloguer, perquè no p... de lloguer. I d’això tots 4 i escolta’m... justos... no vegis com vam viure. Fins que el meu germà es va casar i...
- Déu n'hi do... no? i com és que de tants germans al final es va haver de fer càrrec vostè de la seva mare?
CARME P.: perquè la meva mare era un “puit” d’esquena. Perquè era molt bona dona, molt bona dona però si jo posava una ampolla aquí i a ella li semblava que no havia d’anar aquí... passaves... escombraves (fa que mira) “em sembla que allà darrere te n’has deixat” Era impossible. La podia aguantar un que fos de casa. I jo me la vaig endur... bueno me la vaig endur perquè era molt gran...
SALUT: per consciència...
CARME P.: es va morir que tenia 90 anys i... i vull dir que tenia... era molt bona dona... perquè era neta... però et feia la vida impossible.
- I com és... bueno perquè hi havia alguna germana més a part de vostè?
CARME P.: si però la meva germana en qüestions d’aquestes de la guerra, quan hi va haver la retirada; una meva germana se’n va anar a França i ja no va tornar. Va tornar al cap d’anys que ja s’havia casat i va venir amb la família... i nosaltres i vam anar... bueno ara quan es va morir... què deu fer dos anys?... i vam anar-hi i d’això... i havíem anat tota la colla de fa... el meu germà, el cavaler, era el petit i vam agafar el cotxe i anàvem a veure’ls i... és això.
- És curiós que normalment són les dones les que s’encarreguen de cuidar la mare...
CARME P.: i és clar... què havia de fer?... si la meva mare amb la meva cunyada no s’havien avingut bé... i d’això, doncs, mira. Cap a casa ja no venia d’aquí... perquè jo sempre allà on s’estirava la corda hi havia d’anar jo, doncs ja no... però bueno. Era difícil, era molt difícila. Era molt difícil. Bona persona, molt. I néta... no n’hi ha d’altra. Però...
- Bueno...
CARME P.: “i ara te’n vas i em deixeu sola? Un dia em trobareu morta...” això em tenia, us ho juro..., això em tenia... fregida, eh! Em tenia fregida perquè no gosaves... és clar tenies les teves necessitats de... amb el marit per anar aquí, anar allà... ens anàvem... el dia que fèiem festa ens anàvem a Barcelona... si anàvem a comprar alguna cosa que et feia falta, que et feia gràcia... Llavors anàvem a dinar i la deixàvem i quan arribàvem havia tingut tots els mals i bueno... ja està...
- I vostè Conxita? Qui portava els pantalons a casa seva?
CONXITA: tots dos.. tots dos. Tots dosets. Si, sempre, sempre.
- Qui decidia què es feia...
CONXITA: no, no. Quan venia de treballar i anàvem a dormir jo també ja acabava... i dèiem què fem? Això o això altre. Per reis, “pos què els hi comprem?” “mira, demanen això i això...” “doncs mirarem de què els hi comprem, eh?” “si bueno, bueno...” tot sempre juntets. No vaig tenir mai cap discussió per res. I si un dia jo sortia amb una meva germana...
- I els diners...
CONXITA: la Rosa, que elles ja la deuen conèixer. Ella em deia: “que ens anem a buscar un vestit?” i jo anava amb la idea de no comprar-ne cap però quan era allà... “compra-te’l Conxita, no siguis tonta” i jo “bueeno” la meva germana me’ls deixava i jo arribava i deia: “ui, avui he fet una cosa més mal feta...” “lo que quieras, tu lo que quieras” mai, mai havíem discutit per res. Tots dos a la una i prou.
CARME P.: amb la teva germana ens vam trobar a Canàries (rialles).
- I la Carme... qui portava els pantalons a casa seva?
CARME N.: a casa meva... amb el meu marit érem molt independents. Ell li agradava molt el futbol, el diumenge se n'anava amb els amics a veure el futbol amb el doctor Montal i jo em quedava a casa. I érem... si jo volia anar a algun puesto i ell no podia perquè estava de guàrdia m’hi deixava anar... i cadascú feia... Ens estimàvem molt però cadascú feia la seva vida. Home junts havíem anat a fer viatges, havíem anat molt a fer viatges. Deixàvem als nens quan eren petits. La nena es quedava a (???) perquè era molt amiga de la nena d’allà de la Sandra i el meu fill es quedava a ca la iaia. A ca la iaia el nen el volia molt, la nena no la volia. El nen si, se’l quedava. Però la nena no. I així vivíem molt tranquils i molt bé.
- I com decidien les coses? Qui ho decidia? Hem de comprar... no sé...
CARME N.: en parlàvem. Jo li deia “mira a mi m’agradaria anar a veure això...” i ell em deia “si, si” “diumenge hi ha partit de futbol” i parlàvem... si ell volia anar a algun puesto i jo hi volia anar també... i ens aveníem molt amb això...
- Bueno... molt bé, molt bé... doncs ho deixem aquí i ja continuarem??
SALUT: si, perquè sinó no farem el dinar.
CARME N.: jo ja el tinc fet, ja el tinc fet...
- El pròxim dia que quedem si que m’agradaria que m’expliquessin per exemple temes de violència, si n’hi havia en aquella època, violència de gènere. Coses d’aquestes...
CARME P.: si que n’hi havia. Casa nostra, no.
SALUT: si que n’hi havia.
CARME P.: però de baralles... coi! La d’això... la...
CARME N.: hem de tornar un altre dia?
- Si, si volen si... si els va bé si.
SALUT: ja t’ho has apuntat el dia que hem de tornar.
CARME N.: ah! Si. És clar. El mateix dia però a les 10 del matí.
- Això mateix...
CONXITA: apunta-m’ho, nena. Sisplau.
- També temes de per exemple homosexualitat... si n’hi havia o no n’hi havia. O com es tractava...
SALUT: si, si que n’hi havia.
CARME P.: si, si...
SALUT: lo que estava mig amagadet però se sabia... hombreee.
CARME P.: hi havia...
- De tot això en parlarem...
CARME P.: hi havia hagut alguns nois, aquí a la Garriga que anaven a casa d'un que era...
SALUT: era molt bon noi!
CARME P.: n’era molt. Era homosexual.
SALUT: bueno...
CARME P.: n’hi ha de bons com de dolents.
SALUT: però aquell era bo.
CARME P.: ah! Jo no hi havia anat mai...
SALUT: jo sí. No, no hi havia anat per mi, no. Però era molt amic d’en Victorino. Era en Castells, que vivia a la via.
CARME P.: no, no ui no parlo pas d’aquesta època. Et parlo, et parlo de més grans.
SALUT: jo no hi era doncs.
CARME P.: era un que estava en una torre a la carretera de l’Ametlla.
SALUT: ah no, aquest no ho sé.
CARME N.: eren de la “cera de enfrente”?
SALUT: si, allò que en deien de la “cera de enfrente”.
CARME P.: hi havia dos nois que hi anaven i anaven a banyar a...
SALUT: una torre que hi havia allà pujant a la carretera de Samalús?
- Ah, si...
CARME N.: ah si ara m’en recordo... allà hi havia... durant la guerra.
SALUT: i també desprès de la guerra.
- Prostitució?
CARME P.: no sabem fins a quin punt si era prostitució o era, interès...
Si però nosaltres vivíem al carrer Sant Francesc, era en un pis i des del pis doncs,...
SALUT: ho vèieu...
CARME P.: ho veiem perquè com que era allà molt a la vora de casa...
SALUT: així ja teníeu televisió (rialles).
CARME P.: bueno... no veiem... veiem l’acció d’anar. No veiem l’acció de fer (rialles).
CONXITA: els nens com riuen...
CARME P.: ara és l’hora que se’ls comença a obrir la cella a aquests...
- Bueno doncs deixem aquests temes pel pròxim dia i altres... que també tenim...