– Presentació Montserrat
MONTSERRAT: Doncs apa, em dic Montserrat Vila, vaig néixer a la Garriga a l’any 50, per tant tinc 56 anys. Vaig néixer aquí, a casa, en una botiga que ara encara funciona o existeix que és "la Perla". Els pares eren comerciants i de fet, he treballat sempre a la Garriga. He estudiat també aquí, menys l’època de la Universitat i de l'Institut, que llavors com que no hi havia institut doncs, per exemple, jo sóc una de les afortunades que vaig poder anar a l'Institut de Granollers, perquè sinó aquí no hi havia institut. Faig de mestre i en principi doncs, visc aquí, perquè m’encanta viure en un poble tot i que es va fent molt gran i potser de poble no en té tant com en tenia abans, no? Potser ja està bé, no?
- Presentació Josep Ma.
JOSEP MARIA: Jo també, arrels garriguenques totals. Sóc del 45, 62 anys. De petit ja vaig entrar al Blancafort, vaig passar vint-i-cinc anys allà i després ja em vaig passar al món de l’espectacle, i des de llavors, ara justament fa trenta anys que tinc el cine Alhambra.
- Presentació Conxita
CONXITA: Jo em dic Conxita Matamoros, bueno Concepció, tinc... Sóc la més gran d’aquí, vaig néixer al 41 i vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat per qüestions... bueno, la mare i el meu avi són fills de la Garriga, eren fills de la Garriga, el meu pare de Castelló, però va venir de molt petitet a Barcelona i aquí, i per raons de feina del pare, bueno, ens vam traslladar a viure a Hospitalet i vaig néixer allà. Per tant vaig estudiar, durant entremig de setmana sempre a Hospitalet, excepte els dissabtes i diumenges, que dissabtes, diumenges i dilluns veníem en aquí, que la meva mare als anys quaranta i pico, quaranta cinc o així, o quaranta sis, van posar una botiga de roba, una rebotiga perquè no era cara al públic, obert al carrer. I per tant cada final de setmana estàvem a la Garriga, que hi havia també, clar, era la casa pairal, oi? hi havia l’àvia.
I bueno, d’estudis, sóc mestra, psicòleg clínic i psicòleg industrial. He fet de mestre aquí a la Garriga quinze anys i després quan van tancar les monges vaig plegar de mestra i em vaig dedicar a la psicologia. La psicologia l’he feta sempre a Barcelona, tenia despatx a Barcelona, amb socis i... i ara estic jubilada.
- Presentació Núria
NÚRIA: Bueno, jo sóc la Núria Catalán, vaig néixer l'any 55 a Barcelona, la meva mare era filla de la Garriga i per tant també pujàvem estius, festes i caps de setmana, estàvem sempre aquí. La Garriga era quelcom especial per nosaltres i per tant, bueno, doncs viure a la Garriga és un privilegi encara ara. Malgrat que creix, com diu la Montse, encara és un privilegi. Sóc mestra i treballo al Puiggraciós i visc a la Garriga des de fa no sé, quaranta... no trenta, trenta anys deu fer.
JOSEP MARIA: L’alumne sóc jo.
MONTSERRAT: L’alumne? Em sembla que n'hem d’aprendre...
JOSEP MARIA: Aprendre de què?
MONTSERRAT: De moltes coses.
JOSEP MARIA: Bueno, cadascú lo seu.
____________________________________________________________________________
- TAC, cine i ràdio.
JOSEP MARIA: Jo vaig començar de crio, que els meus avis estaven al Patronat, eren els masovers, els encarregats. Allà vaig començar a aprendre l’afició al teatre i sobretot al cine, perquè me n'anava allà a la cabina amb el Sr. Masó, el Gasull i allà amb deu o quinze anys vaig començar lo que era el moviment del cine. Després una mica més grandet vam fer amb un grup de joves el TAC...
MONTSERRAT: El teatre d'Acció Catòlica.
JOSEP MARIA: El teatre d'Acció Catòlica que el fèiem pels nanos els dissabtes a la tarda, tots fèiem l’animal, ens ho passàvem molt bé. Al plegar del TAC ens n'anavem a l’emissora, que era quan hi havia l’emissora...
MONTSERRAT: Sí, sí, ràdio Silenci.
JOSEP MARIA: Ràdio Silenci no, l’emissora Parroquial.
MONTSERRAT: No, l’emissora parroquial que després va esdevenir...
CONXITA: Adventia Regnum tu, se’n deia.
JOSEP MARIA: Que passaven el Sant Rosari, eh!! i tot això. Al moment de començar ens passàvem tres quarts d’hora amb el rosari i després l’emissió, eh, i els diumenges els discos sol·licitats. El teu marit em sembla que en sabia algo d’això.
CONXITA: Sí, l’emissora aquesta se’n deia Adventia Regnum tu. Això el va batejar el Mossèn Girona, el va batejar amb aquest nom. Venga a nosotros tu reino, no? és?
JOSEP MARIA: Sí, hagase tu voluntad i tot això.
CONXITA: El llatí ja queda molt oblidat.
JOSEP MARIA: Van ser uns anys molt agradables, també hi fa l’edat oi? Tot això.
MONTSERRAT: I el TAC me’n recordo molt, me’n recordo de la musiqueta perquè eren pel·lícules mudes...
JOSEP MARIA: Mudes sí, posàvem la veu nosaltres, eh, i després els hi fèiem teatre pels nanos, eh, i va ser molt agradable i després ja, quan vaig anar al Balneari, després allà també els hi feia cine als clients.
MONTSERRAT: També en feies, jo havia vingut...
JOSEP MARIA: Vam fer una setmana de cine fòrum, encara me’n recordo que va venir el Sr. Rovira Galeta amb els Tarantos i en vam fer i era molt bonic. I després ja el gusanillo, després vaig portar la programació del Patronat, que feia la competència a l'Alhambra amb les pel·lícules, fins que al final, el Sr. Cases, l’empresari, va dir que ja ho deixava i em va dir si me’n volia cuidar i mira, justament ara fa 30 anys justos que tinc el cine i mira, anar fent.
- Censura. Inici del cinema a la Garriga.
JOSEP MARIA: Ui, jo és clar, jo vaig començar ja a l’any 77, que el Generalísimo va morir al 75, no? De totes formes... Jo, va tindre d’haver-hi una conformitat de la Guàrdia Civil, d’acord jo no era una persona conflictiva, eh, i que podia portar el cine. Perquè abans, hasta les classificacions de les pel·lícules es posaven a l’entrada de l’església. Et venia el guàrdia a veure si les pel·lícules no aptes, si hi havia algun crio dintre el cine... això ja no, jo ja pràcticament ja no ho vaig veure.
CONXITA: Tancaven, tancaven, apaguen els llums, sí, i tant i paraven.
JOSEP MARIA: I bueno, aquí a la Garriga no encara, però a Barcelona, per exemple hi havien les files reservades per les autoritats, també hi eren a l’església aquí, eh!! les primeres files també estaven reservades, llavors.
MONTSERRAT: Parlant del cinema, el que hi havia si us en recordeu era el de Can Xic Corder... o sigui, hi havia dos cinemes...
JOSEP MARIA: A Can Xic Corder era el Popular i l'Alhambra era el de los señoritos.
MONTSERRAT: Exacte. A Can Xic, podies menjar de tot...
JOSEP MARIA: Sí, fer tot lo que volguessis, sí.
MONTSERRAT:... hi havia l'Avelina fora, que venia amb el carretó les històries...
JOSEP MARIA: Cigarretes sueltes també, sí, Mare de Déu.
MONTSERRAT: Jo llavors encara no fumava, però el meu germà sí que n'anava a bucar-ne alguna, sí.
JOSEP MARIA: El chester...
CONXITA: I em sembla, em sembla, jo no sé si tu que has tocat més el cinema ho saps, però no, és que jo a vegades em sap molt greu quan han mort els familiars ja, que ja no els hi pots preguntar coses que no saps ben bé i que els hi preguntaries. Però el que va portar el cinema aquí a la Garriga, els primers, que jo al meu avi ja no el vaig conèixer, vull dir em sembla que devia morir al 35 o 36, doncs el que va portar el cinema a la Garriga, aquí a Can Xic Corder va ser el meu avi, Lluís Viñas i el Dameson i ells dos eren socis de fer cinema, o sigui cinema pagant, suposo que devien pagar o no, eh?
JOSEP MARIA: Es feien la competència amb l'Alhambra, sí.
CONXITA: Eh!! que sí. Jo sé que a casa ho havien comentat, i ara que dius això del cinema, doncs els que van portar el cinema aquí a la Garriga, abans de que hi hagués el Patronat i l'Alhambra varen ser el Dameson, l'avi Dameson dels Dameson grans, aquell que es dedica a la decoració, l'avi, i el meu avi, a Can Xic Corder, perquè Can Xic Corder era dels Dameson, era propietat d’aquesta família, Dameson.
JOSEP MARIA: I l'Alhambra, quan es va fer la reforma, que es va fer el canvi amb el cinemascope, tenia el cine el Sr. Masó de Granollers, el que tenia el Majestic i aquest és el que va abocar tecnologia i tot aquí a l'Alhambra.
CONXITA: Sí, que van canviar, van renovar... van fer la pantalla...
JOSEP MARIA: Van fer la pantalla, es va canviar la cabina i tot això.
CONXITA: Ai, no ho sé, perquè veus això és aquelles coses que queden un buit, que no ho saps i em sap molt greu, però encara vivia el meu besavi, el Joan Viñas, el que va venir aquí i va fundar diríem la família aquí, no? I no ho sé a quina edat va morir. Ho hauré d’anar a buscar als arxius, hauré d’anar a buscar quan va morir l’avi Joan perquè vivia encara l’avi Joan, el meu besavi, i sé que llavors no es deia cinema, es deia cinematògraf i ell li deia toful perquè era una complicació per ell dir cinematògraf, o sigui que per tant, jo no sé, clar, això cap als 30 i algo...
JOSEP MARIA: Sí, sí, ja podia ser ja.
CONXITA: No, no, 30, 35 com a molt eh, vull dir si el meu avi es van casar al 8, al 1908 es va casar el meu avi, doncs no sé quants anys devia tenir el meu avi, que devien portar amb el Dameson el cine, clar devia potser ser cap allà al 30, 28-30, si vaig buscar...
JOSEP MARIA: Després al final, l'Alhambra i Can Xic Corder anaven junts, fins que al final ja es va acabar Can Xic Corder.
MONTSERRAT: Bueno, ja es va tancar. I l’altre cinema que hi havia era el Patronat, que aquest a més a més doncs era com per canalla, per dir-ho així i hi anaves amb l’assistència.
- Assistència / Censura.
MONTSERRAT: Quan anaves a catequesis, a catecisme, que deien ells, et donaven una assistència... Hi anàvem el diumenge al matí, llavors el diumenge al matí sorties de catequesis, et donaven l’assistència i a la tarda amb aquella assistència entraves al cinema, clar, i en allà si que... quan sortia un petó, quan sortia un petó, quan sortia no sé que, allà es tallava de tot, la mà posada...
JOSEP MARIA: La mà posada, mare de Déu!! Encara me’n recordo el petó d'en Benhur, el capellà hi posava la mà.
MONTSERRAT: Sí, sí, jo aquest no tant, però me’n recordo també d’això.
JOSEP MARIA: Després jo me’n recordo ja quan va començar als anys 70 i algo van vindre les "esses", les pel·lícules S, que era "el quiero y no puedo", les que ensenyaven una mica ja amb les "Emmanuelles", que era un bogeria de gent per veure aquestes coses, pel·lícules que no valien res, però mira...
CONXITA: Era el destape, que en deien.
JOSEP MARIA: La Emmanuelle blanca i la negre (riuen).
MONTSERRAT: Però aquestes ja són més de cap aquí, eh!!
CONXITA: Aquestes s’anaven a veure a Perpinyà, primer. A Perpinyà s’hi va anar a veure el Tango.
MONTSERRAT: el Tango, el Tango hi anaven a veure a Perpinyà.
JOSEP MARIA: Que no té res de porno el tango, només és una obra mestra de cine i la gent anava allà i miraves la sala i tothom dormia.
MONTSERRAT: Bueno, perquè hi anaven pensant que era una altra cosa.
JOSEP MARIA: Pensaven que hi veurien algo, sí.
- Jocs d’infància.
CONXITA: Jo parlant de l’assistència, me’n recordo que jo... bueno, a casa meva, allò que deies si anàvem a missa i tot això doncs t’hi feien anar. Sobretot la meva àvia, era una tradició anar a missa cada diumenge. Però jo allà a l’Hospitalet doncs sí, que l’escola meva doncs hi anàvem... es feien els rituals normals, però em deixaven més llibertat, com que no em feien anar a catequesis ells i tot això, i jo és clar, llavors les meves amigues de la colla que jugàvem anaven a catequesis i em veia obligada a anar a catequesis aquí a la Garriga, eh, i això em feia molta ràbia a mi, perquè jo aquí a la Garriga era allò que deies de jugar, no? jugar al carrer. Però a l’Hospitalet jo també he jugat al carrer, jo era una nena de carrer, de jugar al carrer i era feliç jugant al carrer.
JOSEP MARIA: Amb les caliues, els soldadets i els trens.
CONXITA: Hi havien diferències...
NÚRIA: I fer pastetes.
CONXITA:... però jugar al carrer. Jo era de les d’enfilar-me als arbres, de cuita a córrer i coses de córrer de vailets, perquè a Barcelona els meus amics eren nens de l’escala i allà teníem la sort que era... i les nenes per comparar, ja que parlem de la Garriga o de la memòria, les d’aquí la Garriga de la meva edat i del grup que jo anava no els deixaven anar a jugar al carrer, no anaven casi mai a jugar al carrer les de la colla meva, de la meva edat i de la colla meva no jugaven gairebé al carrer. Llavors jo al carrer jugava amb unes veïnes i a casa, els diumenges sortia amb unes altres. En canvi, a l’Hospitalet, perquè veiem la diferència, jo al carrer de petita jugava amb gent de tot tipus, un d’ells per exemple era en Ros Marbrà, era un dels companys de jocs de carrer de Santa Eulàlia, d'Hospitalet, que ell es fill d'allà. O sigui que allà no hi havien distincions com a veure entre cometes classe social o gent que es considerava una mica més. En aquí, jo em trobava amb aquesta mancança de tota la meva colla que no sortien, o sigui jo els dies de cada dia de les vacances no jugava, no anava amb els mateixos que anàvem els dissabtes i els diumenges.
JOSEP MARIA: Home, aquí a la Garriga, quan venien els estiuejants ja canviava el poble.
MONTSERRAT: Aquest és un altre tema, sí.
JOSEP MARIA: Inclús els preus de les botigues canviaven.
MONTSERRAT: Jo penso que és un altre tema, si voleu que acabem pels jocs primer i llavors passem...
- Classificació de les pel·lícules.
JOSEP MARIA: Home, jo no ho recordo bé, però les tres erres, eh, les "gravemente peligrosas", eh, ui i tant!!
MONTSERRAT: Però bàsicament nosaltres a nivell més de poble dèiem és apte o no és apte. A casa deien: és apte? Doncs aneu. No és apte? Això ja era quan érem una miqueta grandets, eh.
JOSEP MARIA: Qualsevol pel·lícula ja era no apte, una mica de destape, un petó... canviaven hasta les propagandes, ho canviaven tot.
MONTSERRAT: Els cartells.
JOSEP MARIA: I els doblatges també.
NÚRIA: I els doblatges!! Jo és lo que estava pensant, els doblatges entre l’aparell de so, que ja no era gaire bo, almenys el del Patronat, no entenies, moltes vegades doblaven la veu i... i el doblatge que no valia res, vull dir.
JOSEP MARIA: No valia res, però hi havien molt bons veus de doblatge, eh!
MONTSERRAT: Però no casava, no casava amb lo que hi havia (riuen).
JOSEP MARIA: La censura, i resulta que els censors reunien tots els trossos tallats de les pel·lícules i s’ho posaven a casa seva amb els amics i apa veus, mira tot això es lo que hem tallat, veus?
CONXITA: Les monges, nosaltres ja hi havíem anat més tard, però la colla meva que anaven a les monges aquí a la Garriga, feien de censura pel cinema, o sigui que quan feien una pel·lícula d’aquestes no aptes, que consideraven no aptes, jo que sé quines podien ser, doncs me’n recordo que quan van estrenar aquí "lo que el viento se llevó"...
JOSEP MARIA: Que va tardar anys aquí, eh!!
CONXITA:... van anar totes, el diumenge, van anar totes castigades, bueno castigades, els van fer anar a fer treballs a l’escola de les monges, perquè no anessin a veure "Lo que el viento se llevó".
JOSEP MARIA: Home clar, al final de la 1a part el "pongo a Dios por testigo"... ui!!, això era molt fort, això.
CONXITA: Les van castigar, totes les pel·lícules que feien una mica així, eh... diríem no... considerades no aptes des del seu punt de vista jo me’n recordo que em fastidiava perquè a casa meva si que m'hi deixaven anar i no hi podia anar, hi havia d'anar amb la meva família a la nit, perquè a les amigues no els hi deixaven anar. O sigui que les monges aquí a la Garriga, almenys als meus anys, potser a la teva edat potser ja no ho feien...
MONTSERRAT: No.
CONXITA:... però a l'edat de les meves amigues que eren de la meva edat, les havien castigat molts diumenges perquè no anessin al cine.
MONTSERRAT: Sí que controlaven això, si havies anat amb l’assistència al Patronat o no. Jo quan parlaves de lo de la catequesi, del catecisme, a mi no em va suposar un esforç, jo hi anava, m’ho passava bé perquè hi trobava gent i de passada es això, com que a casa tampoc diners masses per anar al cinema no n’hi havia... Solament donaven l’assistència i amb una pesseta compràvem el xiclet "bazoka", i que com que a més a més anava aquelles tres rotllanetes, tallaves la rotllana... Era un xiclet que era una rodona, un cilindre, però estava seccionat amb tres, com si fes tres pneumàtics, m'entens?
JOSEP MARIA: I et durava tota la tarda.
MONTSERRAT: i allò, l'anaves tallant, quan perdia el gust l'altre i després... jo ho havia fet així, eh!! I a casa era l’assistència que ja era l’entrada per anar al cinema, al Patronat, i la pesseta que era per comprar...
- La Guardiola.
MONTSERRAT: D’anar a portar diners a la Guardiola? A casa no hi havia tradició, però sí, en aquella època es feia, però a casa meva no es feia. Bueno, potser ho expliqueu vosaltres, jo no ho havia fet mai.
JOSEP MARIA: Els pares hi anaven cada diumenge a portar algun diner per guardar.
CONXITA: Se’n cuidaven, però no era la caixa pròpiament dita que se’n cuidava, no era l’empleat de La Caixa, sinó que els diumenges hi havien, ara no me’n recordo com se’n deien aquelles, unes germanes, una gent que treballava a la Blavi, no me'n recordo ara del nom.
JOSEP MARIA: I els Basset, els germans Basset?
CONXITA: No, era una noia, una dona gran, que era la que es posava diríem a darrere les guixetes del taulell i anava bueno, apuntant, i les criatures... Jo anava a acompanyar a amiguets del carrer, perquè és clar, jo al no viure aquí no tenia la llibreta, però anava a acompanyar a amiguets meus del carrer a portar-hi doncs lo que podien. Havien recollit una pesseta, cinc pessetes com a molt i anaven a posar diners a la Caixa...
MONTSERRAT: A la Caixa no, a la Guardiola.
CONXITA: A la Guardiola sí, però era la Caixa.
JOSEP MARIA: Bueno, era la Caixa de Pensions.
MONTSERRAT: Però el fet era anar a portar uns diners a la Guardiola, jo suposo que era l’esperit formigueta de dir vaig guardant, vaig guardant cada setmana i llavors comptabilitzo, que hi havia amagat aquí darrere ja no ho sé, perquè em temo que alguna cosa o altre hi havia amagada però diguem-ne, que si més no anava per aquí.
- Context: La postguerra.
JOSEP MARIA: Els temps de la postguerra van ser fatals.
MONTSERRAT: Jo la postguerra no la vaig viure tant... ja m’entens? O sigui vam viure a casa i jo ja era més gran no vaig notar-ho tant.
JOSEP MARIA: El pa amb oli i sucre, el pa...
MONTSERRAT: No, això sí!! Però jo havia aconseguit encara a la botiga, les cartilles de racionament que encara hi eren, eh!! O sigui això encara ho havia vist jo a casa, però ja molt poc, eh!!
CONXITA: Jo sí, jo hi anava a comprar.
- Jocs d’infància.
MONTSERRAT: Jo de jocs recordo molt el carrer, com deia la Conxita. Jo sí que hi tenia gent al carrer, molta!, el que passa que lo típic, no et caurà la casa a sobre perquè tot el dia la voltaves, això m’ho deien sempre, com es deu dir encara ara, no?
JOSEP MARIA: A la carretera, jugant.
MONTSERRAT: I voltàvem el carrer, voltàvem... jo ho recordo molt perquè també anàvem bastant amb vailets tot el tema del refugi de l’estació ara que han fet, després hi havia, on hi ha les casetes de la Fournier ara, també n’hi havia un altre de refugi...
CONXITA: La muntanyeta.
MONTSERRAT:... i després hi havia el del torrent de la cova, que travessava la carretera per sota i en allà no t’ho perdis, amb les espelmes, amb les antorxes fent l’animalot i passant per allà i la por que hi havia, no?
JOSEP MARIA: Sí, és clar, distraccions barates.
MONTSERRAT: També recordo haver anat a cops de rocs també amb els del Barri de Dalt i el barri de Baix...
JOSEP MARIA: Sí, això es feia molt.
MONTSERRAT:... i allà la Muntanyeta, on hi ha el Puiggraciós ara, allà era un bon flanc per anar a cop de roc.
CONXITA: I la muntanyeta de sobre la casilla, allà era el nostre joc també. I llavors anàvem de molt, de bastant petits anàvem, que era una temeritat, però no va passar res, anàvem a veure la bomba. La bomba estava allà on hi ha la torre més amunt de Can Vilanova, que hi ha la torre de Can Reig, de la Carme de Can Reig, allà tocant la torre aquella, hi havia fins que la van explotar, hi havia, es veia un tros així de bomba d’avió, tirada pels avions.
MONTSERRAT: Jo això per exemple, ja no, ja no.
CONXITA: Ah!! doncs jo hi havia anat, anàvem... ens feia molta gràcia anar a veure la bomba i anàvem allà i tocàvem la bomba i ens enfilàvem a sobre la bomba i és clar, sortia, però és que el detonador estava a baix, però... i a lo millor amb una empemta, és la inconsciència, no? Però aquestes incursions i de pedrades i de jocs a la muntanyeta també.
NÚRIA: I saltar a corda i el joc del cavall era? aquell que ens posàvem a sobre i no sé que dèiem, aquest també era un joc. I jo recordo el carretó d’anar a buscar l’aigua al pou calent, que això era típic, anar a buscar aigua al pou calent pel que fos, per fer mongetes, per no sé que, doncs amb aquell carretó amunt i avall, carrer amunt, carrer avall, vull dir, era una passada!! I pels que venien de Barcelona, que a més a més estaven com més tancats, bueno!! a la que arribaven aquí podien córrer per tot el poble, ningú et deia res i no et posaven límits, les bicicletes amunt i avall, vull dir a veure, tot això era una passada!!, jo ho recordo...
JOSEP MARIA: Jugant a la carretera.
NÚRIA: Cap problema, la pilota...
JOSEP MARIA: Jugàvem sempre a la carretera, passava un cotxe cada mitja hora. Després a la tardor a fer cabanes amb les fulles, eh!
NÚRIA: Ah, sí! Això també, fer cabanes també, sí!
MONTSERRAT: I també recordo molt les paradetes que fèiem de botiguetes, potser perquè teníem botiga i les caixes de cartró que sobraven, ai, de fusta, perquè llavors eren de fusta, muntaven parada i cartrons i històries de... el que fan ara, sortíem a vendre els tebeos a fora, a veure qui ens els comprava, i el canvi de tebeos, passar-nos tebeos... era una passada!
JOSEP MARIA: I anar al barber a llegir Roberto Alcázar y Pedrín.
MONTSERRAT: Però saps què passa? com que no ens en podíem comprar, almenys jo parlo a casa que no hi havia pressupost per poder comprar els tebeos, i llavors te’n donaven de tant en tant i llavors te’ls anaves intercanviant.
CONXITA: Jo amb això vaig ser molt privilegiada, perquè allà a Santa Eulàlia, el veï de davant de casa tenia el quiosc aquell que hi ha davant de la Font de Canaletes, un quiosc que hi ha de tota la vida, aquell era propietat del veí que no sé on va anar a parar, però vull dir era propietat del veí de davant de casa, del mateix replà, i cada setmana... era un senyor vellet que cada setmana, els hi fèiem molta gràcia perquè no tenien fills i ens portaven el tebeo i el Pulgarcito i me’l deixaven per sota la porta i deien no obris mai la porta perquè qui te’l porta és la rateta, i aquell senyor jo sentia que pujava l’escala... perquè cada setmana ens regalaven el tebeo i el Pulgarcito, cada setmana, els més típics.
MONTSERRAT: De totes maneres més que aquests a mi jo me’n recordo que hi havia el Roberto Alcázar y Pedrín, las Hazañas Bélicas...
CONXITA: Aquests ja eren després.
MONTSERRAT: Però jo perquè com que suposo anava a remolc del meu germà, suposo que clar, llavors també anaves una mica així...
CONXITA: Però ja era més dels anys 50 això.
JOSEP MARIA: I els cromos de la Nestlé.
NÚRIA: Sí.
MONTSERRAT: Els álbums de cromos i els cromets de picar també hi jugavem molt...
CONXITA: I jugar a caliues també, que era jugar a bales.
MONTSERRAT:... són com les enganxines que ara veuries, tú les dones, les poses d'esquena i representa que si juguem tú i jo, tú en poses un i jo en poso un altre, és com un cromet i llavors és tracta de picar amb la mà i fer-lo saltar. Si es tomben me'ls quedo jo i llavors n'hem d'anar posant més i llavors a veure, clar, aquí la gràcia estava amb que aquell cromet que a mi m'agradava molt no el posava mai, l'anava guardant fins al final i si me'l prenien la manera de volguer-lo recuperar. Jo me'n recordo d'això.
CONXITA: I a nines de retallar. Bé, a mi m'havien castigat més d'una vegada perquè tenia aquells pupitres, saps que s'aixecava la tapa...
MONTSERRAT: Patam!!
CONXITA:... i inclús feiem batejos de les nines de retallar, això durant la classe, eh!! durant la classe això. Fixa't vaig marxar del col·legi que tenia nou anys per anar a l'Institut i jugavem amb nines de retallar. Les nines de retallar donaven per tot, tant per l'escola com per casa, com per jugar amb els de l'escala amb els amics, els hi feiem vestits... va durar una època que era un dels jocs de casa diríem quiets, que si... almenys jo i tota la meva colla els amics d'allà hi jugaven més, jocs quiets i a cromets eh!! i a cromets i a caliues aquí a la Garriga.
NÚRIA: Caliues és jugar a bales i llavors hi havien bales de diferent tamany i diferet material i llavors cadascuna tenia un valor per punts.
JOSEP MARIA: Però jugant al carrer, eh!!
NÚRIA: Però jugant al carrer, sí, sí, i llavors feiem camins perquè pasessin.
JOSEP MARIA: I can Sans.
MONTSERRAT: Can Sans, Can Sans!!!
CONXITA: Això de Can Sans se n'ha de parlar, això és històric... però continuant per les caliues, aquí a la Garriga que després vaig descobrir lo que era, jugàvem, com que no teníem diners per anant-se a comprar caliues, saps aquell animal que és paràsit que en les alzines fa una boleta, sota les fulles, fa una boleta perfecte, eh, que sembla, sembla de l'arbre i ho fa un animalet això, doncs allò eren les caliues, que bàsicament, jugavem aquí a la Garriga gent del carrer que no tenia diners per comprar-se caliues.
- Can Sans.
NÚRIA: Ui, Can Sans era una festa!! Era una festa anar a Can Sans, era la festa del diumenge a la tarda, almenys en el meu cas, anar a buscar, bueno, quatre caramels, un pegadolça, el que fos.
MONTSERRAT: Però és que val la pena explicar què era. La botiga que fa cantonada ara aquí a la plaça, just quan veus de... de la pizzeria que hi ha el... com és diu la pizzeria que hi ha en allà?
JOSEP MARIA: "El Darqual".
CONXITA: On hi ha el Darqual, la pizzeria que abans hi ha... doncs fa cantonada que ara hi ha una immobiliària molt estreta, una llenca. Allà hi havia una botiga que se'n deia Can Sans, antiguíssima perquè després al costat hi havia telèfons i telègrafs, que hi havien allà al costat ja, que ho van tirar-ho a terra... doncs aquesta botiga hi havia unes germanes, unes germanes d'aquestes de conte... de por, perquè era una botiga rònega, d'aquelles, bueno, bruta, fosca, amb un misteri que portaven elles posat, que anaven totes negres i feien una pudor!!
JOSEP MARIA: Ara vinc, ara vinc!
MONTSERRAT: I mentres venien ja els hi haviem fumut.
CONXITA: Amb davantals i jo que sé, sí. Molt desconfiades però els hi preniem tot.
NÚRIA: I després a veure, tú portaves els diners i et deien a veure nena, quants diners portes? I tú deies: pues porto això. Justos, són justos!!, sempre eren justos, jo almenys en el meu cas sempre estaven bé, vull dir no sé què passava, eh! però eren justos sempre. Era molt especial entrar allà dins, eh!, vull dir realment ja era com un encant entrar, perquè ja entraven tots, ja amb aquella cosa, no? I si podia ser, sol no hi entraves mai, hi anaves acompanyat.
MONTSERRAT: Tenia aquella part de fascinació d'allò que atreu la canalla quan fas una cosa... no malifeta perquè... bueno, jo si que n'havia fet de malifetes allà.
JOSEP MARIA: Tiral's-hi bombetes.
MONTSERRAT: N'haviem fet alguna de malifeta innocent, no? Per exemple, quan parlavem de l'església, els mes de Maria, les noies anavem cada dia durant el mes de maig a fer el mes de Maria i et donaven una estampeta, val? Llavors a casa et donaven vint cèntims o jo que sé per comprar l'estampeta i el que feiem nosaltres era que enlloc de passar-nos tota la vetlla o tot lo que tocava del mes de maria, hi anavem just al moment de l'estampeta, hi tiravem els diners i era el comprovant conforme havies anat al mes de Maria, i els altres deu céntims ens els quedavem per anar a empipar a les velles de Can Sans, perquè ho deiem així, i si erem cinc o sis, entravem totes cinc o sis i: una pegadolça de deu céntims!, i apa, totes a fer el merder i al cap d'una estona una altra pegadolça de deu cèntims, i ajuntavem deu céntims de totes i tocavem una mica la paera, perquè era una mica el que...
JOSEP MARIA: Però tenien molta paciència aquelles senyores, eh!!, la Maria, mare de Déu...
MONTSERRAT: Hi havia una germana a dintre que es veu que estava malament...
JOSEP MARIA: Atrassada, atrassada.
MONTSERRAT:... i li deiem la boja nosaltres.
JOSEP MARIA: És que ho estava!
MONTSERRAT: Hi havia un component així com lúgubre i així estrany que era un atractiu per nosaltres!
JOSEP MARIA: Jo els hi anava a comprar un puxineli cada setmana, el dimoni...
MONTSERRAT: Tenien de tot.
JOSEP MARIA: Tenien de tot.
- Espantar la canalla.
CONXITA: No, a casa meva no.
NÚRIA: No, jo tampoc.
JOSEP MARIA: No.
MONTSERRAT: A casa, l'única cosa que et deien molt era: vigila al carrer, doncs quan es faci fosc o així, torna, perquè és clar, sabiem que ens n'anavem ves a saber.
JOSEP MARIA: Hi havia un personatge que feia una mica de por, el Manel del Castell, que era un tros de pa pobre home, però quan s'empipava...
CONXITA: Bueno, jo saps què passa, a casa no me n'havien fet mai de por, perquè hi havia els de Ca la Manuela, que eren tres germans i un d'ells era totalment esquizofrènic de molt petit, i el pare el pare era un mica estrany, se n'anava a fangar amb un tamboret lligat aquí, al cul i anava avançant, s'aixecava, i cada vegada que picava amb el cabaget l'home s'asseia, era una familia una mica peculiar...
(La Núria Catalán ha de marxar. A partir d’ara continuem l’entrevista amb 3 entrevistats).
... i com que hi havia aquell noi que de petit ja era estrany i després vam veure que el van haver d'internar a Sant Boi varies vegades, doncs jo por a casa, no me n'havien fet, però por a un boig jo no en tenia perquè la iaia era l'única que el calmava, perquè quan els hi passava algo, la seva, la Ramona, la mare i les dues germanes venien corrents a buscar la meva àvia perquè el calmava.
- Educació religiosa.
JOSEP MARIA: Això ja és una altra història, això de confessar-se era obsessiu i ja el tema religiós ja és una altra història.
MONTSERRAT: Jo a casa tenia les dues versions, la mare molt religiosa i el pare que no, llavors per tant, hi havia una època que si que hi anaves, però si no hi anaves tampoc passava res.
JOSEP MARIA: Ah!! Doncs jo sí, al Sant Lluís, amb el senyor Barot, tots a missa!!
MONTSERRAT: Passa això de família, que quan parlem dins de l'escola, per exemple, jo sí que anava a les monges i tú que anaves amb els Hermanos que en deien.
JOSEP MARIA: Jo havia anat a les monges al principi i després als Hermanos.
MONTSERRAT: Clar, llavors què passava? que en allà si que et provocaven i realment el tema religiós, des del punt de vista de les monges apretaven bastant, eh, apretaven molt, molt!!
JOSEP MARIA: I al Sant Lluís també una mica, eh!
MONTSERRAT: Clar, jo com a noi no ho sé...
JOSEP MARIA: Mes de Maria i Verge Santa!!
MONTSERRAT:... Jo com a noi ho sé pel meu home, perquè ell anava als Hermanos i també anava una mica a la busca i captura de talentillos i de gent que més o menys pogués...
JOSEP MARIA: Estem satuats ja, ara encara que passessim mil anys sense anar a missa, ja cobririem el cupo.
CONXITA: Ja ho hem fet.
JOSEP MARIA: Si volies combregar, que el que combregava estava vist, doncs tenies d'anar-te a confessar, clar.
MONTSERRAT: Nosaltres ens portaven a l'escola a fer el primer divendres de mes...
JOSEP MARIA: Això sempre.
MONTSERRAT:... llavors des de l'escola el divendres anavem a l'església, a la parròquia a fer, i clar, feiem Festa Major, perquè amb un costat hi havia els vailets i a l'altre hi erem nosaltres...
CONXITA: Tu diràs!
MONTSERRAT:... i clar, anar a fer el primer divendres de mes era un festival, vull dir que...
CONXITA: Tot era festa.
JOSEP MARIA: Però també era bonic tot això, també.
MONTSERRAT: No, a veure, a mi l'única cosa que em sap greu de tot això era el que et pogués influenciar amb tot l'aspecte més psicològic, no?
JOSEP MARIA: Anar a l'infern, el temor de Déu...
MONTSERRAT: Exacte, aquestes històries.
JOSEP MARIA: Això era obsessiu, eh!
CONXITA: Però jo no anava amb escola religiosa, eren dues germanes l'escola, allà a Santa Eulàlia i també seguien la tradició. Es feia també el mes de Maria i es resava el Rosari un cop a la setmana, el divendres a la tarda ens feien resar el Rosari, però allà quedava més diluit i no et controlaven el diumenge missa i tot això amb una ciutat...
MONTSERRAT: És clar, és que al poble és diferent. Nosaltres a les monges, fins i tot a la tarda que feiem labors, perquè jo encara era de les que feiem labors i els que xerravem ens feien passar les tres parts del Rosari i era l'única manera que estiguéssim quiets, perquè clar... KI me'n recordo molt.
CONXITA: Jo és que l'altra vegada ja ho vaig dir, per tant no ho repeteixo, ja us ho vaig dir que a l'Institut sí que teníem castrenses, capellans castrenses, com a control de l'Institut.
MONTSERRAT: Però a l'Institut d'aquí a la Garriga no.
CONXITA: No, jo vaig anar a l'Institut Maragall de Barcelona i teniem castrenses i aquests ens castigaven anant a missa, el càstig era anar a missa. En quant a casa, com ella diu, que jo, el meu pare tampoc no havia dit mai res, però deia: aneu, aneu vosaltres que teniu més pecats que jo, era la frase, sempre del meu pare, però no s'hi ficava i jo penso vist des d'ara que ho contrarestava d'una manera prou bé, vull dir, tota aquesta cosa d'anar a missa i d'aquesta cosa de por a l'infern i de por i d'anar a confessar i tot això. Ens deia: sí, ves-hi, però tampoc m'apretava i per tant, estava molt contrarestat, més lliure de pensar que potser allò no... calia pensar-s'ho una mica.
MONTSERRAT: No, i penso que també d'un poble a una ciutat hi ha una diferència oi? Aquí estava claríssim que tant els Hermanos, vosaltres, com nosaltres a les monges, el tema religiós estava, era importantíssim.
JOSEP MARIA: I tant!!
MONTSERRAT: Jo recordo fins i tot la capella de les monges i coses com bueno: no pateixis que Déu et parlarà, dius coi!!, pues a mi no em parla ni Cristo tú, vull dir fa estona que hi sóc i no...
- Dol.
MONTSERRAT: El dol era, almenys a la meva època... A mi se'm va morir un germà que jo tenia catorze anys...
JOSEP MARIA: Jo l'apreciava molt.
MONTSERRAT:... i sé que d'entrada la meva mare em va dir: de dol tú no en portaràs!, vull dir que no, però d'entrada és allò que dius, encara es portava eh, el dol rigorós, es portava encara i suposo que vosaltres amb gent més gran o marits o així, encara més, eh!!
CONXITA: Els marits sí, tres anys es portava pel marit, dos o tres anys. Per un fill dos anys, pel marit... o tres per un fill també. La meva àvia se li havia mort el fill petit i va anar negre ja tota la seva vida, o sigui no va treure's el dol des del fill petit.
- Festes religoses.
MONTSERRAT: La setmana santa era molt, molt entranyable també, les processons.
CONXITA: I seguir els monuments...
JOSEP MARIA: I el Corpus molt bé.
CONXITA:... en deien anar a seguir els monuments, feien els monuments, on te'ls feien? a la capella del Passeig, a la Parròquia i a l'Hospital, vols dir que també?
MONTSERRAT: a l'Hospital i a la cantonada del Carrer Cardedeu no n'hi havia hagut un també?
CONXITA: No, per Setmana Santa.
- Salpàs.
MONTSERRAT: Hi havia una cosa religiosa també, que no sé si us en recordeu vosaltres que era el salpàs. El salpàs era... a veure, jo no sé si ho sabré explicar gaire bé això, eh...
CONXITA: Sí, per Pasqua.
MONTSERRAT: Per Pasqua, que era com una benedicció, que passava per treure els mals esperits, no?
CONXITA: No, això ve quan la matança bíblica, la matança dels primogènits, que van posar una senyal allà on havia d'anar l'àngel exterminador, això ve d'aquí. Aleshores, per Setmana Santa, per Pasqua...
MONTSERRAT: Per contrarestar aquesta.
CONXITA:... passava el rector, jo sembla que encara el vegi, amb un escolanret...
MONTSERRAT: I portava...
JOSEP MARIA: Una cistella.
MONTSERRAT:... amb sal. Portava sal molla, posava com una espècie de...
CONXITA: Com un badall de campana, com si fos un morter.
MONTSERRAT: com si fos per agafar gel, exacte!! Una mà de morter, però més llarga i passava per les cases i plaff!! deia unes paraules que no sé ara quines són...
CONXITA: Una benedicció.
MONTSERRAT: Una benedicció, sí, i llavors jo recordo que feien com uns petits altars. Per exemple, a davant de Can... el meu barri que era el barri d'aquí on hi ha ara Can Partegàs, la baixada aquella del carrer... com es diu ara?
JOSEP MARIA: El Bon Aire?
MONTSERRAT: El Bon Aire. A cal Cadiraire posaven res, un tauló d'aquests, el vestien amb unes faldilles i posaven Sants i no sé quines històries i jo recordo que quan haviem fet la comunió, que ens regalaven el típic nen Jesús, aquell a dintre el llitet, portavem el nen Jesús en allà, perquè quan feien el salpàs beneïen a tots aquests.
CONXITA: Sí, jo recordo que la iaia amb això del salpàs, passaven, és clar, quedava tota una part del portal ple de sal, aquella molla, i ella tenia una mania!! quan no la veien ho anava a treure, perquè deia que es menjava la pedra i ella anava a treure la sal del salpàs.
- Portar el combregar.
CONXITA: I després portar el combregar. En quant a religió en deien portar el combregar a la gent que s'estava morint o que no, que estava malalta, que no podia sortir de casa, anava el rector amb el calze i les osties no? i tot tapadet com amb un mocador brodat, amb un escolanet que duia una campaneta i anava tocant l'escolanet amb la campaneta i llavors portaven la comunió, diriem amb els malalts, els moribunds o malalts, simplement qui ho demanés i en deien passar el combregar...
MONTSERRAT: I per això... com és aquella frase feta que diu...
– Continuen parlant de portar el combregar als malalts.
MONTSERRAT: Saps què passa, que tota la part política ja està molt grillada, ja se n'ha parlat molt i d’aquestes coses pudé no tant, i també és bo que quedi...
JOSEP MARIA: I per culpa de tota la repressió que hi ha hagut ara hi ha aquest desmadre, és a dir, que no pot ser ni massa frenat, ni massa desfrenat.
MONTSERRAT: Sí, anar darrere d'un combregar és diu...
CONXITA: És quan havies menjat molt.
MONTSERRAT: Exacte, quan una persona ha menjat molt i està molt satisfeta se li diu doncs: ara ja pots anar a darrere d’un combregar, perquè és clar m’imagino que aquesta, per lo que explicaves tu...
CONXITA: Anaven d’una banda a l’altre del poble.
MONTSERRAT: I anaven voltant cada dia i és clar, tenia un desgast això i penso que igual la frase feta aquesta té relació amb això.
CONXITA: Anar a darrere del combregar és anar seguint el rector amb l’escolanet que portava el combregar amb els malalts i això ho senties, la campaneta pel carrer. A més al carrer, les monges de davant de casa són les que fan les osties o les feien. Ara no sé on les compren, però les feien les de davant de casa.
JOSEP MARIA: Franciscanes.
CONXITA: Quan era petita les franciscanes les havien fet sempre i cada setmana anava el que... no el rector, l'altre...
MONTSERRAT: El vicari.
CONXITA: No, el...
JOSEP MARIA: El Sacrista.
CONXITA: El Sacrista, sí, no em sortia la paraula, gràcies. El sacrista, eh, anava amb una caixa de llauna i portava la d’allò i llavors per allà davant de casa, passaven molt per aquí al carrer Cardedeu, els veies molt.
MONTSERRAT: jo això ho havia vist poc, però ho havia sentit també.
CONXITA: Jo molt, jo havia vist molt.
JOSEP MARIA: I el vi, de Can Borrell.
MONTSERRAT: Això sí, el vi de dir missa era el vi de dir missa, això sí.
- Passar la Sagrada Família.
MONTSERRAT: I una altra cosa de tipus religiós que em penso que encara es fa ara, no sé si queda gaires famílies, és el passar la Sagrada Família.
CONXITA: Ai, si, ho volia dir quan... sí.
JOSEP MARIA: Sí que es fa.
MONTSERRAT: Passar la Sagrada Família, que és una caixa, eh, que tanca amb una porta i a dins hi ha la Verge, no?
CONXITA: Sant Josep i el nen Jesús.
MONTSERRAT: Sant Josep i el nen Jesús.
CONXITA: La Sagrada Família.
MONTSERRAT:... o sigui la Sagrada Família i llavors, no sé ben bé com funcionava, jo penso que hi havia com un tipus de gent apuntada...
JOSEP MARIA: Sí, sí.
MONTSERRAT:... i llavors quan a tú te la portaven, o sigui els mateixos veïns, si estavem a la llista, i sé que per exemple, a mi em tocava tindre la Sagrada Família un dia o dos dies, no sé com anava, però el que venia després de la llista si eres tú, jo et portava la Sagrada Família i aquella caseta, diguem-ne tancadeta, anava passant i anava voltant per les cases.
JOSEP MARIA: Pels barris, més aviat.
CONXITA: Sí, llavors a cada casa, jo sé que a casa meva la meva iaia això no ho havia volgut mai, per això et dic que la religió a casa eren una mica oberts en aquest aspecte i no l'havia volguda mai. Però sé que anava a Can Trampet, que la tenien, i quan la tenien veies aquella capelleta oberta amb una llantieta, amb una espelmeta i que tenia un calaixet a sota...
MONTSERRAT: Un calaixet que era per deixar l'almoïna.
CONXITA:... i tú quan la tenies, havies de deixar-hi una mica algun dineró, el que podia, sí.
MONTSERRAT: Però això es fa encara, eh!!
CONXITA: Encara es fa.
JOSEP MARIA: Sí, sí, la meva mare encara ho rep.
CONXITA: L'altre dia a l'Antònia, no sé qui li va dir: ei, ara m'han de portar la Sagrada Família.
- Pèrdua de la Cultura religiosa.
MONTSERRAT: Jo t'ho dic perquè jo un dia a escola, parlant amb els nanos, que parlavem de què era un rosari, que no sabien ni què era un rosari perquè... com deia ell, lo de poc i massa. Jo crec que independenment del que era religió o no era religió, hi ha un fet de cultura religiosa i la nostra societat i les nostres arrels són... que és que ni les frases fetes, ni el saber què significa ni per exemple, "Treure el Sant Cristo gros". Què vol dir treure el Sant Cristo gros? Quan un s'enfada molt treu el Sant Cristo gros i clar, però quan sortia el Sant Cristo gros? Pues per Setmana Santa, la processó, clar, hi havia una cultura religiosa, però ja no tant religiosa sinó de tradició i del que som, perquè nosaltres venim d'una cultura...
CONXITA: Judeo-cristiana, sí.
MONTSERRAT: Judeo-cristiana, que la majoria de gent ara ja ni coneix i això penso que també és un lapsus important independentment o no, que la gent sigui practicant o no, eh, pues jo crec que això... Ja et dic, amb els nanos parlavem del tema del Rosari i va sortir el tema de la Sagrada Família i va dir: què es una capelleta, el rosari? Diu Conxita: no! això és una altra cosa!! I algú deia que l'àvia la tenia també.... que encara es fa.
- Els monuments. Benedicció de les palmes. La vetlla del monuments.
CONXITA: Home, per Setmana Santa, seguir els monuments també era una cosa que ara ja no es fa.
MONTSERRAT: No, perquè el monument es fa a la Capella del Monument que en diuen precisament, a la capella de l'església...
CONXITA: El Sagrat Cor, allà on hi ha el Santíssim.
MONTSERRAT:... hi ha la capella del monument del Santíssim, en allà es fa el monument de... era com molt.... guarnir-lo molt.
CONXITA: Amb totes les palmes. És que del dia de la benedicció de les palmes, que la gent compraven palmes i palmons, eh, les palmes i els palmons, perquè la gent que anava amb un ram de llorer ja no ho feia, però el que anava amb palma i palmó... el palmó es portava a qualsevol monument dels que tenien més a prop, els de les monges, els de l'església que era la capella del Santíssim, que està a la banda esquerra conforme mires l'altar. En allà doncs hi guarnien un altar molt artístic, estèticament bonic, amb el Santíssim, representava que en allà no hi havien imatges perquè era un monument... sí, era un impàs entre la mort, no? Però era la rebuda de Jesús i es feien aquells... i llavors allà, hi havia uns torns de gent que vetllaven aquells altars...
MONTSERRAT: Feien la vetlla.
CONXITA:... la vetlla i tocava... Jo me'n recordo que m'hi vaig apuntar perquè em feia gràcia anar a fer la vetlla al Santíssim en el Monument, però se que hi havia tot un grup de gent més allegats a la parròquia i noies joves o senyores no tant joves que anaven a vetllar i que se'n cuidaven també.
MONTSERRAT: Aquí hi havia també, hi havia també... no barregem les dues coses però tenien bastanta similitud. Lo del Monument, jo recordo quan anavem a recollir la palma, la palma tenia un número perquè és clar quan tú l'anaves a portar, per saber quina era la teva havies hagut de posar el número enganxat en allà i després hi havia gent que per Setmana Santa sortien amb la Verge dels Dolors, que anaven totes vestides de negre, jo me'n recordo de la Balbina, te'n recordes la Balbina, aquella senyora grassona que té el marit que la porta amb una cadira de rodes? Aquella senyora i la Dolors, la mare de la Dolors peluquera, com és diu ara, no em sona... que aquesta gent anaven totes negres i eren com un cor, no de planyideres però, perquè no, no era un cor de planyideres i aquestes em sembla que són les que també es cuidaven del Santíssim.
CONXITA: És que n'hi havia algunes a la Parròquia que es cuidaven d'això i és clar, llavors buscaven gent per fer la vetlla les vint-i-quatre hores, nit, tota la nit, eh, les vint-i-quatre hores es feia la vetlla dels monuments aquests, fins que llavors venia...
MONTSERRAT: La nit de Pasqua, suposo que devia ser, ja.
CONXITA: Torns, torns, et tocava una hora. No, no, no sé, et tocava mitja hora, una hora... mitja hora, em sembla que anaven de mitja hora en mitja hora.
- Tocar morts.
JOSEP MARIA: Jo havia ajudat al Lluís Campaner a tocar morts, que era manual abans, no és automàtic com ara. I des de dalt mirava com l'enterro passava per allà Can Fontseré, després ja agafava la bicicleta i cap al cementiri.
CONXITA: I tocaven si era un noi o una noia, un home o una dona, et tocaven la campana, feien el retoc, i després parava un moment i feien o dues o tres campanades; dues si era una dona, em sembla, i tres... això no n'estic segura...
MONTSERRAT: Segur, segur, que devia anar així.
CONXITA:... potser algú us ho diria més gran, però si que ho feien, eh!! I jo sé que la iaia deia: calla, que ara ens diràn qui s'ha mort!...
MONTSERRAT: Sabrem si és un home o una dona.
CONXITA:... i si en tocaven dues em sembla que era un dona i si en tocaven tres era un home o al revés...
MONTSERRAT: Jo això no ho sé.
CONXITA:... pregunteu-ho amb algú, pregunteu-ho, però si que ho tocaven.
MONTSERRAT: Jo el que sé és que era diferent home de dona sí, perquè deia Núria: espera que escoltarem si és home o dona i jo ho sentia, però en aquell moment no hi parava atenció.
CONXITA: Repicaven i llavors paraven i llavors feien Núria: nang, nang, i deies, mira, és una dona, sí.
- Per Tots Sants.
MONTSERRAT: Lo del cementiri és igual com ara, però potser era com més...
CONXITA: Però si anava el dia dels morts, l'endemà.
MONTSERRAT: Sí, era l'endemà, no era el dia de Tots Sants, era l'endemà. Jo, alguna cosa especial... no...
CONXITA: Això si ha anat sempre, hi ha gent que hi ha anat sempre i hi ha gent que no hi hem anat mai, però si que abans, la majoria de gent, hi anaven i en canvi la meva família no hi havia anat mai.
- Època d'abstinència.
MONTSERRAT: Sí.
CONXITA: Molta gent ho complia. Això que et deia, a casa meva no és complia o es complia d'una forma relativa.
MONTSERRAT: L'abstinència jo penso que encara es fa ara a molts llocs, el que no es fa és el dejuni, perquè abans es feia el dejuni i jo recordo a casa, la mare, el divendres menjar menys, això li recordo amb ella. Ella no deia res, vull dir nosaltres menjàvem normal, a taula hi havia el que hi havia sempre i ella feia el dejuni.
CONXITA: Sí, i abstinència que es feia bàsicament bacallà, peix, perquè peix poc, bacallà.
JOSEP MARIA: Bueno, els que tenien diners menjaven mariscada.
CONXITA: Sí, i ous, i jo sempre els hi retopava perquè deia que perquè, si a mi m'agradava més el peix que la carn, per mi no era cap sacrifici no menjar carn, eh, vull dir jo això sempre els hi havia... (riu).
- La Bula
JOSEP MARIA: I la bula.
MONTSERRAT: Bueno d'aquí ve, d'aquí venia la bula.
JOSEP MARIA: Es comprava a l'església i amb això podies menjar de tot, sí.
MONTSERRAT: Tenies dispendi de poder fer... tú compraves la bula i llavors ja no calia que en fessis.
JOSEP MARIA: La pela és la pela, sempre.
CONXITA: Hi havia un canon, un pagament, un paper, com un rebut que tú si anaves allà i pagaves lo que costava, el que no sé és que costava, us en recordeu?
JOSEP MARIA: Jo no, perquè el pare no n'havia pagat mai cap.
CONXITA: No sé què costava, no costava molt, però el paper, allò t'eximia de fer l'abstinència i el dejuni, i aquest meu besavi Joan, d'aquí, una vegada... es veu que es va cuidar o s'havia cuidat de vendre les bules del rector de l'església...
MONTSERRAT: No deixava de ser com una cuota.
CONXITA:... i una vegada se li van cremar, és que se li van cremar totes, no sé què va passar, va tenir un petit incendi casolà i se li van cremar tots aquests rebuts, totes aquestes bules que se'n cuidava ell de vendre-les pel rector i la parròquia. I el capellà li va dir, no me'n recordo ni qui era, li va dir que res, que havia sigut un descuit d'ell i que ho havia de pagar i li va fer pagar totes les bules...
JOSEP MARIA: Carai!!
CONXITA:... que en aquell moment allò per ell, i en aquells moments va significar una despesa important, un sacrifici important i va prohibir, per això et dic que la meva família relativitzava tot això, va prohibir a tota la seva familia, diu: durant no sé quantes generacions, deia, no compreu bules, perquè ja us les he pagat jo. I la meva àvia mai més ja a la casa, ni la meva besàvia ni la meva àvia, mai més van comprar bules.
JOSEP MARIA: No podies menjar carn, però podies menjar peix, oi? Doncs si tenies diners podies menjar-te una llagosta.
MONTSERRAT: Sí però a veure, a la història de l'església, aquestes bules papals han funcionat tota la vida, aquell era pel pueblo llano, diguem-ho així, que això diguem-ne era pel poble més senzill aquest tema de la bula, però el dispendi de les bules papals i tot això ha existit a la història de l'església, eh... em penso que molt, molt!!!
CONXITA: Mira, pagant Sant Pere canta.
- Per Nadal, Missa del Gall.
MONTSERRAT: Els Pastorets, evidenment.
CONXITA: La Missa del Gall, que no hi he trobat mai cap encant per anar a missa, es feia a la nit, lo que és la Nochebuena castellana.
MONTSERRAT: Com ara, a les dotze de la nit. A veure, jo la Missa del Gall, per a mi té un encant i té una tradició pel que representava a casa. O sigui, a casa, quan tornavem de la missa del gall, s'ensetaven els turrons, els pocs que hi havia, no? I bé, era els turronets i poca cosa, perquè l'endemà cagava el tió. El tió, a mida que anavem fent el dinar anava cagant els galets, el no sé què, vull dir, que anava cagant en funció de que la mare feia el dinar, no? Però tornar de la Missa del Gall i encetar els torrons per mi té aquest significat una mica de família, d'estar més o menys junts la nit de la Vetlla Pasqual, vull dir que són dos moments...
- La nit de la vetlla Pasqual.
MONTSERRAT: Si, sí, home, però és que això es fa ara encara. La nit de Pasqua és la nit del dissabte a la nit al diumenge de Glòria i la missa, la cel·lebració més diguem-ne pomposa, és aquesta, fins i tot més que la Missa del Gall, per la gent que és cristiana.
CONXITA: No és el de la llum? El de la nova llum, oi? Sí, s'encèn un llum.
MONTSERRAT: Que s'encèn el ciri Pasqual, el ciri Pasqual que hi ha a les esglésies. Si el veus hi ha un ciri molt gros sempre posat i aquest ciri és el que dona llum, se suposa, perquè és símbol de vida, no? de resurrecció...
CONXITA: De la resurecció, això, és el símbol.
MONTSERRAT:... però això encara es fa ara, eh! Com la Missa del Gall també es fa ara, eh, el que passa que les connotacions que hi ha són molt diferents a les que hi havia.
JOSEP MARIA: Això de la Setmana Santa, és la setmana més profana de l'any.
- Per Setmana Santa tot s'aturava.
CONXITA: Ah!! Lligan-t'ho amb el cinema, per Setmana Santa, no es feia res aquí a la Garriga, no es feia ni cinema, ni ball...
MONTSERRAT: Ni ball que es feia al Casinet, perquè ens ho hem deixat el Casinet.
CONXITA:... ni ball, ni res, no es feia res.
JOSEP MARIA: Després ja es van fer les pel·lícules religioses ja, també.
CONXITA: Sí, però hi va haver-hi una època que no es feia res.
MONTSERRAT: Estava tancat, el cinema estava tancat.
JOSEP MARIA: A missa!!
CONXITA: Bé, oh!! ni deixaven... la tradició era que ni escombraven...
MONTSERRAT: Perquè sortien formigues.
CONXITA:... o sigui, els dies que representava la mort, que Jesús era mort...
MONTSERRAT: Del divendres fins els dissabte de Glòria.
CONXITA:... fins que resucitava, no escombraven, ni treien la pols, ni res. No escombraven per lo que ha dit la Montserrat, perquè sortien formigues (riu). Jo, amb la meva rebeldia volia saber si era veritat i me n'anava sense que em veiessin a casa meva i escombrava a veure si era veritat que sortien formigues.
MONTSERRAT: Home, alguna o altre sempre en sortia en aquella època de formiga, vull dir que... (riuen).
JOSEP MARIA: I mosques, i mosquits.
CONXITA: Sí, totes aquestes coses.
- Corpus.
MONTSERRAT: Mira, aquí, teniu altra gent aquí a la Garriga que us podria orientar molt més amb el Corpus, mira teniu, no sé si l'heu entrevistat o no en Sínia. Clar, en Sínia és un personatge pel Corpus, el parent de la Núria que ha marxat ara, bueno parent de lluny, de rebot, que són els de Can Baldich, hi ha una gent que és molt...
CONXITA: Bueno, el Corpus de fet, jo no sé com va començar, però com que jo estava al carrer de casa, el de les monges, les monges si no se'n feia enlloc més elles si que en feien. Jo de petita, petita, me'n recordo que m'encantava venir a la Garriga el dia de Corpus, perquè feiem l'alfombra amb les monges, amb lo que teníem, bàsicament eren flors, i amb la Teresina dels ous, la Teresina que venia ous...
MONTSERRAT: Que a més a més era mig majordona del... estava a la capella també o estava amb...
CONXITA: No.
MONTSERRAT: No?
CONXITA: No. Ella era l'encarregada d'anar a buscar ginesta a Samalús i les monges, la ginesta que posaven la portava la Teresina i jo m'encantava llevar-me d'hora amb ella i anar a buscar la ginesta a Samalús amb la Teresina. Recollíem totes les roses que teníem, totes les flors i ens... i feien les monges i inclús ens deixaven dibuixar a les criatures i això de petita, petita, de quatre i cinc anys que recordo fer una alfombra a les monges i em sembla que el carrer de casa, el carrer Cardedeu, va ser el primer carrer que es va fer alfombra. La Teresina Suqueta era una de les pioneres, i el que era un dels pioners no era el del Sínia d'ara, sinó el seu pare que era de l'edat de la mama?
MONTSERRAT: Clar, és el que et dic jo, el seu pare en tindrà més de records que nosaltres.
JOSEP MARIA: I el carrer Calàbria els Camprodon.
CONXITA: En Sínia va ser molt innovador; un any no hi va haver-hi flor, no n'hi havia, era un drama el dia de Corpus, no sé si us en recordeu vosaltres però no n'hi havia i va agafar i va dir: no us amoineu, es faran alfombres i ben boniques, i el pare d'aquest en Sínia, va agafar totes les serradures i les va anar tenyint de diferents colors i es van fer les alfombres amb serradures tenyides, van quedar precioses! Però no es va contar amb una cosa, que tota la gent va quedar tenyida, pantalons, les sotanes, tota la gent va quedar tenyida de les serradures de Corpus i van quedar bueno, tenyits els carrers temps i temps i temps...
- La Missió.
CONXITA: Oi, i quan va venir la Verge!! Això que no me'n recordo...
MONTSERRAT: Però això, ja no m'en recordo, això era, com es deia això, tenia un nom, l'any de... que es van engalanar botigues, jo era molt remenuda llavors, no ho recordo.
JOSEP MARIA: La Fàtima.
MONTSERRAT: No.
CONXITA: Sí, sí, era la Fàtima.
MONTSERRAT: No, però tenia un nom.
CONXITA: És que també es va fer a l'hospital això.
MONTSERRAT: Van portar la Verge aquí, la Verge de...
CONXITA: De Fàtima.
JOSEP MARIA: Sí, la Misión, o algo així.
MONTSERRAT: Sí, la Misión, l'any de la Misión, exacte. Jo això ho he sentit explicar, jo no me'n recordo, eh!!
CONXITA: Es va fer arreu perquè jo a Hospitalet mira que ja era gran i prous barriades, recordo veure-ho engalanat i bueno i... Sí, amb processó...
JOSEP MARIA: I venien una serie de frares que feien sermons i tal...
MONTSERRAT: Jo això no ho sé, jo això ho he llegit i són els últims rebrots del nacional-catolicisme.
CONXITA: Es va engalanar tot, s'engalanava tot, però es van fer, sabeu com es fa a Gràcia, la festa de Gràcia? La Festa Major de Gràcia, que es van aquells carrers engalanats que cada carrer, cada barriada, es busca una manera d'engalanar-ho. Es va fer això...
JOSEP MARIA: Jo era crío, però va ser molt bonic, sí.
CONXITA:... cada carrer com els de Gràcia, varen fer un tema dedicat a la Verge que era blau i blanc...
JOSEP MARIA: Blau i blanc, sí.
CONXITA:... i amb papers de seda, papers Pinotxo, sobretot papers de seda es va, on hi havia ramats de verd, es va engalanar tot el poble, sí, sí.
MONTSERRAT: Jo ho he sentit explicar, jo això no m'en recordo però ho he sentit explicar.
CONXITA: Jo ho recordo, sí, sí.
JOSEP MARIA: Va durar una setmana això.
CONXITA: I va venir el bisbe, o l'arquebisbe que toqués, la més alta autoritat eclesiàstica passava per allà on es feia...
MONTSERRAT: No, no, això un cop a la vida.
JOSEP MARIA: Un cop a la vida, sí.
CONXITA: Jo ho he vist un sol cop.
MONTSERRAT: Però jo diria que això no és d'abast només local, sinó que això és d'abast de les altes esferes diguem-ne de l'església que en algún moment del Nacional-Catolicisme van muntar una tangana d'aquestes.
JOSEP MARIA: Jo no n'he sentit parlar més.
CONXITA: Però com que va ser una gran festa saps?
MONTSERRAT: Això s'hauria de buscar documents a nivell històric, perquè això té més abast que no aquí a la Garriga.
CONXITA: Saps qui té, ha de tenir informació d'això?
JOSEP MARIA: En Benzekry.
CONXITA: En Benzekry i la Fundació Mauri, perquè en Mauri, era bueno, bueno, lo del fill predilecte digue'm.
- El Casinet o Cèntric Club.
MONTSERRAT: A veure, com activitats lúdiques que tú tenies per poder fer alguna cosa diumenge, quan eres una mica més gran, perquè quan eres menut, ja era el Patronat i va que xuta, i quan anaves fen-te una mica més gran, si et podies escapar del Patronat a Can Xic Corder, perquè clar, l'Alhambra ja no donava, però a Can Xic Corder encara hi podiem anar-hi una mica. Després ja una mica més gran, les festes del Casinet. El Casinet és on hi ha les cases, la cantonada amb el carrer de les monges...
CONXITA: La Caixa de Catalunya.
JOSEP MARIA: El Cèntric Club.
CONXITA: Perquè no en deien el Casinet, el Casinet en deien els estiuejants. El Casinet era dels estiuejants, perquè per ells era el seu Casinet, el seu lloc de trobada, però pels del poble no era el Casinet, era el Cèntric Club i feien ball cada diumenge. La Pepeta feia venir orquestra i feien ball cada diumenge i quan ja podies... Jo hi havia anat a partir d'uns quinze anys, quinze o setze anys...
MONTSERRAT: Jo no hi vaig anar-hi gaire.
CONXITA: Sí, jo si que hi anava al Cèntric Club, se'n deia el Cèntric, en deien el Cèntric.
MONTSERRAT: El Cèntric, però era el Casinet, tenia un aire un pèl més elitista, eh, no era tant del pueblo llano, eh!! Diguem-ho així.
CONXITA: No!! Si hi anava tothom a ballar, el que passa és que segons qui no li deixaven anar. Si li pregunteu a la Pla, aquestes eren les que més hi havien anat, que són més grans que nosaltres i hi anaven, hi anaven.
- Festes més populars: els Envelats, la Dansa.
JOSEP MARIA: Lo típic de la Festa Major.
CONXITA: Jo encara ho he arreplegat amb molta eufòria.
JOSEP MARIA: A ballar, la sarsuela, grans orquestres, oi?
MONTSERRAT: El disc de la Trinca, el de Festa Major, és que és al peu de la lletra el que era aquí: la Missa, el Sermó, el vermut, que ara s'està intentant recuperar una miqueta també, doncs totes aquestes històries...
CONXITA: La Dansa.
MONTSERRAT: La Dansa jo ja poc la dansa, jo ja poc.
CONXITA: La Dansa era després del vermut, després del vermut, el dia de la Festa Major. El dia de la Festa Major els nois convidaven a les noies... Nosaltres ja ens costava més, a mi que sóc una mica més gran que elles, encara l'havia fet alguna vegada jo...
MONTSERRAT: Jo no.
CONXITA:... la dansa la tenia, me'n recordo que la tenia compromesa amb el Moret pobre, que va morir.
MONTSERRAT: D'un any a l'altre normalment, ja.
CONXITA: Et pagaven el vermut i llavors feien un ball al migdia d'una a dues, ball, ball amb orquestra, això era la dansa, se'n deia. Però no anaves allà a ballar, que et traiessin a ballar, sinó que hi anaves ja compromesa i que ballaves tota la dansa amb la parella que et pagava el vermut i ballaves la dansa.
MONTSERRAT: I això tenen unes tradicions, unes arrels, de per exemple, les danses típiques de Castellterçol, tenen...
CONXITA: Però no ballavem danses típiques, no.
MONTSERRAT: No, però venen d'aquí, o sigui venen del compromís que hi havia que clar, ja es va anar entre cometes, doncs...
CONXITA: Però no, fixa't la mare. La meva mare ballaven, sempre havien ballat la dansa amb l'envelat típic d'aquí, de tota la vida, o sigui que ballaven la dansa, i era quan es posaven les gales, o sigui es feien els vestits més bonics i estrenaven el vestit de la Festa Major per la dansa, que sempre els havia de convidar un noi, o sigui la comprometien amb una persona i a l'època de la mama era una cosa molt lluïda. Jo ho vaig arreplegar molt poc, molt cap al final, als finals ja. Però l'envelat era molt maco, nosaltres compravem un palco, compraves un palco...
MONTSERRAT: I tant, a casa era la festa per excel·lència!! Bàsicament per convidar la gent que venia doncs de la família que no vivien aquí, llavors venien els germans de la mare, dels pares, qui sigui, venien a passar un dia i feiem l'àpat de Festa Major i després a l'envelat. Teniem un palco si es podia, sinó alguna cadira i evidenment estrenar el vestit de la Festa Major era... jo me'n recordo que era menuda i ja me'l feien estrenar i era típic.
JOSEP MARIA: Era la festa gran de l'any.
MONTSERRAT: Era la festa gran de l'any, sí.
- El Carnaval.
JOSEP MARIA: Carnaval, potser.
MONTSERRAT: El Carnaval jo l'he vist sempre mort a la Garriga...
CONXITA: El Carnaval jo també, com ella.
MONTSERRAT:... perquè com que vaig viure l'època ja de repressió, ja no es va deixar fer.
CONXITA: S'havia fet algún Carnaval i es feia a l'Alhambra.
JOSEP MARIA: Sí.
CONXITA: I inclús jo n'he anat amb un a Can Xic Corder, que tenien por que no s'ensorrés el sostre. El cinema aquest de sobre el Bon Preu, que ja no hi és, allà al Bon Preu, que hi havia el bar, el cafè.
- Sarsueles i orquestres.
MONTSERRAT: I el que ha dit ell que era molt important de la Festa Major eren les sarsueles. Els concerts de Sarsuela que es feien també al mateix envelat. O sigui el mateix envelat servia per diferents actes, i llavors un dia hi havia teatre que acostumava a haver-hi bodevils i cosetes d'aquestes.
JOSEP MARIA: Grans orquestres.
MONTSERRAT: Les grans orquestres que venien...
CONXITA: La Principal de la Bisbal...
MONTSERRAT: La Sarsuela.
JOSEP MARIA: La Meravella.
CONXITA: Sí, la Meravella, o sigui les millors orquestres que actualment encara són les millors orquestres venien a l'envelat.
- De nou el Carnaval.
CONXITA: Però jo recordo que s'havia fet alguna vegada a l'Alhambra les disfresses...
JOSEP MARIA: El Carnaval.
CONXITA: El Carnaval, no, però la gent en general, o sigui les colles meva i això no ens disfressavem, i venien disfressats moltes colles de l'Ametlla, que a l'Ametlla si que hi ha hagut molta tradició i animaven el Carnaval i aquí es feia ball de Carnaval perquè els de l'Ametlla, no sé com anava, però aquella colla...
JOSEP MARIA: Amb l'Ametlla hi havia rivalitats, sempre.
CONXITA:... de la Carmeta Pla, tota aquesta colla si els hi preguntéssiu, són les que eren gent que tenien més anys que jo, però eren molt avançats, eren avançats a l'època i havien fet coses, que feien la Fantasia tota aquesta colla.
- Fantasia.
CONXITA: No, era un espectacle, un varieteés, un espectacle que feien aquesta colla al Patronat, un cop a l'any.
MONTSERRAT: Jo això ja no... m'ho perdo, eh!!
CONXITA: Això feiem, era molt maco!! A les escales del Patronat hi han fotografies. A l'entrada del Patronat hi ha fotografies, se'n deia Fantasia.
- De nou la Festa Major.
MONTSERRAT: Jo el que penso és que la Festa Major respon el que deiem doncs amb frases fetes, no, fer la Festa Major, era realment trencar amb tot, des dels àpats a tot. Perquè és clar, tu no estaves acostumat a menjar normalment, doncs el que menjaves per la Festa Major, sigui perquè hi havia convidats, sigui perquè venien els parents, després clar, tot el que comportava la Festa Major, que eren tres dies solemnes realment de Festa Major. Hi havia després, evidenment, l'ofici... A veure, tú agafes el disc de la Trinca i és que és, és clavat, és allò, no té desperdici.
JOSEP MARIA: Festa gran, a demés com que era a primers d'agost doncs els estiuejants estaven aquí...
CONXITA: Però no es barrejaven massa els estiuejants.
JOSEP MARIA:... i hi abocaven diners per ajudar...
MONTSERRAT: ca, no ho sé això massa, eh!! Jo no sé si massa.
CONXITA: Els estiuejants jo no els havia vist. Jo havia anat des de l'edat dels dotze o tretze anys a la Festa Major i no, més aviat era tot gent del poble i familiars...
MONTSERRAT: Era bastant popular i amb família, és allò de dir...
CONXITA:... i gent de l'entorn, gent de Granollers, de Llerona...
MONTSERRAT: Potser l'altre tema que val la pena dir parlant de la Festa Major és que se seguien les festes majors dels pobles i això fins i tot, jo que encara sóc doncs, me'n recordo de la nostra colla, de quan teníem setze o disset anys, voltar les Festes Majors de Cardedeu, de la Garriga, que ara es torna a fer, perquè el jovent també ho torna a fer això, però era una època que...
JOSEP MARIA: l'Ametlla.
MONTSERRAT: l'Ametlla, anaves voltant les festes majors.
____________________________________________________________________________
LA TRINCA - "Festa Major"
Alegria, que és Festa Major.
Alegria, encetem la bota del racó.
Alegria, que és Festa Major.
Com cada any hem de matar el pollastre
i posar xampany dins el porró.
Apa, anem-hi, corre, vine, cuita.
Salta i balla, canta la cançó.
Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui matem el capó.
Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui és Festa Major.
Visca el pa, visca el vi,
visca la mare del meu padrí.
Alegria, que és Festa Major.
Alegria, perquè el nostre Sant és el millor.
Alegria, que és Festa Major.
Al matí tenim passada, missa, les sardanes
i havent dinat, migdiada, processó,
concert, castell de focs i ball a l'envelat.
Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui matem el capó.
Tiruliruliruli, tiruliruliruló.
Avui és Festa Major.
Alegria, que és Festa Major.
Com cada any hem de matar el pollastre
i posar xampany dins el porró.
Canviarem l’aixada pel pendó,
que avui és Festa... Festa Major.