Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

A la recerca de paisatges garriguencs desapareguts: el llac de la Garriga

El llac de la Garriga

Creuant les dades documentals i geoarqueològiques s’ha detectat un llac medieval que era objecte d’una explotació pagesa diversificada (cacera, pesca, conreu de les ribes, etc.). Situat a la rodalia de Ca n’Illa, hauria ocupat un vell braç del riu Congost que discorria a l’est de la petita illa que va donar nom a la casa. Tot indica que el llac també rebia aigua a partir de la bassa de l’horta dels barons de Centelles.

-> Veure mapa en pantalla completa

Referències documentals

Un espai singular en el paisatge agrari medieval de la Garriga era el llac o estany situat a l’extrem nordest de la plana al·luvial. Es trobava al nord de la capella de Santa Maria del Camí i de les cases del seu veïnat, per l’est limitava amb el camí ral («in camino regali per quod itur a Vic») i per l’oest amb el camí vell que anava de Santa Maria del Camí a Montmany («camino vetero de Monmany»). Es tractava d’un espai humit de suficients dimensions per donar-li el seu nom: era el llac garriguenc per excel·lència. El documentem prou assíduament a partir de l’any 1314 (“as lach”), senyal de l’interès dels pagesos garriguencs per tenir-hi terres a prop. A prop del llac també hi havia bordes, cases dependents de masos principals, com la “borda de Cestany” que el 1384 Bernat de Rosanes va establir a Pere de Vinyals. L’explotació del llac proporcionava, sens dubte, recursos importants que, tanmateix, no es documenten: potser peix, terres i graves per a la construcció, fullaraca per al bestiar, canyissars i canemars, tot plegat associat als horts i terres regades que són l’objectiu principal dels textos.El llac ja s’havia començat a reduir a finals del segle XV. El 1422 es trobava al costat d’un “camp llarch”, indici que potser ja s’havien iniciat treballs de colonització i de reducció de la superfície d’aigua. A finals de la mateixa centúria (1492-1497), els esments de «lo camp del Lach» ens confirmen la colonització de les vores i que, aleshores, ja era més un camp que el llac antic que li donava nom. A mitjans del segle XVI, les peces de terra situades al Llac pagaven censos en forment, es mesuraven per jornals de llaura de bons bous i incloïen vinyes («Camp dez Vinyet sive del Lach»). És possible que aquesta reducció del llac s’hagi de relacionar amb el canvi agrari garriguenc després de la crisi baixmedieval, amb un augment de l’interés per la producció de forment destinat al mercat i la progressiva vinculació del Rec Monar al regadiu.

La desaparició del llac

La  documentació històrica recull rierades des d’antic i no és excessivament rar trobar referències, per exemple, a la destrucció de molins riberencs per crescudes dels rius en els textos medievals. Les notícies es fan més riques a partir del segle XVI. Així, parlant en general del riu Besòs, del qual el Congost n’és afluent, Pere Gil va observar el 1600 en la seva Geografia de Catalunya que aquell era “riu que va no ràpido sinó molt pla; y te molts rams del qual nayx y camina casi per tots sos rams desde Tramontana à mitgdia, per espay de sinc o sis llegües; y per esta causa en temps de grans plujas creyx molt; comté molt fanc, y arena falça movedissa: ha succeyt moltes vegades offegarse homens y animals en ell”. Pocs anys després, Jeroni Pujades va escriure en el seu Dietari que el "Dissabte a 9 de Janer de 1621, la Seu de Barcelona, dins lo claustre fa processó per serenitat, que los rius venen grossos que no poden entrar provisions. Lo Prat s'és tot negat; Llobregat ha enderrocades moltes casas; dins Barcelona ne han caygudes algunes; Basós a cinc o sis dias no.s passa y ha fet grans danys en los sembrats".

arqueomorfologia_canals
Un plànol esquemàtic elaborat el segle XVIII mostra com la dinàmica fluvial anava desplaçant la llera del riu, creant diversos paleocanals a l'oest de l'illa fluvial de ca n'Illa. El marge que delimitava l'oest d'aquesta illa, així com alguns d'aquests paleocanals es poden intuir en les formes del parcel·lari dels segles XIX i XX així com en el relleu de la zona on es distingeix una franja deprimida a l'oest de ca n'Illa.

El 1790, el viatger Francisco de Zamora (Diario de los Viajes hechos en Cataluña) també va observar al Vallès que “todas estas rieras que son en número de 18 o 20, vienen a parar al Besòs de modo que (...) cuando hay grandes lluvias es tal el ruido y la abundancia de agua que se ve extendida por todo el Vallés que parece que se va a inundar todo. En efecto, el territorio del Vallès padece de infinito con las inundaciones, cuya causa y remedios merecen un examen muy serio del Gobierno”. Francisco de Zamora es feia ressò probablement de l’impacte causat per una de les grans avingudes d’aigua que durant el Set-cents va patir la conca del Besòs (1634, 1636, 1642, 1678, 1687, 1726, 1727, 1739, 1787, 1790, 1791, 1796, etc.) que puntegen l’anomenada “Petita Edat Glaciar” a partir dels segles XIV-XV. La Crònica de Bruniquer ja descriu una gran rierada del Besòs del 8 de setembre de 1447, la qual “enderrocà e trancà molts arbres e moltes parres altes e (...) a més se seguí aquella hora e die que lo flumen  de Vasòs per grans aygues infla en tant que trencà la part de Sant Martí de Probensals e ompli d’aygua la llacuna e a la part de Sant Martí fins pres la Torre de Mosen Bernat Fivaller apres lo Clot devers mar enderrocà dues arcades del pont Nou de pedra que es dellà lo pont Vell qui va a Badalona e dempnare greument les cases den Llull den Serra de Lllimona den Sabater e den Oliver que eren vers a la mar e la llaguna e ha mort molt vestiar gros e menut segons relacions de molts”.

 

FI-1-1200_0.jpg
Exvot que representa una rierada, segles XVIII-XIX
(Fundació Maurí de la Garriga)

Entre els segles XVII-XVIII, la freqüència de les rierades es va multiplicar. La documentació local se’n fa ressò per primera vegada en aquest període. El 1614, per exemple, una terra que havia tingut 10 cortans de sembradura va veure reduït el cens que se’n pagava perquè “les aygües pluvials y de la riera sen han aportat” un bon tros. Pel juny de 1791, trobem que “en la parroquia de St. Pere de Vallcàrcara hi hagué un fort aiguat y se creu que la abundància del aigua que inapropiadament baixa per lo torrent de la font den Llanas del mas Antich sen porta á Joan Draper brasser de la present parroquia casat ab Maria Xicola, lo qual se judica se havia suplogat sota lo pont del Camí Ral, y la aigua lo tragué en la Garriga hont lo trobaren lo endemà mort y fou sepultat a la mateixa Iglesia parroquial de la Garriga”. Les rierades i inundacions van obligar a desenvolupar tècniques de condicionament i reforçament de les lleres i de barreres per aturar o disminuir la força de l’aigua. Un dels sistemes tradicionals per reforçar les Ribes era la plantació d’arbres amb arrels apropiades per fixar les terres, canyes, etc. L’any 1778, uns horts limitaven amb el Congost “mediant una porció de terreno que antes era també hort y vuy en dia és arenal y pedregar y alguns arbres y sàlichs per resfoy y resguart de las avingudas de dita riera”.

I-4
Recordatori d'una de les rierades del segle XVIII a les Terres de l'Ebre

Aquest últim esment forma, amb altres referències documentals, un conjunt d’indicis sobre una rierada de grans dimensions durant els anys centrals del segle XVIII. Així, disposem d’un plànol vinculat a una concòrdia entre les cases de Ca n’Illa i, possiblement, Can Terrers, en què s’indiquen els antics límits entre parcel·les, el recorregut dels recs antics i actuals, el pas de braços del riu Congost, etc. Identifiquem aquest plànol com a part dels documents que es van elaborar durant els ingents treballs de reconstrucció posteriors a la rierada. També disposem de referències al trasllat del molí de Caselles, situat des de l’Edat Mitjana (quan es deia molí de Sant Miquel del Fai) a la riba del Congost i traslladat entre 1766-1768 cap a terres “més resguardades de la riera del Congost” (donant origen al molí de Can Terrers).

Els sondeigs realitzats a la zona de Can Illa documenten la presència de sediments d'origen fluvial formats per còdols de grans dimensions, indicatius del pas d'aigua amb força. Aquests sediments estan coberts per sediments moderns dipositats en el context dels treballs agrícoles. El material arqueològic, incloent la datació per C14 d'un carbó, localitzat en el nivell que cobreix els còdols al sondeig del pati de l'Institut Vil·la Romana, permet observar que aquests nivells s'haurien començat a formar entre els segles XVIII-XIX, coincidint doncs amb la reorganització de l'espai agrari després de les rierades del segle XVIII. A la base dels dipòsits fluvials en canvi hem pogut obtenir una datació per C14 corresponent a l'Alta Edat Mitjana, de manera que es pot confirmar que els materials fluvials són d'època històrica, segurament lligats a episodis relacionats amb la coneguda com a petita Edat del Gel (segles XV-XVIII).

 

FI-1-1200_0.jpg
Les mencions històriques al «llac» de la Garriga fan referència a un sector situat dins un triangle format per les masies de ca n'Illa, can Terrers i la carretera de Granollers (antiga N-152). A mitjans del segle XIX era una zona dedicada al regadiu dividida entre els masos Terrers i Comes (origen de Can Nualart). El model del relleu extret de les imatges del 1956 mostra la presència d'una petita depressió situada a l'est de l'illa fluvial. El sediment de la base del sondeig geoarqueològic del pati de l'Institut Vil·la Romana indica que el seu origen està en un canal del riu actiu de forma intermitent al llarg del temps. L'acumulació d'aigua en un sector més o menys gran d'aquest canal hauria pogut donar lloc a petits estanys o llacunes que van donar peu al topònim «llac» que apareix als documents medievals. Es desconeix encara fins a quin punt es podria conservar sedimentació d'aquest/s estany/s o si rierades posteriors el van fer desaparèixer totalment.

No tenim indicis documentals de que la rierada de mitjan segle XVIII fos percebuda com una catàstrofe pels garriguencs. Potser és que aleshores ja era un tipus d’incident habitual o, donada la magnitud dels rastres arqueològics que va deixar, potser és que, senzillament, no s’ha trobat encara l’esment documental concret. En tot cas, la rierada sí que va tenir conseqüències a tots els nivells. Fou, en certa manera, una “catàstrofe creativa”: va alterar el paisatge, va fer reorganitzar l’espai agrari, va refermar una nova relació entre molins i regadiu, va posar de relleu la diferent capacitat d’accés dels garriguencs a la terra i l’aigua, i, com a conseqüència d’això mateix, va generar episodis de conflictivitat social. En efecte, daten d’aquesta reconstrucció el parcel·lari i distribució de la propietat de la terra que apareixen en el Plano de 1853, en què la plana al·luvial queda gairebé íntegrament repartida entre les cases de Ca n'Illa, Can Terrers i Can Nualart. La mateixa reconstrucció imposa prudència a l’hora de fer retrocedir l’estructura dels recs, especialment la del Rec Monar que apareix en el plànol a l’època medieval: no es pot excloure, en efecte, que el Rec fos aleshores reorganitzat i ampliat aprofitant la creació paral·lela del Regadiu de les Roques i les concòrdies per la propietat. 

També trobem a la mateixa segona meitat del segle XVIII referències a conflictes judicials per l’ocupació pagesa de terres als marges de la finca de Ca n’Illa. Els acords entre les principals cases, doncs, no van ser els únics interessos en joc en la reconstrucció i, de fet, no podem excloure que les ocupacions de terres pels petits pagesos en risc de quedar fora de la propietat influïssin en la creació del Regadiu de les Roques com a forma ordenada de donar accés als petits camperols a la irrigació.

A finals del segle XVIII, tot i que els elements del paisatge podien ser d’origen medieval, la seva articulació conjunta i, encara més, els drets de cadascú sobre ells, van ser reformulats arran d’una catàstrofe natural. Els principals beneficiaris del canvi foren els hisendats, que van aprofitar la seva força per repartir-se l’espai agrícola. Aquesta situació va ser un pas més un procés de despossessió pagesa, però, que no era nou: s’havia iniciat a l’Edat Mitjana a mans dels senyors feudals, dels quals els incipients capitalistes agraris van continuar la tasca en un nou context social i econòmic en el qual s’encardinen fenòmens naturals, formes de gestió del risc preindustrials i desigualtat social.

Localització del llac

Una de les fonts d’informació utilitzades, el Plano geométrico del término jurisdiccional de la Garriga (1853) mostra, en l’emplaçament on la documentació medieval permet situar el llac, la presència de grans parcel·les vinculades a Can Terrers, Can Nualart i Ca n’Illa. Creuant les dades del parcel·lari amb el relleu que hem pogut obtenir de la fotografia aèria de 1956, es poden apreciar 3 sectors: a l'oest, la línia que separa les terres del mas Illa de les de can Nualart segueix una petita variació en el relleu que interpretem com un rastre de l'antiga illa; per la banda est, les terres de Can Terrers s'estenien cap a la terrassa més alta per on circulava el camí ral; entremig hi havia una franja allargada de terres que pertanyien al mas Nualart i que ocupaven les àrees més deprimides. Aquestes depressions serien la conseqüència del pas d'un antic canal del riu i també el punt on s'hauria pogut formar el llac mencionat als textos medievals. Cal tenir en compte també que l'antic nom del mas Nualart, «Mas Comes», podria fer referència a aquestes petites depressions, igual que «Illa» en feia a l’illa fluvial i «Terrers» als dipòsits de material al·luvial sobre el que s'aixecaven el mas i les seves terres immediates.

El 1853 tota l'àrea estava dedicada al regadiu mitjançant canals derivats del rec Monar, i l’aigua subterrània que amarava el sòl a poca profunditat, fet que també permetia la presència de nombrosos pous, com el que donava nom a la «feixa del pou» situada al peu de la capella de Sant Gervasi (Can Nualart) des de l’Edat Mitjana.

arqueomorfologia llac
Les mencions històriques al «llac» de la Garriga fan referència a un sector situat dins un triangle format per les masies de ca n'Illa, can Terrers i la carretera de Granollers (antiga N-152). A mitjans del segle XIX era una zona dedicada al regadiu dividida entre els masos Terrers i Comes (origen de Can Nualart). El model del relleu extret de les imatges del 1956 mostra la presència d'una petita depressió situada a l'est de l'illa fluvial. El sediment de la base del sondeig geoarqueològic del pati de l'Institut Vil·la Romana indica que el seu origen està en un canal del riu actiu de forma intermitent al llarg del temps. L'acumulació d'aigua en un sector més o menys gran d'aquest canal hauria pogut donar lloc a petits estanys o llacunes que van donar peu al topònim «llac» que apareix als documents medievals. Es desconeix encara fins a quin punt es podria conservar sedimentació d'aquest/s estany/s o si rierades posteriors el van fer desaparèixer totalment.

Cal tornar a les referències de finals del segle XV relatives a l’existència de dos braços del riu Congost, entre els quals es trobava la casa de Ca n’Illa. El braç més oriental hauria passat per l’emplaçament del llac medieval, possibilitat que sembla confirmar la fotogrametria. Podem plantejar la relació entre el llac i algun dels antics braços del riu Congost, anul·lats en el context de la colonització agrícola de la plana al·luvial. Tal vegada va quedar com una depressió aïllada susceptible de quedar inundada, això és, d’esdevenir un llac o estany. Les aigües freàtiques i, eventualment, la conducció d’aigües provinents de recs o fonts properes, l’acabarien de fer.

El Plano de 1853 també mostra el que semblen canals de drenatge que surten del centre de les parcel·les que considerem que ocupaven l’espai del llac medieval. Tot i que hem detectat indicis del drenatge del llac des de finals del segle XVI, tendim a considerar que aquests canals es relacionen amb els darrers moments de la història del llac de la Garriga. Concretament, els associem als treballs de drenatge posterior a una rierada que hem identificat arqueològicament a mitjan segle XVIII que va fer desaparèixer els darrers vestigis del llac.