Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-garriga-llac.jpg       baner-garriga-la-solfa.jpg

 

Entrevista a Pere Oliveras i Oliveras (2005)

Cognoms
Oliveras i Oliveras
Nom
Pere
Data de naixement
01/06/1930
Lloc de naixement
La Garriga
Temàtica

Va néixer a l’actual edifici de l’aigua

Durant la guerra van viure al carrer Calàbria 14, i actualment viu al Carrer Calàbria 12

De jove havia fet de confiter a Ca l’Arisó, on actualment hi ha l’agència de viatges al carrer Calàbria. Allà hi havia la confiteria. Allà hi vaig fer d’aprenent. Desprès vaig fer de forner, més endavant d’ebanista, i finalment vaig fer de tocinaire. La meva mare tota la vida havia treballat a tocineries de La Garriga. La mare havia treballat a  Cal Matador, a Can Julià, a Can Cogul...feia de boquedera. I aquí casa, era una cooperativa, i com passa sovint , la cooperativa se’n va anar a l’aigua, i ara fa quaranta anys, que nosaltres vam agafar el negoci.

 

 

Al costat de casa, Can Cogul, allà hi havia uns bessons, que eren un any més grans que jo. Sempre jugàvem, el germà gran era en Jaume. Jugàvem allà al carrer. Recordo que el Forn del Sol era allà on ara hi ha la farmàcia del costat de Can Partegàs. Allà venien el pa, i el feien a Ca l’Arqué. Ca l’Arqué era on avui en dia hi ha els Mobles  Avenida. Recordo que hi havia Ca la Pura, que feien llegums, però els venien on avui en dia hi ha l’Esplai, davant de Can Camp. Allà hi havia un reconet, i allà venien les llegums. Recordo en Jaumet, que era el de Ca la Pura, que era germà d’en torres recader. Aquell home tenia un hort al costat de Can Tei. Tenia una burra i al matí amb les olles sortia de casa seva, i aquí baix a l’esplai, venia el gra cuit. Baixava amb el carro, amb les olles, i venia amb el carro fins aquí baix, per agafar més tros de poble. Sempre hi anava jo. Recordo que em deia que aquella burra tindria una burreta petita, com que era burra tenia les “metes”, i em deia que allò eren les orelles de la burreta que havia de néixer. Em fotia cada enredada aquell home! Però clar, jo era petit, devia tenir quatre o cinc anys.

Recordo també de petit, que jugàvem a pilota aquí a Can Cogul. Tenien una porta de fusta que feia de porteria, i es clar, jugàvem allà la carretera, i com que feia pendent la pilota va anar carretera avall. Passava un cotxe d’aquells d’aquell temps, es va aturar, es va endur la pilota. Aquell temps n’hi havia poques de pilotes, i una que en teníem, se la va endur. D’això me’n recordo ben bé, ens vam quedar ben fotuts!

 

Parlem del clima de convivència durant la República....

 

 

Jo no recordo problemes de relació, no hi havia aquella fòbia de si un no anava a missa se’l miraven malament. No, la gent vivia amb normalitat. Durant el franquisme, sobretot al principi, el que no anava a missa se’l miraven una mica de cantó. Al principi, desprès amb el temps...

Jo recordo al costat de casa, la meva mare anava a fer botifarres a Cal Bacallaner, que era a Can Ventura, on ara hi ha la botiga Laia,  allà hi havia una tocineria. La senyora d’allà era la germana d’en Rodriguez, el modisto, doncs la meva mare anava allà a fer botifarres. Recordo, Mare de Déu, que sempre era per allà dins, tenien una furgoneta i anaven per les cases de pagès a vendre.

 

 

 

Aquesta furgoneta em sembla que els del Comitè li van demanar al noi Ventura, oi? Algun problema li va comportar...

Home, i tant, mira, que l’afusellessin. Quan es van emportar al pare, que anava amb crosses, la senyora no hi era, hi érem la meva mare i jo. Se’l van emportar en Cuspinera i un que li deien el  Gravat, un altre que era falangista, aquests eren de la seva! Se’l van endur, i nosaltres ens vam quedar esperant que la Remei tornés al vespre. No hi havia ningú més a la casa. Li va sortir pena de mort inclòs al pare, i es va assabentar que havien afusellat al fill perquè el defensor va dir que si li havien matat al fill, i a més era un home que anava amb crosses, potser que no el matessin. Llavors el van desterrar i va estar molt temps a València.

Es clar a la cas hi havia en Pere, que era el que van afusellar, i van dir que ell era qui portava el cotxe quan van anar a agafar en Planes, el petit Cicle que li deien, i diuen que una de les filles li va dir que l’agafessin a ella en comptes del seu pare, i diu que ell li van contestar que de noies maques no en volien. Ell era un noi amb bons sentiments, era bon nano, era esbojarrat com l’edat. Fixa’t que el seu germà va marxar cap a França, i els seus pares li van dir que marxés amb en Jaume ( que encara és viu ) Ell els va dir que no feia falta marxar perquè no havia mort ningú i en Franco havia dit que qui no tingués les mans tacades de sang no havia de tenir por. No va marxar perquè no havia mort a ningú. Potser hagués esperat mig any, i no s’hi hagués presentat i no li hagués passat res.

 

 

Parlem de l’escola....

 

 

Al començar si que parlàvem català amb normalitat. Jo havia anat allà a davant de Can Ton Manel. S’entrava a l’escola pel carrer Sant Lluís. Ara és una torre, allà hi havia hagut un altre edifici, que el van tirar a terra. Pel costat de dalt estava ballat, allò donava a Can Sala. Hi havia un passadís....El que és ara Can Sala, era una Torre, que anava del carrer Samalús al passeig. Feia una muralla, que envoltava tot el que ara és la Plaça del Silenci. Aquell corredor que hi ha, per allà se sortia i s’anava cap al passeig. En temps de la guerra hi havia hagut nens refugiats, de Madrid i per allà, hi havia un jardí molt gran, tot el que era el vol de l’envà era ple d’avellaners, i al mig hi havia gronxadors, i unes paral·leles. Llavors hi havia les cotxeres, i allà on hi ha ara el Casal dels Avis, hi havia una piscina. Era la torre d’en Sala, el que va fundar l’Asil Hospital. La meva mare li havia de fet de minyona al senyor Sala. Una filla d’en Sala havia tuberculosa, i li va costar molts cèntims poder-la curar. I va dir que si la seva filla es curava, donaria la mateixa quantitat de diners al poble. I va ser quan es va fundar l’Asil Hospital. Encara hi ha una placa on diu que l’Asil és gràcies a una donació de l’Ignasi Sala. Ell va pagar l’antic edifici. Tot per dir-te que tot allò era una torre, i que per la part del que ara és la plaça no s’hi podia accedir. S’havia d’entrar pel costat del carrer Sant Lluís.

 

Si que tinc bon record de l’escola, el que passa que durant la guerra sovint no hi havia classe, i el record és una mica borrós. Llavors, acabada la guerra no van venir els Hermanos, van venir mestres. Un era en Barot, una altre era Santos Barrios, i un altre es deia Pedro, ara no recordo el cognom, fins fa poc encara era viu.

Recordo que a l’hora del pati venia un Guardia Civil, i ens feia fer l’instrucció. Ens ensenyava el pas i a posar-nos rectes i “firmes”. Portava un diari cargolat, i si et sentia parlar en català, ja te l’havia fotut. Jo la mili no la vaig fer, perquè era fill de vídua diguéssim, però recordo que sé marcar el pas, perquè aquell venia allà a fer-nos la instrucció.

No recordo mals tractes, però recordo que hi havia algun mestre que fotia un bufetada quan ho veien convenient. Jo no havia rebut mai, no era massa mal nano! Allò de que “ la letra con palo entra mejor”, poder una mica també és veritat. Si que hi havia algun mestre que ho feia, però també ho feien els Hermanos quan van tornar. Jo sempre dic que potser hem anat del primer pis a l’últim. Sense passar pel pis del mig. Com que jo no ho vaig tenir, que el meu fill ho tingui, i ni una cosa ni l’altre. No hi ha hagut un entremig.

Avui en dia per casar-se demanen un crèdit, jo recordo que allà al costat de Can Partegàs hi havia hagut un lloc que podies comprar a terminis . Si volies fer els mobles de casar i anar pagant quotes, allà va ser el primer lloc de La Garriga que jo van fer.Com al principi de  les televisions. Al principi, els Tresserres et deixaven la televisió, i si la volies veure hi havies de posar cèntims. Llavors ells anaven a buscar els cèntims, però al final la gent es quedava la televisió, perquè es clar, aquella llaminadura com la treies? ( riu )

 

Jo recordo que anava a l’escola , però feia d’escolà. Fent d’escolà, gairebé la tenies  franca l’escola. Llavors els diumenges anava a repartir en un pastisseria per guanyar cèntims. Es clar, què passava ? que quan tenies catorze anys, a treballar! A casa havíem tingut la sort que la mare al ser boquedera als hiverns, els diumenges, anava a cases de pagès a fer botifarres. Aleshores, hi havia el costum que a més del que pagaven, tenien el costum de donar el que sent deia el tast. Era una botifarreta de cada. El menjar a casa no havia faltat mai per aquesta qüestió. Recordo que els nens del barri si et veien sortir menjant una botifarra deien :” coi, d’on la treta aquest ?”. Perquè la mare a més de treballar a les botigues, els diumenges anava a les cases de pagès. A casa cada setmana hi havia botifarres. A part que anava a les botigues. Havia anat a Can Torrents encara de soltera, Can Cogul, havia anat a Can Julià, allà on hi ha ara la farmàcia, en Portet hi havia tingut una tocineria, que hi havia hagut abans l’Isidre Garriga, era el pare de la Conxiteta...doncs allà hi havia hagut una tocineria i llavors se la va quedar en Portet. Doncs allà també hi havia anat. També havia anat a Llerona, a Samalús a Can Castellet i a Figaró, així que tenia tota la setmana ocupada amb botigues, i llavors a l’hivern a les cases de pagès els diumenges. En aquest sentit nosaltres havíem estat un privilegiats. A part que durant la guerra les cases de pagès, com que sembraven, i et donaven pa o un quilo de mongetes, ja et dic que havíem estat uns privilegiats en aquest sentit. A part la mare era filla de Samalús, a Can Pau Roig, i es clar, anaves a ca l’avi i ....allà hi havia hagut uns de Madrid refugiats, que precisament la neta d’aquests senyors surt a la televisió a Antena 3, la Montserrat Domínguez. Doncs aquesta noia, la seva mare, van ser durant tota la guerra, a Samalús a ca els meus avis. En deien a Can Pau Roig, que era a Can Oliveres. La casa es va vendre i la va comprar la Senyora Sants. La casa era de la família Oliveres Valldeneu. Ara aquesta casa la té el metge, l’Espasa, la van comprar els seus sogres i ara la té ell. La meva mare va néixer allà.

 

 

 

Parlem de l’escola...

 

Tot era en castellà, jo el català no el sé escriure bé. Llegir-lo, el llegeixo, però si em porten un escrit en català o en castellà, em passo al castellà perquè per mi és molt més ràpid. A casa en Ramon i la Carme igual que jo, l’únic que el domina a casa és en Josep. La meva filla, ara també, perquè el va aprendre de gran. Però a l’escola també ho van fer tot en castellà. Ara, la llengua de relació era el català. Les qüestions oficials, a la força, era tot en castellà, ja que si no et deien: “ habla en cristiano”.

 

 

 

 

Relació entre església i règim franquista....

 

 

Es clar, tot anava lligat. No obstant això, durant la guerra, el mossèn que hi havia aquí, mossèn Antón, va estar amagat a Can Borrell. Els del Comitè ho sabien i no el van anar pas a buscar. No el van pas matar.

L’església, amb el règim jo crec que a ciutat potser era diferent, però als pobles, com que la gent més o menys es coneix, encara que fossis d’esquerres, si demanaves un favor, més o menys te’l feien. Si que si anaves a missa, els capellans, potser si que et miraven millor. Molts anaven a missa per aquesta raó, per tal de que els veiessin. Per anar mudats. I molts anaven a missa per tal de que els veiessin perquè de catòlics en tenien poca cosa. Clar, vestia anar a missa. I molts hi anaven per anar mudats, i que els veiessin una mica. El que és catòlic, ho és i anirà a missa primera, però a missa primera, hi havia quatre gats! En canvi la missa de dotze era plena. Què vol dir? Doncs que la gent hi anava pe tal de que els veiessin. Una mica per això, i una mica perquè a vegades el diumenge al matí anaves a treballar, i a mig matí et vesties una mica bé i anaves a missa. Feia més festa.

Els capellans que hi havia hagut a la Garriga quan jo feia d’escolà, que hi havia Mossèn Antón, Mossèn Turc, Mossèn Pié, Mossèn Vilar....i llavors n’hi havia dos que venien els estius. N’hi havia dos, un era mossèn Lin, que era un capellà belga i un altre que estava al Blancafort. De fet, aquí n’hi havia quatre de fixos. Mossèn Pié vivia allà al costat de les monges, al carrer Cardedeu. Era rabiut! Una vegada em va estirar les orelles allà davant de l’altà. Jo ja havia ajudat a dues o tres misses i el que havia de venir ( l’altre escolar), no va venir. Es clar, ja vaig sortir una mica emprenyat, i es clar, quan havies de dir el “déu encomana’m” que l’havies de dir en llatí, jo més que dir-lo feia un sorollet ( remugava ). Rondinava, i el capellà em va agafar de l’orella i em va amorrar a les escales de l’altà i quan em va deixar l’orella, vaig marxar i el vaig deixar sol. Em vaig treure la sotana o el ruquet i vaig marxar. El capellà també en portava de ruquet. El ruquet era allò blanc que va per sobre, i els diumenges era més maco. Els enterraments de rics, se’n posava un de més maco. Veus amb això si que hi havia diferència. Els enterraments de rics el carro venia amb unes cortinetes als costats, que baixaven dels sostre del carro i el cavall portava un plomall al cap de color negre. Llavors hi anaven quatre o cinc capellans, i si era molt ric, encara hi anava l’escolania cantant al costat del carro. I al davant, tres escolans, i un altre que portava l’encens. En els enterraments de pobres ja no portava cortinetes ni plomall i tres escolans justos, la creu i els dos que portaven els ciris. El capellà cantava un cop o dos, i si era de rics, cantava tota l’estona. Recordo un enterrament que havíem fet a Ca l’Ican ( ? ), que tot i que és tocant a Figaró, la part del davant pertany a La Garriga, i hi havíem anat a fer un enterrament. O sigui que veníem per la carretera, fins l’església i desprès fins a la Doma!

Abans també es feia el Sal Pas. Saps què és ? El Sal Pas en temps de Quaresma anaven a les cases de pagès, beneïen la casa, posaven un ciri, beneïen la sal, i els escolans, amb aigua fèiem una pasta, i amb una cullera, tiràvem aquesta pasta a la paret de la casa. Això a les cases de pagès , i als pobles, a cada carrer hi havia una casa hi havia una casa determinada. Al carrer Calàbria, tothom anava a can Pona, i tothom portava un ciri, i un plat amb sal. Aquella sal era beneïda , i llavors casa per casa, passaves i com amb un morter, quedant enganxada.

Recordo quan fèiem d’escolà que agafàvem el tren fins a Figaró, baixàvem, fèiem Ca l’Ican, Can Mas, Can Palau, i d’allà a Can Borrell, Can Morull, a Can Jacob...totes aquestes cases de pagès. I Un altre dia feies el costat de Ca l’Espargaró o el costat de Samalús.

És igual que els ciris que donaven pel dia de la Candalera. El dia de la Candalera es donava un ciri, quan hi havia tempesta, la gent encenia aquell ciri o la que havia estat al monument. Perquè abans cada casa portava ciris als monuments, i llavors l’anaves a buscar, per tenir un ciri per les tempestes o ple que fos. Jo com que feia d’escolà, la gent portava ciri, els posaves un número, i llavors sabent el número el podies anar a recollir. La gent et deia: no me’l cremis gaire!

Això és igual que la processó de Corpus. Aleshores només hi anaves els homes, i portaven ciris. Jo com que treballava a Ca l’Arisó, teníem uns ciris que feien potser un metre i mig. Doncs per Corpus venien a buscar el ciri. Si l’estrenaves, pagaves l’estrena més el que gastaves. Era com si el lloguessis. Te’l pesaven i pagaves la diferència , que era el que havies gastat a la processó. Tornaves el ciri a Ca l’Arisó i pagaves. Els homes anaven amb una paperina de caramels, mentre les dones esperaven assegudes amb la cadira baixa que passés la processó.

Quan fèiem al Sal Pas, i anàvem a Can Palau o Rosanes , que eren cases de prestigi, els escolans estàvem contents, perquè ens feien un berenars de llonganissa i pa amb tomàquet i botifarra ! Suposo que ho feien per quedar bé amb el senyor rector.

Ui, si, , si no anaves a doctrina no tenies l’assistència per anar al Patronat! Calar, jo com que feia d’escolà no necessitava l’assistència, perquè com aquell qui diu, l’agafava de la pila! Però clar, si no anaves a doctrina el diumenge a la tarda, no entraves al patronat! S’hi feia comèdia, i de ball gairebé mai, molt poques vegades. Pastorets, comèdies...si que desprès de la guerra, s’hi feia molta cosa tipus revista. Hi havia aquell en Juvany, i en Codina i la noia Pla, en Cuc, i les manyes que els deien. Però el ball a La Garriga es feia bàsicament a l’Alhambra i per Carnaval ( Carnestoltes ), alguna vegada a Can Xicorder, i a l’estiu al Casino, però es clar, només pels senyors de la colònia. I els palcos ( llotges ), per la Festa major, també els tenien els senyors. Per què antigament l’envelat es feia a la plaça de l’Església, i inclòs al camp de futbol. El camp de futbol era un lloc on la gent hi anava desprès de la feina, perquè no hi havia diversions. A la plaça a jugar, i als cafès hi anava els quatre jugadors fixes. Als vespres a dormir aviat. Això era el que es feia abans. Als cafès s’hi anava per les diades, de Sant Antoni, una diada de Carnaval, o una diada que es fes ball. A l’Alhambra hi havia el cafè i des d’allà podies entrar a la sala. Hi feien zarzuela i comèdia.

El Centric Club havia estat església, jo hi havia fet d’escolà. I la comunió! Al costat de l’antiga torre dels Porter , em sembla que la tenien llogada. I on ara hi havia hagut el bar l’Escala, allà hi havia hagut el Centric Club. Abans de la guerra devia ser un casinet, llavors quan van cremar l’església va fer les funcions d’església, i més endavant va ser el Centric. Ho portava en Baldiri, que era el que portava Can Xicorder. Portava els dos bars.

Sí, en principi Can Xicorder era més d’esquerres i l’Alhambra més de dretes. A tots dos llocs hi feien cine i ball. Però quan feien ball la gent, a la pràctica es repartia. Si que recordo que quan feien cine, t’havies de posar dret i cantar el “Cara al Sol”. Et feien posar dret amb el NODO i cantar el Cara al Sol , coi, si no ja et miraven malament!

 

 

 

Parlem de l’entrada dels nacionals....

 

 

De Granollers aquí van trigar tres dies. El dia que van bombardejar, nosaltres vam sortir al balcó. Van agafar a un motorista  em sembla, que s’havia arribat a La Garriga a veure si encara hi havia forces, i el portaven presoner pel carrer gran. Encara érem al balcó quan van passar els avions. Jo com si fos ara , vaig sentir el crec crec crec , com desenganxaven les bombes de l’avió. Ja vam baixar cap al primer pis que hi havia en Palau pintor que vivia al primer pis. La dona d’en Julio paleta era la neta de l’Esteve Palau que viva al primer pis. Recordo que hi havia la consogre d’aquest home, i aquella dona era al galliner i li va caure metralla! Doncs l’Esteve Palau estava malalt , i era al llit, i se que nosaltres ens vam posar al sota al llit, perquè havien dit que si eres a dins les cases et posessis un matalàs a sobre el cap. Les bombes fortes van anar a caure a prop de l’estació, perquè una mica més avall del Roure hi havia una casa que es deia Can Rovelló o Can Roselló, allà hi va caure una bomba, al passeig. Un fill de Ca l’Eduardo, el germà d’en Lluís que encara hi és ara, va morir.

Havien dit, que no hi havia estat a temps, però que volien volar el pont de Can Palau. L’estació en si no sé si la van tocar. Al refugi no hi va anar ningú, bé si, els que vivien a prop si. N’hi havia un altre de refugi a darrera Can Santa Digna, però em sembla que la gent no hi tenia massa confiança, perquè el terreny era molt sorrenc, i si hagués caigut una bomba hagués quedat tot Déu colgat!

Jo recordo en temps de guerra que anava a buscar la llet a la vora del  “matadero” que hi havia aquest e Palau... El “matadero” era allà on hi havia hagut l’ajuntament antigament, que ara hi ha el Centre Excursionista. Al davant hi havia uns corrals, que aquest en Palau hi tenia vaques. Jo anava a buscar la llet per casa. Allà hi havia els moros, i voltaven per allà. I a Can Dolcet, hi havia els Guàrdies d’Assalt. Un a vegada amb aquest en palau, i amb en Ferran de Ventura, que era el petit, el de Cal bacallaner, a les cases barates hi havia un canyar. Allà hi vam trobar unes caixes de zenc plenes de bales amb “l’empeine” i tot. Les vam buidar, i fèiem una pila de pólvora i al voltant posaves  les bales al voltant, enceníem la pólvora, i es clar, s’escalfava el pistó, explotaven i al davant i fotíem un pot o alguna cosa a veure si petava,  i els mossos aquests que hi havia es van passar que eren tretes, i nosaltres vinyes amunt fins l’Ametlla perquè no ens agafessin aquests! Devíem tenir ...mira jo nou anys i ells deu o dotze...

 

 

 

Els nacionals venien de Granollers, però jo per on van entrar no ho vam veure. Nosaltres érem al carrer Calàbria, i els vaig veure passar pel carrer gran. Van passar pel carrer Calàbria, jo recordo davant de l’Alhambra els cavalls dels moros i els comandants. Aquella mateixa nit van fer ball a l’Alhambra i a Can Xicorder. Els sergents i comandants a la canalla ens donaven caramels i xocolata, i les noies a ballar amb els soldats. Hi va haver festa grossa perquè havia acabat la guerra. Ara per on van entrar....si venien de Granollers era més lògic que entressin per Can Tarrés que per l’Ametlla. Per entrar per l’Ametlla havien d’anar per Canovelles, havien de fer molta volta. Ara potser van entrar per tres o quatre punts, si tenien la població voltada.

 

 

 

Represàlies....

 

 

Es clar, els que eren de dretes se’ls van obrir els ulls, i els que eren d’esquerres van quedar tocats. Es clar, uns s’havien d’amagar i els altres just tenien feina. Recordo els estiuejants, a Barcelona havien passat gana, perquè als pobles menjaves, però a la capital hi havia senyors que tenien una fàbrica i els l’havien incautat i  no tenien mitjans de vida....en canvi als pobles durant la guerra el que no tenia un parent pagès tenia un tros de terra, però a la capital no pots pas menjar adoquins. Ara, quan es va acabar la guerra aquesta gent va haver de tronar a organitzar els negocis. N’hi va haver que ho van poder fer, però a d’altres els va costar més. Per això els que podien anaven cap als pobles, principalment els que tenien canalla. Jo recordo que aquí on ara té al casa en Pujadas, allò era tot una torre. Allà hi havia un torre que era Can Creixell. Allà hi havia tot de nanos que havien vingut de Madrid, que eren refugiats que recordo que anaven amb bates i el cap pelat, que per cert havies de passar ràpid perquè si podien t’estovaven! Doncs allà n’era ple d’aquests nanos. Igual que alguns van anar cap a Rússia, d’altres els van portar cap als pobles, i es clar als pobles, de guerra no n’hi va haver. Aquí de trets no n’hi va haver. La guerra aquí va ser pels bombardeigs i per les represàlies. A Granollers si que van fer mal. I aquí recordo que el Blancafort el van fer hospital, i molts venien de Granollers.  A mi, recordo que els moros que hi havia aquí, jugant jugant em van fotre un tret a dos metres del cap!

 

Llavors et feien fer de falange, tota la canalla de falange. Et donaven la camisa amb les fletxes...i els diumenges a desfilar! Alguna vegada havíem baixat a Barcelona a desfilar. Es clar, de les camises et deien que paguessis la voluntat. Recordo que la mare em va donar un duro, i em va dir que la voluntat eren dues peles! Les repartien allà la residència, on hi havia hagut el Comitè, i recordo que els vaig dir que la mare m’havia dit que em tornessin tres peles, i clar, passaves una mica de vergonya, però me les van tornar!

Recordo que allà on ara hi ha el Bellestil, hi havia hagut soldats, perquè estava ple de fusells, i nosaltres, els que ens havien fet fer falangistes, vam portar els fusells d’allà cap aquí. A mi em feia gràcia quedar-me un fusell, però com que els tenien comtats, me’l van fer tornar!

Captaven a la gent, feien jocs i activitats, i el que era de falange anava aquí i allà, i es clar el jovent què vol? No era pas per convicció no!

L’Acció catòlica havia estat on hi havia hagut els Hermanos, i l’Auxili Social, allà al costat del patronat. Allà donaven dinar als més necessitats. Les nenes joves, maques, servien a taula. La de cal Triqueter, les cases “bien”! NO va durar massa temps.

 

Com recorda l’escola dels seus fills?

 

La nena va anar a les monges, i en Ramon i en Josep , als Hermanos, fins al Batxillerat. En Ramon ja va anar a Barcelona més endavant. Ja eren els últims anys del franquisme, tothom fotia el que volia pràcticament. Pel que fa a les formes ja es veia que aquell home s’acabava i que hi havia d’haver un canvi, però sempre hi havia aquella coseta de qui ho agafaria!

El dubte  estava aquí, la transició com es faria? No hi havia una seguretat de que aquell deixés un Carrero Blanco o una altre militar, o que el rei en comptes de fer-se demòcrata hagués continuat amb el règim Segur que si hagués continuat el règim els militars s’haguessin posat al seu costat. En canvi, en el 23 F mateix , es va posar al costat del poble. Això se li ha d’agrair, va ser moderat! En els últims anys, tothom més o menys fotia el que volia!

 

Clar , la guerra sempre porta inseguretat. Quan van arribar els nacional, ningú pensava que durés tants anys la dictadura. Ara, aquí també el van recolzar molt a en Franco. Es clar, els que havien tingut una fàbrica, els l’havien pres, i la van poder recuperar, naturalment, si tens possibilitat de recuperar la casa, tu et decantaràs pel que te la torna. Però vaja, aquí els que eren de dretes o bé els que  tenien patrimoni més aviat estaven de cara en Franco que de cara a la República. Clar que hi va haver rancúnies ple que havia fet el Comitè. I tal com anem els polítics....canvies de barretina, tothom va ala seva! Això va segons com bufa el vent! Es clar, si no t’hi va res...però si et toquen el crostó! Això és com ara l’Estatut, si en comptes que ens en donin cent, ens en donen cinquanta, doncs agafo els cinquanta. Jo ja volia els cent, que és el que em toca, però al mal pitjor, agafo els cinquanta. Doncs això era el que feia la gent, jo pensava com la república, però si aquests em donen el mando com a feixista, doncs mira, feixista, i  la inversa igual clar. Excepte el fanàtic que es deixarà matar per les idees, la gran majoria funcionava segons com bufava el vent, tombaven cap aquí o cap allà.

 

Jo no havia pensat mai que quan van entrar els nacionals la dictadura durés 40 anys, però si et sóc sincer jo no havia estat mai massa polític. Es clar, en Franco tenia coses molt dolentes, però també en tenia alguna de bona, perquè tothom fotia el que volia, si volies treballar el diumenge treballaven i qui volia fotre hores les foties. Clar que també les havies de fotre per sobreviure, però vaja, sembla que ara en foten unes limitacions que tampoc són lògiques en democràcia. Mira aquest home que ha matat als lladres que li han entrat a cas, encara el fotarant a la presó, i en canvi si enganxen els lladres sortiran al cap de dos dies, i això tampoc és lògic.

 

 

 

La mort de Franco.....

 

 

Si, mira, només esperaves quan duraria. Ja et dic que no va ser massa traumàtic aquí al poble, a part dels que eren més de la seca....res!

 

Les primeres que va guanyar l’Albó, per mi les va perdre Convergència. Convergència no va volgué pactar amb el PP, i en canvi l’Albò hi va pactar, i va tenir l’Alcaldia. Bé, hi havia un empat, i algú li va donar els vots. Jo recordo que li vaig dir a en Sunyol que era molt poc polític, perquè un polític, perquè un bon polític si fa falta s’alia amb el dimoni. A part de que jo a la vigília els ho vaig dir que anaven de guanyadors i perdrien perquè l’Albò es va atribuir l’Institut, i això no és cert, perquè el vam iniciar una colla de pares, i ho sé perquè jo hi era! I això els de Convergència no li van rebatre. D’allà baix els Hermanos hi érem en Benzerakry, en Vilella i jo, llavors n’hi havia de les monges i dels nacionals. Es va anar a Madrid, es va començar a remoure. Els primer institut es va muntar als baixos de l’Ajuntament. Com que ella ho va rebre, s’ho va atribuir, però ella s’ho va trobar fet. És com si jo et faig la casa i tu obres la porta!

 

 

 

 

 

Hàbits alimentaris....

 

Dilluns mongetes, dimarts caldo, dijous arròs i diumenge el que podia feia pollastre o conill. Bacallà i aquestes coses es feia a diari, perquè el bacallà sec era barat. També molts fideus, que es feien amb ossada i ventre. I postre, mira, si hi havia fruita si, i si no, sense postre. Aquí la Garriga es collia molta fruita, però quan era època. Quan collíem raïm el penjàvem i et durava gairebé fins a Nadal. Això es feia molt, i clar, qui més qui menys tenia l’hortet. Mira allà als Pinetons jo encara hi tinc un trosset, i allà hi teníem de tot. Passava un home pel carrer que li deien en Nelo ( Nelu ), i anava amb una caixa que era un carro i cantava: Compreu taronges a en Nelo que són bones i a bon preu! El recordo, anava amb el cap pelat i venia taronges pel carrer.

 

 

Jocs....

 

 

A bitlles, els cèrcols...anaves cap a col·legi i anaves per les voreres i per tot arreu amb el ferro aquell, Mare de Déu! Llavors també jugàvem a xapes amb les anelles dels coixinets!

A les capses de mistus ( llumins )en dèiem faleres. Les retallaves una mica, ho plantaves amb una mica de sorra i feies una ratlla. Tothom en posava una i les que feies caure eren per tu, i llavors les canviàvem. I les noies jugaven a cromets! A la xarranca! I a la plaça jugàvem a baldufes. Feies una rodona grossa i una de petita al mig . al mig posàvem les baldufes, i si al tirar amb la teva feies sortir una baldufa, la guanyaves, i si la teva rodava i quedava a dins l’havies de posar al mig. La perdies. Teníem una manera de tirar-la que li dèiem “trencacames”. Era igual que jugar a bales, una bala cadascú i les que guanyes eren per tu. Per això un dia en tenies moltes i un altre dia no en tenies cap!

 

Motius...

 

Hi havia un lloc que en deien Cal Guardià. Allà on ara hi ha el Tot Fusta, allà hi havia Cal Guradià.

Cal Ton Barber, era allà on ara venen mòbils, allà al costat del Termes. Era la família Calls, que havien tingut la barberia allà on la Rosa hi havia tingut la peixateria.

Cal Baster era la família Forcada. Tot i que a Can Camps també li deien Cal Baster. Però en Forcada va començar fent matalassos, al costat de Cal Barber.

També hi havia Can Martí.

 

En Gravat vivia al costat d’on ara hi ha el taller d’en Puigdomènech, la davant de la casa que hi ha el cavall. El motiu li venia per haver tingut la verola. Tenia els cavalls arrissats i una cara de mal parit que encara el veig ara!