Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Maria Teresa Rocasalbas Pujol (2005)

Cognoms
Rocasalbas i Pujol
Nom
Maria Teresa
Data de naixement
Abril de 1920
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica
Soundcloud o Youtube

Principals temes tractats:
- La convivència al poble abans de la guerra.
- L’escola amb les monges durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República.
- Els records dels fets d’Octubre de 1934.
- La retirada republicana i l’entrada dels nacionals.
- Denúncies, empresonaments i assassinats dels falangistes durant la postguerra.
- L’alimentació.

El meu pare va estar molt temps ingressat a l’Hospital Clínic quan van proclamar la República. Vaig viure molt de temps amb els avis. No recordo massa la proclamació a la Garriga.
Jo no tenia mare, vivia amb els avis. El meu pare treballava a casa, teníem camp, bestiar, fèiem oli, vi, teníem una mica de tot. No era una casa de pagès d’aquelles que no tenen de res. Era Can Joan de la Font. El meu avi es deia Joan, i com que tenia la font allà al davant.

Com ja recordes que vam parlar-ho amb l’Ernest, aleshores no hi havia cap problema en ser de dretes o ser d’esquerres. Tant podia ser una bona persona de dretes com si era d’esquerres. Potser els de dretes anaven més a missa, i els d’esquerres menys. Potser era l’única diferència que hi veia jo. Però quan era el moment de la convivència no hi havia cap problema. En aquells temps, els de dretes anaven més a l’Alhambra i els d’esquerres anaven a Can Xic Corder. El poble era més poble que no pas ara. La convivència era bona, el poble era més poble que no pas ara. La gent abans entre el Patronat, Can Xic Corder i l’Alhambra, era tot plegat una convivència. Tant Can Xic Corder i l’Alhambra era cafè i cinema, i ja era així durant la República. L’Alhambra era així des de l’any 1913. La gent abans vivia sense manies. Era tot plegat més natural.

- Parlem de l’escola...

Des dels sis anys i fins als quinze vaig anar a les monges. Aquí al carrer Cardedeu. Era regentat per monges franciscanes. I cada dia des de casa fins aquí. Quatre cops al dia de pujar i baixar. I aleshores no hi havia bicicletes. En aquells temps hi havia pensionats, i mitja pensió, vol dir que es quedaven a dinar, però nosaltres no, anàvem a dinar a casa.
Va ser sempre en castellà fins que va entrar la República, llavors hi va haver dos dies a la setmana hi havia una monja que ens donava gramàtica catalana, perquè no en sabíem gens de català. Perquè amb en Primo de Rivera, ja van treure el català.
Només érem noies, i ens feien anar amb uniforme. Hauries de veure aquella fotografia! Totes amb aquell uniforme negre amb aquelles cintes negres! Hi havia classes diferents. Aquestes veïnes meves sempre em diuen que jo anava a la classe de les distingides. Aquesta classe de les distingides ens feien pagar set pessetes cada més. Les de l’altre classe podien anar vestides com volien. Pagaven menys. Em fa gràcia, perquè m’ho diuen les veïnes que anàvem a aquesta classe de les distingides. La teva àvia també hi anava, eh! No sé què tenia aquesta classe, potser érem menys. Nosaltres anàvem a una classe a part, i també en patis diferents.
Pel que fa a la disciplina, n’hi havia de totes. Eren més pacífiques que els “Hermanos”. Aquí ens ensenyaven moltes “labors”. En aquesta classe que anava jo n’hi havia una que en sabia molt, de cosir, de bordar... Resar? Sííí, mare de Déu, quan arribàvem, al migdia i al vespre. Quan era el mes de Maria, quan era el Sagrat Cor... si, si, molt! Em sembla que això es feia igual en temps de Primo de Rivera, de la República, em sembla que feien per igual. Es va acabar aquest col·legi, no els devia anar bé. Jo vaig anar al col·legi fins als 15 anys. L’escola acabada la guerra va tornar a començar, però ja va ser diferent. Amb la guerra els del Comitè hi van entrar, van fer malbé la capella. No el van arribar a cremar, però va quedar afectat. No crec que ho arribessin a cremar.

- L’església

Durant la República, tot això d’anar a doctrina, rebre l’assistència per anar al Patronat i tot plegat, es feia igual. Abans la canalla sabia què havia de fer a les tardes. Ara no van enlloc! No t’ho plantejaves si et feia mandra, com que és el que ens havien ensenyat! La República no s’hi va posar massa amb l’església. Si, les assistències servien pels que no eren socis del Patronat. Mare de Déu, si recordo el Patronat! Si no vam anar enlloc més. Van fer cine, comèdia, ball, però vaja, tota la joventut de la nostra edat feia igual!

-Els estiuejants

Carai si va ser bo per la Garriga! Com que aquest poble només era pagès, van començar a venir rics, minyones, i va haver un creixement molt gran aquí al poble. Les torres es van començar a omplir de gent. Va durar molts anys... mira, fins la guerra. A la que va arribar la guerra, llavors ja va estar! La gent va marxar com va poder. Allà baix al Passeig, aquelles tres torres que hi ha iguals, que nosaltres en teníem les claus, i van venir els del Comitè, per agafar-los el cotxe, se’ls enduien el que volien,... ui! se’ls van endur que el que van volgué.
La relació amb els estiuejants era bona no en general, però hi devia haver de tot. Els estiuejants van donar vida al poble. A casa nostra la relació amb els estiuejants era bona. No fèiem de masovers, però el meu avi hi intervenia molt amb els “senyors”. Hi havia bona relació.

- Parlem dels fets del 34... (la Ma. Teresa sap molt més del que ens explica)

Els fets del 34, què va passar? Que volien prendre la Generalitat? No sé què va passar, que van venir uns del poble, i van enredar al pare per ser del sometent. Hi havia aquell en Jesús Miquel que n’era de la colla. Li van donar un arma, que havien de vigilar, fer de vigilants! No sé, què va entrar el 34? No sé, no ho recordo! Però mira, gràcies al 6 d’octubre, que el meu pare va ser a la llista, llavors els rojos el van fotre a la “Modelo”, veies! Van ser una colla d’aquí la Garriga. De què anaven a favor, si... el 34, què era d’en Companys? aquests que els van donar l’arma que era perquè anessin contra en Companys?
(Crec que la Teresa sap perfectament de què parla, però quan li toca parlar de la família té una mica de reserves. Em fa molta pregunta buscant que parli jo, i li aclareixo què va passar a la Garriga, aprofitant una anècdota que ens havia explicat l’Ernest Boix, el seu difunt marit, d’uns autocars que s’havien organitzat a la Garriga, per baixar a Barcelona).
Ja et dic, que per ser de sometent, que els rojos, tenien aquesta llista, els van fotre a la Modelo. A la presó hi van anar un meu oncle, el meu pare, el de Can Pla Paleta (al barri de la Mercè). Resulta que un fill de Can Pla era casat amb una cosina meva.
Bé res, es veu que havien de defensar la Generalitat, i van organitzar un sometent per baixar a Barcelona a defensar la Generalitat. Doncs l’autocar, el segon dia que va baixar a Barcelona, ja se’ls van quedar. Van ser a la presó fins que vam pagar no sé quantes pessetes! Va ser una gitanada dels del Comitè. Em sembla que van haver de pagar 100 pessetes!

- Començament de la guerra

Ens en vam assabentar pels de la llet! Els que portaven la llet cada dia a Barcelona, aquell dia ja no van poder-hi arribar, perquè a Barcelona hi havia una revolució, i van tornar cap a la Garriga! No sé què en devíem fer de tanta llet. Així ens en vam assabentar, pels de la llet!
Durant aquesta època la família va seguir vivint del tros que tenien, així com havíem fet fins ara. Jo sempre vaig treballar a casa, com que no tenia mare, havia de ser a casa amb els avis, els germans, mon pare... sempre vaig treballar a casa. No vaig tenir mai cap setmanada! Així com les de la meva edat, tothom va córrer a treballar fora de casa, l’una a la fàbrica, l’altre aquí o allà. De seguida va venir l’Horis, que hi va treballar molta gent. Però jo com que tenia feina a casa!

- Li pregunto pel clima de convivència...

Uuui això sí, iniciada la guerra com que aquests del Comitè van ser com “fieres”, van assaltar les torres. Aquesta torre de la Residència del Pilar, allà s’hi van establir. Aquí era el Comitè. Els pocs cotxes que hi havia, els van agafar, i a la nit anaven a agafar a la gent i se’ls enduien a la carretera a matar. Jo en vaig veure tres o quatre. Tres. L’Albó el vaig veure ben bé, i en Julio Planas i un altre per allà baix a Can Grau. Llavors els de Can Corrons, que era l’Albó, que van matar al pare i al gendre de la... també van matar en Guanyavents, que era de Can Baró.

- Parlem de l’església

Fins i tot la meva àvia, durant la guerra pujava d’allà baix a seguir la missa al Cèntric Club! Totes les activitats paral·leles a l’església com l’anar a doctrina etc, es va deixar de fer durant la guerra.

- Bombardeig

Nosaltres els vam viure a casa. Al costat de casa hi havia el Doctor Petit, i al sentir que hi havia hagut el bombardeig, va pujar cap al poble a recollir ferits. Nosaltres ja no ens movíem d’allà baix, no veníem cap aquí dalt al poble. Can Joan de la Font era allà al final, on hi ha el molí de Can Terrers, on hi ha aquella alzina surera, aquelles cases que hi ha allà, tot allò era un veïnat. Ara no sé com està, perquè ha vingut i marxat molta gent. Allà hi havia el Doctor Petit, que tenia canalla, gent de Barcelona que havia vingut allà. Els bombardeigs els vam viure allà baix... no veus que només n’hi va haver un de bombardeigs! Les sirenes van sonar més d’una vegada, però només n’hi va haver un! Nosaltres saps què fèiem, com que el camp d’aviació era allà a Llerona, pujàvem al terrat i vèiem els avions, però no... si, vivíem més a prop del camp d’aviació que del poble gairebé! Però els avions no van venir pas del camp d’aviació no! Van venir de no sé on! Com el de Granollers que van tirar les bombes al centre del poble, i aquí a la Garriga no sé si anaven a tirar-les al centre del poble o a l’estació. Deien que si havien tirat a l’estació era perquè hi havia un vagó que els interessava. Sí, que buscaven l’estació sí que es deia.

Gana, no. Nosaltres gana no en vam passar. Tot i que es feia equilibris, però gana no. Home durant la guerra es van fer equilibris. Cada setmana els avis pujaven un sac de farina a l’Ametlla. Mira si tenia un avi valent, que el dia que van entrar els nacionals, se’n va anar a l’Ametlla, sabia que les coses anaven maldades, i tot i així va pujar i va baixar amb un sac carregat de pa. Per venir de l’Ametlla va haver de passar pel bosc de Can Terrers.
Llavors hi havia els internacionals. Els que vam estar allà baix, vam estar tres dies que estàvem “en tierra de nadie”. No sabies pas on érem! A Granollers ja havien entrat els nacionals, i aquí a la Garriga no van entrar fins tres dies més tard. I per aquí a la Bòbila hi havia els internacionals que marxaven!
Mare de Déu, si et digués el que va passar amb un veí de casa. No sé pas si se’n recorda el seu fill. Tot el temps de la guerra va estar amagat. Llavors el van agafar i va haver d’anar al front. Va venir de Sabadell a casa a peu, a la retirada. Mira com li va anar que quan passa per Can Terrers, es troba els soldats, li pregunten: “quien viene”, ell contesta i diu : “un soldado de Franco”, i resulta que encara eren els rojos. Ell pensava que ja eren els nacionals. Es pensava que ja havien entrat. Sort que quan el van tenir presoner al Termes, que en dèiem Can Nualart, se l’enduien cap a Samalús i com que coneixia el poble es va escapolir, es va amagar per aquelles cases del carrer Samalús, i llavors hi va haver el bombardeig, van entrar els nacionals, jo què sé!! Haver passat per davant de casa, que hi havia els internacionals, i quan ja arriba a casa, té la mala sort que va dir que era un soldado de Franco per no tenir problemes i resulta que encara eren els rojos! Ondia! A casa van venir els internacionals, dient que marxéssim perquè venien els nacionals! Imagina’t si havíem d’evacuar! Eren per allà la Bòbila els internacionals. No sé d’on eren però no els enteníem, nosaltres vam tancar la porta perquè feien marxar a la gent! No gosàvem ni obrir la porta! Res! El veí era el pare d’en Lluís, aquest que és casat amb la Lourdes Valldoriola, Martí es deia!
Els rojos se’l van fer seu el Termes. Allà s’hi enduien a tots els que anaven marxant. Pensa que n’hi havia molts que eren tan curts de gaveta que marxaven amb els carros cap a Samalús, i un cop allà preguntaven si quedava molt per Girona!! Aquests eren benaventurats del Comitè, d’aquests desgraciats! Els que estàvem aposentats ja no ens ho plantejàvem de marxar!
Allà Ca n’Illa, hi havia una seu de militars, d’Intendència. Anaves allà i et donaven menjar. Donaven bacallà, arròs, feien intercanvi de menjar durant la guerra. Aquí a la Garriga, els militars que hi havia per aquí, que estaven per cases d’aquí a la Garriga, que n’hi havia tres, van venir al terrat de casa, a casa n’hi teníem un. Anar mirant els plànols, esperant que arribessin per marxar ells! Sí, n’hi havia bastants de militars.
Van entrar per la carretera de l’Ametlla! Perquè el meu avi, allò que et deia que voltava pel pa, en va anar a portar un a la seva filla que vivia allà Can Santa Digna, i baixava tranquil pel poble que no hi havia ningú, i quan passava per la cantonada de Can Pedrals, llavors entraven els nacionals, i ell, no et pensis que era un vell de 90 anys, i va arribar a casa dient que havien entrat els nacionals. Per això et dic que van entrar per la carretera de l’Ametlla, no per Can Terrers no! A Can Terrers ja t’asseguro que no, jo hi era ben a prop. Aquests soldats que et dic, els internacionals, en van passar un parell per sota la carretera i els van matar, no sé qui els va venir a treure! Pensa que allà al final, estàvem ben protegits, i nosaltres ben tancats. “En tierra de nadie”, ja et dic! Eren per allà la Bóbila, de soldats d’aquests (internacionals, pel que ella diu, la zona d’allà al final del poble era zona roja).
Als refugis no hi vam haver d’anar mai. Però vols dir que hi va haver d’anar mai algú? Se’n va parlar molt, però “guaita” tu, van fer el refugi allà on anaven a tirar la bomba. No sé si en van fer masses d’alarmes de bomba. Jo no em vaig moure mai de casa.
De familiars que van anar al front, ja ho saps. El meu marit Ernest. El seu germà. Però vaja, com que al final no hi va anar. D’aquí la Garriga, hi van anar dos més amb l’Ernest. Els tres amics, l’Arisa i en Pujol. Ja veus quina casualitat, tres amics que sempre van anar junts, i van tornar tots tres vius, sense ser ferits, amb els que van arribar a matar! Jo vaig conèixer l’Ernest quan va tornar del front. No ens coneixíem, i em deien, el de cal Ferrer, l’Ernest, llavors va anar a fer el servei, i mira no ens havíem conegut, i tota la vida al mateix poble.

- Refugiats

Els refugiats que van anar a Can Terrers, a aquella casa pairal, hi van haver refugiats, que també n’hi havien al Termes... hi havia els aragonesos, que anaven amb mulus! Volien anar a França amb mulus! (deu volgué dir ases!). Ai senyor!! Perquè ho sàpigues, un dia el meu pare es va barallar amb un d’aquests que eren a Can Terrers i el van defensar. El meu pare un dia es va barallar amb un, que el va deixar ben espatllat! Pensa que li van deixar ben espatllat! Tenien els mulus per allà fora, i que “si vete a tomar”, que “si vete a tomar”! Li van deixar la cara! i els del Comitè d’aquí la Garriga el van venir a defensar. Aquests del Comitè ja no eren tant exaltats com els del primer vol. Aquests estaven instal·lats davant de Can Fúria. Els de la primera foguerada eren en Farigola, en Malacara i tots aquests. Dels que van venir a casa hi havia aquell en Macià. Recordo aquests, perquè és el que va venir a casa.
A Can Terrers i a Can Nualart, mira si van quedar arreglades aquestes dues cases, que quan van marxar els rojos, s’hi van instal·lar els moros! Pel primer de febrer, els moros, que es veu que tenen fred, feien unes foguerades allà al pati! Em sembla que fins les portes de la casa van cremar! perquè es veu que tenen fred els moros! Ho has sentit a dir això? I feien té, i tenien molt sucre! Una vegada en va venir un a casa que li vaig haver de fer l’esmorzar a un moro d’aquests! I pel treball, em va portar un munt de sucre embolicat amb allò que porten al cap! Perquè gasten molt sucre els moros! Mira si vaig intervenir amb tota la gent, amb els blancs i amb els rojos. Però no vaig tenir cap problema amb els moros, tot i que hi va haver gent que sí, entraven a les cases a robar.
Els de la primera foguerada del Comitè que semblaven els amos de la Garriga, anar fent marxar els rics, entraven a les torres a fer registres... aquests eren en Farigola, en Malacara i companyia, però més endavant va canviar, ja es va calmar una mica, perquè sembla que aquests van anar al front, i la cosa va quedar més apaivagada. Es va fer la Cooperativa, donaven menjar a racionament, ja va ser diferent.
Una vegada hi va haver una baralla entre els de la CNT i els del Comitè, no n’has sentit a parlar d’això? No ho recordo massa.

A casa ens vam sentir guanyadors. Mare de déu, la meva àvia estava allà escoltant aquell en Queipo de Llano, que ens entra aquell militar que no sabíem si era blanc o negre, i ella anar contant els bitllets que serien bons i els que serien dolents! Mare de Déu! Vam tenir la sort que amb l’entrada dels nacionals, va venir just que al meu pare i al meu germà els tocava anar al front. Només vam tenir la mala sort, que en el moment de la retirada, ens van agafar un cavall. El meu pare i el meu germà es van amagar a la teulada, el meu pare els va obrir, i es van endur els cavalls. Clar, aquelles hores de la nit, no sabíem que venien a fer. A més encara hi havia els fills d’aquell militar a casa. I als del costat de casa, el cavall i tots el guarniments. Els volien per marxar, malaguanyat!! Diu que quan van ser a Santa Margarida ja els van matar!
Però mira si era gaire agradable que entressin a casa aquelles hores de la nit, pel cavall! Més endavant, amb l’entrada dels nacionals, als que els havien pres els animals, et donaven burres pel cavall que t’havien pres els rojos en el moment de la retirada. Però el meu pare no el va volguè i en va comprar un altre. Però mira si eren ximples i així m’ho fan dir, que ens van venir a prendre la ràdio i amb l’entrada dels nacionals, la vam recuperar, les tenien totes en un magatzem d’aquí la Garriga.
Amb el menjar també havíem de fer equilibris. Hi va haver una temporada que el meu germà havia d’anar a Cànoves a buscar el pa. D’aquells grossos! Aquest pa venia de Cardedeu, de Cardedeu a Cànoves i el meu germà cada setmana l’anava a buscar. El pa va anar malament aquí la Garriga eh! Però mira, ens defensàvem d’una manera o altra, anar fent equilibris!
A mi em sembla que després de la guerra, hi va haver tranquil·litat. Uns es van fer de Falange, d’altres no. Nosaltres no ens vam fer de res. Però vam seguir bé. Es va anar anivellant.

Sí que n’hi va haver de denúncies! I tant, que els van anar a agafar. El que van fer primer els uns, ho van fer després els altres! Un pobre home d’aquí al costat, que li deien el ganiveter, es deien Oliveres, tot plegat era un bon home, però perquè res d’esquerres, i no havia estat del Comitè ni de res, no sé el temps que va passar a la presó, i va deixar la dona a casa amb quatre canalles (fills), sense menjar... la gana que havien passat a casa. Quan ho recordo encara em sap greu, fins i tot em fa pena. Quan penso que a casa no n’havíem passat de gana! Tot per res, perquè aquest sí que era d’esquerres, però no havia estat mai del Comitè ni polític de cap mena. Així com aquest, uns quants se la van carregar! Ui a Can Ventura sí, però aquell noi el van matar. Aquell vailet, ai senyor! Quan van entrar els nacionals, tenia divuit anys, quan va acabar la guerra se’n va anar allà amb una eufòria, i llavors el van denunciar i el van matar, Mare de Déu, malaguanyat! Aquest es va embolicar amb els del Comitè i el van matar! Però aquest se la va carregar, i el meu home no podia sentir parlar d’aquell en Sagrera, aquell pòtul sempre li deia, aquell sí que va fer mal, va ser a la presó, es va escapar i... jo què sé! Mira ja ha passat. Però mira, a cop calent, n’hi va haver que se la van carregar. Aquest en Ventura en va sé un. Llavors també un oncle seu, aquell en... també va anar a la presó, tot plegat tampoc crec que fes cap mal, també era d’esquerres... aquell en Mas!

- Exiliats

Sí que n’hi ha que van marxar i les van passar putes. Vull dir que no sé què hi van guanyar! Tenien por que els agafessin, o perquè eren contra el règim i se’n vana anar cap a França, van donar la volta al “ruedo”! D’aquí la Garriga aquell en Bonastre que se’n va anar a Mèxic, i en Govern, però van tornar. No hi estaven pas bé allà on van anar! Aquests eren amics del meu home... però perquè marxaven? mira per por, però ja la van pagar cara la por. Última hora per tornar! Mira com aquell polític, l’Alabedra, i aquells altres polítics, mira van marxar perquè no volien ser d’en Franco, però ja les van passar punyeteres eh!

A la vida social, tothom es relacionava en català, però tot el que era oficial havia de ser en castellà, fins i tot a l’Ajuntament devia haver d’anar en castellà! A l’església també tot en castellà, però amb el temps es va anar catalanitzant, però això fins la mort d’en Franco clar!
Els meus fills van començar a arribar al 46, als “Hermanos”, perquè clar, van tornar les monges i els “Hermanos”. Tot en castellà, també, clar. I el petit que va ser el que va arribar més tard, ja va anar a la guarderia amb la Tenes. Era a la parròquia la guarderia.
Allà a la plaça del Silenci hi havia hagut els “Hermanos”, i llavors va ser l’edifici d’Acció catòlica. El meu germà n’era d’aquests. Feien reunions i coses per joves.
La casa que hi havia hagut abans de la torre havia sigut de la parròquia i se la van vendre.
Cap allà al Patronat, hi havia una torre que era l’Auxili Social, però jo amb tota aquesta colla de noies que eren d’Auxili Social, que hi anava gent a menjar i tot això, no hi vaig participar mai. La de l’estanc n’era (vol dir la de l’estanc de la plaça).

Carai, que no s’acabava de morir mai, fins que va sortir aquell l’Arias dient que ja s’havia mort. Ho vam rebre bé! Les coses després d’una guerra no van anar massa bé, oi!? Així com de primer tothom va estar content amb els nacionals, llavors tothom va estar content de que es morís. Mare de Déu, que arribés en Franco! Saps què passa que els rojos anessin tant contra els rics i contra la religió, això als rojos els va perjudicar molt. Llavors tothom esperava que a l’arribar Franco hi hagués la “liberación”. Després d’una guerra, abans no es va tornar a controlar una mica tot! A casa no en vam tenir cap benefici, pèrdues n’hi va haver, perquè les mares que van perdre fills! Hi va haver cases que hi va haver molt daltabaix! Però nosaltres encara ho vam aguantar prou bé. El que va fer molt mal, va ser fer malbé les esglésies, no tenia sentit una cosa amb l’altra! A Can Terrers, allà la mare de Déu del Camí hi havia un retaule, perquè el van haver de cremar? Quin mal els feia tot allò, no tenia res a veure allò amb la guerra. No els va fer tenir massa simpaties! Ho van fer molt malament, i va haver molta feina a refer-ho tot!
Em sembla que sí que la gent va poder anar a votar, la gent era lliure de fer el que volia!

- L’alimentació

Escudella cada dia i arròs el dijous, i conills. El diumenge conill amb l’arròs! I els pollastres per guardar o vendre. No eren els pollastres d’ara eh! Mongetes, sí mongetes, cada dia. A casa fins i tot el diumenge, quan era jove, havia de deixar l’olla de les mongetes al fogó amb una brasa de carbó tapada amb cendra perquè es mantinguessin calentes, i quan arribàvem del Patronat, ja ens les podíem menjar. De veritat eh! Caldo, cada dia, l’escudella i carn d’olla. Ens hi passàvem estona a la cuina. Havia de fer la feina de la casa. La gent ara no té temps de fer caldo ara!
A una casa, si mataves el porc, què n’havies de fer dels ossos i tot el que et donava la matança? Doncs coci. Què era el coci? O bé botifarres o les costelles o bé el llom, ho fregíem una mica en unes olles de terra, amb llard i oli tapat, i allò es conservava molt de temps! Com que hi havia prou misèria, a Granollers hi havia fideuers, els portàvem la farina i ens feien pasta. I llavors fèiem fideus a la cassola amb tot el que ens donava el coci. Això quan anàvem justos! A les cases de pagès gairebé tothom matava el porc.

- Vestimenta

Una faldilla i un jersei, ben normals. Res de pantalons. A l’escola, sempre uniforme. Ui, el vestit del diumenge s’havia de guardar pels diumenges. Fins i tot l’abric havia de ser per mudar, i els dies de cada dia havíem d’anar a l’escola amb el “mantón” o la bufanda, mira si érem ximples!
Per anar a missa, sempre amb la mantellina. No sé qui va fer que es deixés de portar la mantellina! Fins i tot hi havia una casa, Can Sans, allà la plaça que en deixaven. Déu me’n guardi d’anar a missa sense mantellina. Les que van portar les meves filles ja eren més maques, més fines!
Els homes sempre amb gorra. A missa sempre amb corbata i “traje” el dia que havia d’anar a un enterrament. Per anar a un enterrament ben mudats, i el diumenge per anar a missa, també ben mudats. El meu avi, ja baixava amb les corbates que s’havien de planxar per anar a missa.

- Festes

Per Festa Major sí, sardanes i festa, la mar de bé. Anàvem a Figaró i a l’Ametlla. Havíem baixat a peu des de l’Ametlla i des de Figaró, per anar a Festa Major! Hi havia de tot. A les cases el dies de Festa Major es celebrava. També hi havia l’Ofici de Festa Major, concert... i als pobles veïns igual eh, festa grossa per Festa Major!

- Jocs

A la xerranca, dòmino...

- Motius

Aquí casa, Cal Ferrer, l’avi havia estat ferrer. Aquesta casa havia estat de Cal Bord, el meu sogre li va comprar a l’avi de cal Bord, que feia de negociant de comprar i vendre cases. Però la casa primitiva d’aquí era Cal Guitarra!
Aquí a can Ventura, a Cal Bord.
A Can Trompet. Com s’emprenyaven quan els deien a Cal Trompet! Era aquí davant del Forn del Sol. No els agradava gens. Devia tocar la trompeta, no ho sé! Mare de Déu, la casa donava aquí al carrer de Sant Ramon.
Llavors hi havia una casa molt antiga que en deien a Can Gralla. Eren uns avis que van venir de França. Es deien Burdó, però quan es van establir aquí, en deien a Can Gralla. Eren uns avis de la Neus Bulbena.
Llavors hi havia a Can Peó. Era a casa d’en Genís Pujol.
També a Can Pere Cuc, era per allà la font de Can Santa Digna. Encara hi ha els seus néts. Potser s’emprenyarien ara si els diguessis a Can Pere Cuc.
A Can Pere Brut. Era al Carrer Vinyals. Una casa que fa cantonada. Però ara ja són néts eh!
A cal Sord eren Gotanegra.
A Cal Borni, al carrer Samalús, al costat de Can Gai, aquella casa tan maca.
(el germà de la paireta era en Farigola, uuui, aquest era dels dolents!)
A Can Bernadàs, però em sembla que es deien així. També al carrer de Samalús!
A Can Oliveres, era a Can Cagahòsties!
A Can Mataminyons, és on hi ha aquell bar, el Trull! Allà hi feien oli! Els Tresserres! Un de can Tresserres va venir a viure a Can Joan de la Font, i després allà baix també en deien Mataminyons.
A Can Macari, era de la família Mallol.
A Can Fúria, per l’àvia que es deia Fauria. La família Fortuny.
Can Monjo, família Bulbena, també al carrer Samalús.