Centre de documentació històrica de La Garriga

Slide 3
Slide 2
Slide 1

baner-estudi-llac-garriga.png

 

A la recerca de paisatges garriguencs desapareguts: el llac de la Garriga

La fi del paisatge tradicional (c.1850-2017)

La fotografia, introduïda a finals del segle XIX, ens proporciona, per primera vegada en la història, un testimoni excepcional dels processos de transformació del paisatge. Les imatges fotogràfiques de la primera meitat del segle XX -tan aèries com preses des de la superfície- ens permeten veure un paisatge en que els usos agraris a la plana al·luvial del Congost es combinaven amb les noves infraestructures viaries i noves edificacions.

-> Veure mapa en pantalla completa

Tot i que hi havia precedents de regulacions des de l’època moderna, a partir de mitjan segle XIX el municipi garriguenc va començar a intervenir de forma sistemàtica en la forma de construir els edificis i de bastir la fesomia de la població: l’any 1851, l’Ajuntament va aprovar unes ordinacions compostes per 45 articles sobre diversos aspectes del govern local, que n’incloïen alguns específicament destinats a regular l’edificació. Les ordinacions van ser seguides per un plànol geomètric del terme (Plano geométrico del término jurisdiccional de la Garriga, dividido en 21 secciones, con la subdivisión de todas sus propiedades y clases de cultivo a escala 1:2500), acabat per l’agrimensor Ignasi Caballol de Mataró l’any 1853. Aquests documents pretenien planificar el creixement de la Garriga, i, resoldre l’encaix entre la dinàmica urbanística i la preservació de les àrees agrícoles.

FI-1-1200_0.jpg
Panoràmica del Regadiu de les Roques l'any 2017 amb conreus a la dreta i erms a l'esquerra

El plànol de 1853 ja incloïa la carretera de Ribes. Iniciada l’any 1846, la carretera va formar part del conjunt d’iniciatives que  contribuïren a la modernització dels termes per on passava. Modernització també volia dir, però, prioritzar la circulació d’homes i mercaderies per davant dels requeriments dels espais rurals tradicionals. Així, la nova carretera va seguir un traçat rectilini que passava per sobre dels camps de conreu i els horts. La diferència amb el camí ral medieval i modern entre Barcelona i Vic, que discorria pel límit dels horts a una cota on l’aigua per regar no podia arribar, era evident: per molt “ral”, és a dir, “reial”, que fos, el camí tradicional ocupava un lloc subordinat en el disseny de l’espai rural de la Garriga. En canvi, la nova carretera de Ribes, passant per sobre mateix dels horts, fou la primera plasmació en el territori garriguenc d’una lògica aliena a la pagesia i favorable, en canvi, a la generació i moviment de capital. La mateixa lògica va anar reduint els espais agrícoles garriguencs a la seva mínima expressió durant els següents 150 anys.

FI-2-600_0.jpg
La carretera de Ribes, construïda sobre el regadiu del Rec Monar,
l'any 1853. Compari's el traçat rectilini amb la "carretera antigua"
d'origen medieval discorrent per l'exterior de les parcel·les.

A finals de la dècada de 1960, s’escrivia que a la Garriga “la actividad específica agrícola tiene poco peso (...) Los productos agrícolas abastecen solamente al pueblo y el sector, en general, sufre un proceso regresivo”. En el cas de la plana al·luvial, es van conservar una mica més temps els trets paisatgístics que havia tingut almenys des de mitjan segle XVIII: una plana de conreu en què s’alternaven el secà, concentrat a la banda est més propera a la carretera de la Garriga a Granollers, i el regadiu, que constituïa la major part de l’espai agrícola. Les parcel·les de regadiu formaven part de l’espai irrigat del Rec Monar, una infraestructura hidràulica d’origen medieval; o bé s’integraven en l’espai irrigat de les Roques d’en Nualart, creat a la segona meitat del segle XVIII i situat en l’extrem nordoest de la plana. Unes poques cases, recs principals i secundaris, coberts pels pagesos i les eines, camins estrets que permetien l’accés a les diferents propietats, basses, etc., tot plegat constituïa un paisatge verdejant que responia a la lògica de la circulació de l’aigua conduïda per gravetat des dels recs fins a les parcel·les. Aquesta circulació, combinada amb la dinàmica de les propietats, havia generat històricament un parcel·lari orgànic, ben diferent del més cartesià disseny que caracteritza els camps de secà, i altament productiu.

El paisatge, doncs, es va mantenir en alguns llocs més temps, fins al darrer quart del segle XX. Es tracta de zones que, a principis de la mateixa centúria, havien combinat les patates i l’horta tradicionals amb l’extensió dels farratges irrigats adreçats a l’alimentació del bestiar de les vaqueries garriguenques, una activitat que va caracteritzar una part substancial del sector primari garriguenc d’aleshores. Tanmateix, després de la dècada de 1970, aquests llocs també van acabar sucumbint.

FI-3-600_0.jpg
Parc urbà al capdavall de l'antic Regadiu de les Roques, destruït a finals del segle XX.

 

Imatge